Resultats de la cerca

Era fill d’un notari vigatà oriünd de Centelles El 1602 ingressà al convent de trinitaris calçats de Barcelona i el 1608 al convent dels trinitaris descalços d’Oteiza Pamplona Estudià a Alcalá de Henares, Baeza i Salamanca Fou president i ministre del convent de Valladolid 1622-23, on morí amb fama de sant i de místic Hom li atribueix dinou octaves i un tractat, tot en castellà Fou beatificat el 1799, i canonitzat el 1862 És patró de Vic La seva festa se celebra el 5 de juliol

Establert d’infant a València, fou deixeble del seu oncle Joan Pérez i Castiel Autor de les torres de les esglésies de Sant Llorenç, de Russafa i de Campanar, a València Amb el seu oncle féu l’església de Xelva i l’edifici de Sant Pius V a València Treballà també a Foios i a Requena El seu fill Joan Baptista Mínguez València 1715 — 1787 estudià matemàtiques a València i residí un quant temps a Madrid, on fou delineant del Palacio Real El 1775 esdevingué director de l’Acadèmia de Sant Carles de València

Fill d’ Albert II de Bèlgica i de Paola Ruffo di Calabria Casat el 1999 amb l’aristòcrata flamenca Matilde d’Udekem d’Acoz, el matrimoni ha tingut quatre fills Elisabet 2001, Gabriel 2003, Manuel 2005 i Elionor 2008 Graduat a la Reial Escola Militar de Brusselles 1980, posteriorment estudià ciències polítiques a les universitats d’Oxford i de Stanford Califòrnia, on obtingué el Màster en Ciències Polítiques 1985 Duc de Brabant, el 1993 fou declarat príncep hereu Accedí al tron en abdicar el seu pare 21 de juliol de 2013

La senyoria corresponent, continuació del ducat de Girona , no fou efectiva fins el febrer del 1416, i s’extingí dos mesos després quan l’infant Alfons accedí a la dignitat reial Posteriorment fou usat pels primogènits de la Corona com a simple títol nobiliari fins que la dinastia dels Borbó en prescindí El 1977, Joan Carles I revalidà el títol, que concedí al seu fill Felip i que quedà oficialitzat per la Constitució del 1978 L’any 2014, Elionor, primogènita del rei Felip VI, assumí el títol de princesa de Girona

En fou el primer duc Gotard I Ketteler Gotard I de Curlàndia mort el 1587 En morir 1737 el seu besnet el duc Ferran I, sense fills, la vídua de l‘anterior duc, Frederic Guillem I mort el 1711, que també n’havia estat duquessa propietària i que esdevingué després tsarina de Rússia Anna I Ivanovna, donà el ducat al seu favorit Ernest Joan I de Curlàndia , comte i príncep de Biron mort el 1772 El fill d’aquest, el duc Pere I, vengué el ducat 1795 a Rússia

Guillaume I Coustou Lió 1677 — París 1746, nebot i deixeble de Coysevox, és l’autor dels cavalls de Marly 1745, actualment a l’entrada dels Camps Elisis, a París Guillaume II Coustou París 1716 — 1777, fill de l’anterior, treballà a les possessions reials de Versalles, Crécy, etc Mausoleu del delfí i la seva dona a la catedral de Sens Nicolas Coustou 1658 — París 1733, germà de Guillaume I, treballà al Trianon, a Versalles i a Marly Collaborà a la decoració externa dels Invàlids i a la Pietat presbiteri de Notre-Dame, París, 1725

Foren prínceps de Moldàvia Constantí Cantemir 1630-93, en 1685-93, i els seus fills Antíoc Cantemir , en 1696-1700 i 1705-07, i Demetri Cantemir 1673-1723, el 1710 Aquest últim ajudà Pere el Gran contra els turcs, i a la desfeta de Stanilesti 1711 emigrà a Rússia, on fou canceller imperial És notable la seva obra d’historiador Historia incrementorum atque decrementorum aulae othomanicae 1716, traduïda a l’anglès el 1734 i altres obres sobre Moldàvia i Valàquia El seu fill Antíoc Cantemir 1708-44 fou diplomàtic i escriptor

Fill de l’advocat i polític Carles Trias Bertran, es llicencià en dret, però mai exercí aquesta activitat El 1972 publicà El juego del lagarto , la seva primera novella Posteriorment aparagué Hoy he decidido 1974, Qué son las organizaciones marxistasleninistas 1976, El círculo de la luz 1985, El encuentro 1990, Viaje a Delfos 1994 i El ausente premi Juan March de novella breu, 2001 També féu diverses traduccions, entre les quals destaca la de L’Orestiada d’Èsquil, que també adaptà per a un muntatge teatral de Mario Gas 2004

El seu rebesnet i cinquè duc, Francesco MCarafa i Carafa mort el 1642, fou virrei d’Aragó i de Nova Espanya i governador de Milà Acusat d’amistat amb França, fou reclòs al castell de Pinto, on morí, i poc després fou rehabilitat En morir el seu fill i successor sense fills, el rei el cedí 1654, amb grandesa d’Espanya, a Francisco de Moura-Corte-Real, tercer marquès de Castelo Rodrigo Passà als Pio i Savoia, prínceps de San Gregorio, als Valcárcel i als Falcó, barons de Benifaió

Entre els seus membres es destacà François de la Roche 1494-1517, comte el 1515, que creà la tradició de donar el nom de François als primogènits Els seus descendents, al segle XVI, es feren partidaris de la Reforma, i François III, príncep de Marcillac, fou una víctima de la nit de Sant Bartomeu 1572 La família tornà al catolicisme amb François V 1588-1650, duc i par de França 1622 i president del consell del rei 1622-24 Fou un destacat escriptor el seu fill François VI de La Rochefoucauld