Resultats de la cerca

Estudià a Madrid, on fou crític musical del diari El Imparcial 1866-96, des del qual defensà Wagner Publicà La obra maestra de Verdi Aida 1875, Barbieri 1875, Carlos Gounod 1879, l’obra d’investigació La ópera española y la música dramática en España en el siglo XIX 1881, Cajón de sastre 1894 i Iparaguirre y el árbol de Guernica 1896 Fou també crític taurí

Fill del navilier bilbaí José Antonio de Olano e Iriondo, estudià a Lovaina, on es llicencià en enginyeria de mines Inicià l’explotació de les mines de carbó de Fígols, que assoliren una gran importància El 1908 Alfons XIII li concedí el títol de comte de Fígols Intervingué en política en el partit conservador i fou president de la diputació provincial de Barcelona

Fou sotsdelegat de correus i intendent de Catalunya 1816-18 i sotsdelegat de loteria a Barcelona 1819-20 Formà part del govern absolutista provisional el 1823, i el 1833 s’exilià i passà al servei dels carlins el pretendent Carles el nomenà ministre universal 1836, però en fou exonerat el mateix any després del conveni de Bergara 1839, s’exilià a França És autor d’estudis sobre la llengua basca mancats de rigor científica

Jesuïta 1954-81, es llicencià en filosofia eclesiàstica a Sant Cugat del Vallès, per la Universitat Gregoriana 1961 i, posteriorment, a Barcelona, en filosofia i lletres 1963 i en filologia semítica 1965, en la qual es doctorà dins de l’especialitat d’àrab el 1967 Es graduà també en teologia catòlica a la Universitat Gregoriana Lyon-Fourière 1970 Fou successivament professor a les universitats de Barcelona 1965, Lió 1968, Tunis 1971, Alger i Orà 1973, Comillas-Madrid 1974, Autònoma de Madrid 1976 i Alacant 1979 fins a la jubilació 2007 Investigà especialment temes àrabs en…

Membre del Partido Socialista Obrero Español, collaborà en la premsa socialista i fou director d' El Socialista 1932-37 Diputat 1931 i 1936, fou ministre de governació 1937-38 i secretari general del ministeri de defensa 1938 Exiliat a París, fou detingut pels nazis i conduït a Espanya, on fou afusellat Obres Pablo Iglesias 1926 i Historia de la guerra de España 1940, reeditada amb el títol de Guerra y vicisitudes de los españoles 1968

Conreà un estil proper al fauvisme exposà, a París, amb Picasso 1901, a la galeria Vollard i habitualment en els diferents salons anuals també ho féu a Madrid 1917 i a Barcelona

Estudià a la Schola Cantorum de París amb V d’Indy, a Brusselles i a Colònia El 1939 anà a residir a Madrid, on ensenyà orgue des del 1944 al conservatori, del qual fou director 1956-61 Renovà l’òpera basca amb Mirentxu 1910 i Amaya 1920 De les seves sis sarsueles destaca El caserío 1911 És autor d’obres simfòniques Diez melodías vascas , 1941 Sinfonía pirenaica, 1945, de música de cambra, etc Ha harmonitzat nombroses cançons populars basques

Relacionat amb la Generació del 27, s’installà a París, on participà en els moviments d’avantguarda Publicà bona part de la seva obra en francès posteriorment traduïda al castellà Versión celeste , 1970 De la seva estada a Nova York és fruit The Vision of Guernika 1947, sobre Picasso El 1967 s’establí a l’Argentina Entre altres obres cal citar César Vallejo o Hispanoamérica en la cruz de su razón 1958 i Ángulo de visión 1979

Estudià a París amb PLe Flem i MDupré Debutà al capdavant de l’Orchestre Symphonique de París 1938 fou titular de l’Orquesta Sinfónica de Madrid 1940-45, de la Cape Town Orchestra 1947-52 i, establert als EUA, de la San Francisco Orchestra 1954-64 El 1982 li fou encomanada la formació de l’Orquestra d’Euskadi Actuà com a director invitat a tot el món

Participà en l’expedició de García Jofre de Loaisa a les Moluques 1525, on portà a terme estudis de cosmografia i intervingué en les lluites colonials 1526-35 Traslladat a Nova Espanya, professà en l’orde augustinià 1553 i formà part de l’expedició de Legazpi al Pacífic 1564, com a cosmògraf En el viatge de retorn seguí una ruta diferent, cap al N, fins a trobar els contraalisis i el corrent de Kuro-Shivo, que el portaren a les costes de Califòrnia, que seguí fins a Acapulco 1565 Aquesta nova ruta, dita de Ponent, fou la que uní, des de llavors, Àsia i Amèrica