Resultats de la cerca
Es mostren 988 resultats
fe
Convenciment íntim, sense necessitat de basar-se en la raó o l’experiència, que algú és honrat, és capaç o diu la veritat, que alguna cosa és eficaç, és veritable o s’esdevindrà.
latitudinarisme
Cristianisme
Moviment doctrinal anglicà estès a Anglaterra entre els s. XVII i XIX, que admetia la salvació per a tot el qui guardés la fe en Crist i cerqués la veritat a la Bíblia.
Els latitudinaris s’oposaven sobretot als puritans i episcopalians
jurar
Dret
Afirmar, prometre (alguna cosa) apel·lant a Déu, a una cosa que hom jutja sagrada, a una sanció superior, com a testimoni de la veritat de l’afirmació, de la sinceritat de la prometença.
teoria de la il·luminació
Filosofia
Teoria epistemològica, proposada per Agustí d’Hipona, segons la qual l’ànima només pot conèixer la veritat gràcies a un acte d’il·luminació directa de Déu que li permet d’intuir l’intel·ligible.
saviesa
Filosofia
Religió
Coneixement superior, de caràcter no solament teoricoespeculatiu, ans també practicomoral, relatiu a la veritat darrera (o primers principis) del real i al sentit i destí del món i, sobretot, de l’home en ell.
Bé que en Plató i Aristòtil —i sobretot en aquest— hom pot trobar una accentuació del caràcter teòric de la saviesa, mentre que en les filosofies hellenístiques, i més particularment en l’estoïcisme, n'és subratllat l’aspecte pràctic, tanmateix aquestes respectives accentuacions mai no signifiquen l’exclusió de l’altre aspecte Aquest caràcter teoricopràctic de la saviesa és sovint acompanyat —com és discernible ja en Plató i entre els estoics i és palès explícitament en Filó d’Alexandria, Plotí i el neoplatonisme— d’una connotació religiosa, la qual és fonamental, així mateix, en el corrent…
definició de fe
Cristianisme
Proposició explícita d’una veritat que l’Església, per mitjà del magisteri extraordinari, presenta com a objecte de fe divina i catòlica (eclesiàstica) i que gaudeix, doncs, de les prerrogatives d’infal·libilitat i obligatorietat.
Cal distingir les definicions de fe de les veritats de fe catòlica, que són declaracions del magisteri ordinari, acreditades per l’Església amb tota la seva autoritat, bé que no infalliblement
raó
Filosofia
Cadascun dels diferents usos que hom fa de la raó, cadascuna de les diferents maneres com hom entén que aquesta facultat pot ésser exercida.
En aquest sentit el terme de raó sol ésser diversament qualificat per l’adjectiu corresponent, i així hom parla de raó analítica tot referint-se a la comprensió més tradicional de l’ús de la raó, en contraposició a l’anomenada raó dialèctica , que expressa l’exercici dialèctic d’aquesta facultat Important és, així mateix, la distinció entre raó pura , que és la raó —entesa en el sentit kantià de contraposició amb l’enteniment— en tant que referida als principis a priori del coneixement, i raó pràctica , és a dir en tant que referida als principis a priori de l’acció humana Cadascun d’ambdós…
Francesc Xavier Llorens i Barba
Filosofia
Filòsof.
Net del catedràtic de dret Francesc Xavier Llorens i Nin i el metge i agrarista Manuel Barba i Roca, pertanyia a una família de propietaris del Penedès Inicià els estudis de filosofia i dret a la Universitat de Cervera i els acabà a la de Barcelona, on des del 1847 ensenyà geografia i fou catedràtic de metafísica fins a la seva mort Fou, ensems amb Ramon Martí d’Eixalà, de qui era deixeble, el representant més important de l’anomenada escola de Barcelona Les seves influents lliçons el consagraren com un dels mestres de la seva generació i contribuí a despertar la consciència sobre la pròpia…
Jaume Subirana i Ortín
Jaume Subirana i Ortín
© Fototeca.cat
Literatura catalana
Poeta i crític literari.
Llicenciat en filologia catalana, fou professor ajudant a la Universitat Pompeu Fabra 1994-98 i professor visitant als Estats Units Duke University, 1996 i al Canadà University of British Columbia, 2007 Professor als estudis d’Humanitats i Filologia Catalana de la Universitat Oberta de Catalunya des del 1998, l’any 2000 hi inicià el portal Lletra, que dirigí fins el 2004 Director de la Institució de les Lletres Catalanes 2004-06, ha format part de la junta del Centre Català del PEN Club 1995-2004 i del consell de redacció de la revista Caràcters 2000-04, i ha collaborat amb articles sobre…
,
neoplatonisme
Filosofia
Doctrina filosòfica que assolí el desenvolupament màxim als segles II-IV dC.
En la seva història hom distingeix tres èpoques la romana, representada per Plotí 204-270 i el seu deixeble i editor Porfiri la síria, a la qual pertanyen Jàmbic i Julià l’Apòstata i l’atenesa, centrada en les figures de Procle i Damasci Plotí, considerat el fundador de l’escola, presentà sempre el seu ensenyament com un comentari a la doctrina de Plató però, a través de les seves refutacions, exegesis o correccions, estructurà un pensament que era alhora una prolongació del platonisme i una creació autènticament seva La preocupació religiosa, que a partir del segle I aC es féu com més va més…