Resultats de la cerca

Des del 1547 fins al 1551 fou director musical de l’Acadèmia Filharmònica de Verona Després passà a ocupar el càrrec de mestre de capella de la catedral de Treviso S’han conservat algunes cartes seves que donen informació molt abundant i interessant sobre aspectes de caràcter interpretatiu, especialment sobre l’ús d’instruments en combinació amb les veus en motets i madrigals Escriví molta música religiosa, madrigals i altres composicions profanes El seu estil estigué molt influït per l’escola veneciana d’A Willaert La major part de la seva producció sacra ha desaparegut

L’única font d’informació sobre el seu nom i activitat prové dels manuscrits de les seves composicions, conservats a Ciutat de Mèxic i a Chicago La seva producció musical és exclusivament religiosa Compongué misses, magníficats, lamentacions, salms i antífones d’entre quatre i vuit veus, que destaquen pel seu estil fluid i s’inclouen entre les millors i més inspirades de l’extens repertori colonial La seva adscripció estilística a la prima prattica és evident i l’única concessió a les tendències del principi del segle XVII és l’ús esporàdic dels dobles cors

Exercí de mestre de capella, organista i arpista del monestir d’El Escorial, d’on va ser monjo jerònim Malgrat que les seves obres pertanyen a la polifonia del Renaixement, el desenvolupament conté un estil més modern, sobretot els villancicos Encara que no arriben al nivell de JB Cabanilles o A de Cabezón, les seves composicions per a orgue palesen la seva habilitat en aquest instrument En la seva producció s’han de destacar misses, salms, lamentacions, magníficats, lletanies i villancicos des de quatre fins a dotze veus, pange lingua , etc

D’adolescent treballà professionalment a Boston El 1927 s’installà a Nova York i entrà a l’orquestra de Duke Ellington com a intèrpret de saxo alt i clarinet Les orquestracions d’Ellington demanaven saxòfon baríton i Carney l’adoptà, creant un so i un estil per a aquest instrument ingrat i llavors molt poc desenvolupat Fou, doncs, el saxofonista baríton per excellència, i una de les veus indispensables del so de l’orquestra de Duke Ellington, on romangué fins el 1974, any de la mort d’ambdós

Estudià filosofia i lletres a l’Institut de Pamplona Posteriorment inicià la llicenciatura de dret, i endegà els estudis musicals com a afeccionat Fou en aquestes classes de música on foren descobertes les extraordinàries qualitats de la seva veu i de seguida fou animat a començar una brillant carrera com a solista El 1851 debutà al Teatro Real de Madrid amb Lucrezia Borgia i fou una de les millors veus que se sentiren a Madrid en aquella època Actuà també en obres com La Cenerentola , Marco Visconti 1855, Don Bucéfalo 1856 o Ernani

Denominat també contrappunto comune , contrapunt harmònic o contrapunt decoratiu, es caracteritza per ser un contrapunt tonal que té l’acord com a categoria harmònica bàsica i pel fet que no es basa en un cantus firmus També li és propi un tractament més lliure de la dissonància, de la falsa relació i dels enllaços melòdics Aquest estil s’identifica amb el contrapunt de JS Bach Dins aquest tipus també s’inclou la Freistimmigkeit 'polifonia lliure', típica textura del pianisme romàntic en què el nombre de veus no és constant

Estudià amb Josep Barba Fou organista de l’església de Sant Loïs de Besiers, a Seta, i de la catedral de Nimes Ho fou també de la catedral gironina 1860-64 més tard tornà a Seta Autor de música sacra, deixà una Missa solemne , per a veus i orquestra, una missa per a orgue i cant, una Salve per a tiple i orgue , etc Hom n’ha conservat també un Vals per a banda 1841, una Sonata per a piano 1869, i una Polonesa i un Rondó brillant 1870, per a piano a quatre mans

És un caçador solitari que troba al bosc un trol gegant esperit del bosc, al qual dóna mort, i a partir d’aquest moment adquireix la facultat d’escoltar veus misterioses que l’acompanyen en les seves aventures prodigioses En l’obra d’Ibsen, representa la debilitat i la inconsistència de l’home desdenyós de les virtuts modestes i la felicitat idíllica quan està mancat d’una ferma voluntat ideal Edvard Grieg compongué la música d’aquest drama 1876 i, posteriorment, n'extragué dues suites orquestrals 1888 i 1891, d’un gran lirisme

Estudià a Barcelona Cantà sarsuela a Madrid i el 1964 debutà al Gran Teatre del Liceu de Barcelona El 1965 guanyà el primer premi del Concurs Internacional de Cant Francesc Viñas, i el 1967 el Concurs per a Veus Verdianes de Busetto Des d’aleshores assolí èxits en òperes com Lucia di Lammermoor i Poliuto , de Donizetti Actuà en importants teatres com l’Scala de Milà, l’Òpera de Viena o el Metropolitan de Nova York, i intervingué sovint en les temporades del Teatre de la Zarzuela i del Liceu Enregistrà diverses òperes i sarsueles

De caràcter simple i lleuger, solia ser escrita per a una sola veu amb acompanyament de llaüt, o per a quatre o cinc veus sense acompanyament El text rebia un tractament sillàbic i homofònic Durant la primera meitat del segle XVII fou el tipus de composició vocal més difosa a França La seva popularitat s’estengué més enllà de París i França i se’n publicaren reculls a Alemanya, Anglaterra i Holanda, sia en les versions originals en francès, o en traduccions o adaptacions a les respectives llengües