Resultats de la cerca

Bolívia celebra la repetició de les eleccions de l’octubre del 2019, que es van declarar no vàlides després de grans mobilitzacions contra el president Evo Morales, el qual va dimitir i va fugir del país Tanmateix, en aquesta ocasió s’imposa clarament Luis Arce, el candidat del partit de Morales, el Movimiento al socialismo MAS El 20 d’octubre el candidat opositor, Luis Mesa, reconeix la victòria d’Arce, que és investit nou president el 8 de novembre

Participà en la lluita per la independència i derrotà els reialistes a Talcahuano 1820 Es revoltà contra O'Higgins 1822, el qual obligà a dimitir, i es féu nomenar dictador 1823 promulgà una nova constitució 1823, suprimida un any després, i decretà la llibertat de premsa, l’abolició de l’esclavitud i la desamortització dels béns eclesiàstics Durant la guerra civil 1829-30 dirigí les forces liberals, derrotades a Lircay 1830 per les del general Joaquín Prieto

Fou ministre de finances 1899 i 1906-09, president del consell 1911 i de nou ministre de finances 1913-14 Hagué de dimitir a causa de l’escàndol promogut per l’assassinat per part de la seva muller de Gaston Calmette, director de “Le Figaro”, en represàlies contra una campanya de difamació El 1917 fou condemnat a tres anys de presó per intelligència amb l’enemic Amnistiat, s’incorporà al ministeri de finances 1925 Escriví Mes mémoires 1942-47

Ministre d’afers estrangers 1862-63, ocupà alts càrrecs entre el 1868 i el 1878 i sostingué una política expansionista i de reivindicacions territorials, sobretot a Tessàlia al Congrés de Berlín es mostrà radicalment nacionalista 1878 Primer ministre 1885-86, 1890-92 i 1895-97, provocà la guerra grecoturca a causa de Creta 1896-97 La derrota grega l’obligà a dimitir, però tornà a ocupar la presidència en 1902-03 i en 1904-05 Morí assassinat

Fou nomenat almirall l’any 1929 Comandant en cap de la flota des del 1939, collaborà amb el govern de Pétain i fou nomenat ministre de marina i vicepresident del govern 1941-42 facilità diversos avantatges als alemanys, però aquests l’obligaren a dimitir Es traslladà a Alger, on, a l’arribada dels nord-americans, acceptà el càrrec de comandant en cap de les forces franceses lliures del nord d’Àfrica novembre del 1942 Poc temps després morí assassinat

Amb l’ajut dels daimyō aconseguí la direcció política del país el 1862, i mirà de restablir l’autoritarisme del règim militar de govern bakufu El descontentament social, endegat pels grans comerciants i els senyors feudals dàimio, vinculats a aquells, desembocà en les revoltes de Satsuma i Chosu 1867, i això el forçà a dimitir, amb la qual cosa desaparegué el règim shōgunal Es retirà voluntàriament, però tornà a Tòquio el 1897, i fou nomenat duc el 1902

Director de l’editorial Macmillan, fou ministre plenipotenciari anglès al nord d’Àfrica Diputat conservador 1924, partidari d’una política exterior enèrgica, s’oposà a Chamberlain Ministre de Defensa 1954, d’afers estrangers 1955 i canceller de l' exchequer 1955-57, el 1957 succeí Eden com a primer ministre Partidari de la integració britànica a la Comunitat Econòmica Europea, l’afer Profumo l’obligà a dimitir 1963 Publicà, entre el 1966 i el 1973, una autobiografia en sis volums

Fou professor de la Musikakademie de Viena 1912-20 i des del 1920 dirigí la Hochmusikschule de Berlín, fins que els nazis el feren dimitir Compongué òperes de to expressionista i vigorós, entre les quals Der ferne Klang ‘El so llunyà’, 1912 Altres òperes seves són Das Spielwerk und die Prinzessin ‘La joguina i la princesa’, 1913, Der Schatzgräber ‘El cercador de tresors’, 1920 i Christophorus 1924, recentment revalorades Escriví també música de cambra i una cinquantena de cançons

Llicenciat el 1898 i doctorat el 1927 Relacionat amb el Centre Escolar Catalanista, publicà treballs en diverses revistes i fou secretari de redacció de La Ginecologia Catalana 1898-99, la primera revista mèdica en català Clínic eminent, presidí el Collegi de Metges de Barcelona del 1931 al 1933, càrrec des del qual portà a terme una important tasca social, i inaugurà el Casal del Metge 1932 En dimitir el 1933, fou nomenat per unanimitat president honorari

Des del 1927 encapçalà el partit nacionalista wafd Cap del govern 1928 i 1929-30 i primer ministre 1936 i 1942-44, tingué un paper important en la consecució del tractat d’aliança angloegipci 1936 i presidí la constitució de la lliga d’estats àrabs 1944 Obligat per Faruk a dimitir 1944, tornà al poder amb motiu del triomf del seu partit 1950 Després del cop d’estat del 1952 es retirà de la vida política