Resultats de la cerca

Fill d’Arturo Caballero Segarés Catedràtic de fisiologia vegetal a la Universitat de Barcelona 1949, de la qual fou també rector 1971-73 Ha estudiat els ritmes de creixement de diverses plantes en conreus experimentals És autor d' Estudios fisiológicos relacionados con las fitohormonas en “Sternbergia lutea Gawl et Kerr" 1947, Ritmos de período largo en el crecimiento de las plantas 1969 i Estudi comparatiu del creixement de gramínies cultivades a Barcelona i en latituds més elevades 1969

Especialitzat en paleontologia i malacologia, aplegà una gran collecció de materials geològics i malacològics en diversos viatges d’estudi per Europa i el nord d’Àfrica, iniciats el 1875, els quals donà al Museu Martorell de Barcelona, que ell mateix dirigí a partir del 1887 Dirigí també la Junta de Ciències Naturals i fou secretari perpetu de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona des del 1896 fins a la mort Redactor de la Geografia General de Catalunya dirigida per FCarreras i Candi, hi féu l’estudi de la part de paleontologia corresponent al Mapa geològic de la província de Barcelona…

Fou professor de literatura castellana de la Universitat de València, cronista provincial, arxiver de la diputació i director de la Revista Valenciana de Filología 1951 Publicà La ópera en la vida teatral valenciana del siglo XVIII 1960 i alguns articles sobre història del teatre a València

Republicà, participà des de molt jove en nombroses activitats periodístiques El Faro Bisbalense , El Independiente de Girona —del qual fou director i fundador—, Revista de Gerona i El Demócrata , on publicà un article que l’obligà a exiliar-se a París 1887-1925 S'especialitzà en la traducció d’obres mèdiques franceses al castellà traduí també dues obres de Guimerà al francès Dirigí la revista Catalunya-París 1903-04, portaveu del Centre Català de París, i París Quichotte 1905 En 1888-90 redactà el full autògraf El Corresponsal de París De nou a Girona, hom creà la Biblioteca Municipal amb la…

Debutà com a fiscorn de la cobla Joventut Agullanense Vers el 1914 es traslladà a Barcelona Debutà el 1921 com a compositor de sardanes amb L’aplec de joventut Seguiren Cantant la festa, Noies martinenques, Batecs del cor, Refilets de l’avi , fins a uns dos centenars de títols, sardanes directes i senzilles Compongué també Noies palamosines , per a 10 cobles, música religiosa, cuplets, himnes i obres líriques, etc

Inicià la carrera juntament amb els valencians Boix i Armengol, amb els quals formà grup Estudià a l’Escola Oficial de Belles Arts de València, tot i seguir com a autodidacte les evolucions modernes de l’art Ensems amb els seus companys, féu el primer pop-art nacional els anys seixanta Més tard, després de contactes amb París i Kassel, derivà tot sol cap a un hiperrealisme dramàtic, de crítica social Ha exposat a València, Barcelona, Eivissa, Alacant, Madrid i Sevilla

Fundà i dirigí la “Biblioteca El Nostre Teatre”, que donà a conèixer, en 1934-38, 70 obres teatrals originals d’autors catalans, precedides d’una anàlisi crítica seriosa

Net d’Alfred Opisso Reporter i divulgador de temes històrics i culturals catalans, generalment en castellà, fou collaborador de La Humanitat i, a la postguerra, redactor de Destino i collaborador de La Vanguardia signà sempre Arturo Llopis Publicà diverses biografies de sant Josep Oriol, sant Antoni Maria Claret, Victòria dels Àngels, etc

El seu treball de recerca es caracteritza per la recuperació del folklore català en la seva línia més ètnica El 1976 creà el festival de música popular Trobada d’Acordionistes del Pirineu , a Arsèguel Alt Urgell A la dècada dels vuitanta edità els elapés Canten els vells del Pirineu 1982, Trobada amb els acordionistes del Pirineu 1987 i Rosa vermella, rosa galant 1989 El 1999 edità el primer volum de la collecció de llibres ‘A peu pels camins del cançoner’, que recollí el repertori folklòric musical de les valls d’Àneu, al Pallars Sobirà El 1994 rebé el Premi Nacional de Dinamització en l’…

L’any 1946 interrompé els estudis d’enginyeria i ingressà a la Companyia de Jesús Posteriorment es llicencià en filosofia 1952 i en teologia 1956 per la Facultat de Sant Francesc de Borja i en filosofia i lletres per la Universitat de Barcelona 1958, on es doctorà l’any 1979 Ordenat de sacerdot l’any 1955, la seva carrera docent es desenvolupà a l' Institut Químic de Sarrià 1957-62 i, sobretot, a la Universitat de Barcelona 1959-91, on fou professor titular i catedràtic 1981 d’ètica i sociologia i on exercí també com a Sindic de Greuges entre els anys 1993 i 1998, el primer a ocupar el càrrec…