Resultats de la cerca

El valor de g varia amb la distància al centre de la Terra i, localment també varia per la presència en el subsol de materials de densitat apreciablement diferent a la mitjana gravimetria La composició de la gravetat amb les altres forces presents a l’entorn d’un astre efectes centrífugs, etc en determina la pesantor Recreació del fenomen de la gravetat Valors de la gravetat g, al nivell del mar i per a diferents latituds latitud º g m/s 2 0 9,78039 10 9,78195 20 9,78641 30 9,79329 38 9,79995 39 9,80083 40 9,80171 41 9,80261 42 9,80350 43 9,80440 50 9,81071 60 9,81918 70 9,…

Es mesura en hores de 0h a 24h, i és el suplement a 360°, en l’equador celeste, de l' angle sideri , bé que aquest és expressat en arc Juntament amb la declinació, forma part de les coordenades equatorials L' ascensió recta veritable és la del sol veritable i l' ascensió recta mitjana , la del sol mitjà ambdues difereixen en l'equació del temps

Conté 153 estels visibles a ull nu, dos dels quals són de segona magnitud i cinc de tercera L’astre principal, α Persei , anomenat també Mirfak , és un estel supergegant de color groc, de magnitud visual 1,90, que pertany al tipus espectral F5 i és situat a una distància de 470 anys llum Un altre astre important és β Persei , anomenat també Algol L’any 1901 aparegué en la constellació un estel de tipus nova , conegut com a Nova Persei , la brillantor del qual augmentà 100000 vegades en quatre hores i arribà a brillar com un astre de magnitud 0 La constellació conté un important cúmul de…

El periheli d’un astre seria fix a l’espai si l’astre estigués sotmès, únicament, a l’acció gravitatòria del Sol L’acció dels altres astres fa que el periheli no sigui fix

El seu valor és el de l’arc de vertical comprès entre l'horitzó astronòmic i el limbe de l’astre que ha estat considerat, o bé el centre de l’astre en cas que no tingui limbe apreciable

Els estels més brillants d’aquesta constellació dibuixen al firmament una figura que recorda la forma d’un escorpí L’astre més brillant de la constellació és Antares, α Sco, que és un estel binari visual situat a una distància de 423 anys llum L’astre principal del sistema és un supergegant vermell de diàmetre 300 vegades més gran que el del Sol L’astre secundari té un diàmetre que únicament és dues vegades més gran que el del Sol, però 300 vegades més brillant La magnitud visual del sistema binari és lleugerament variable, i el seu valor visual aparent…

Aquest fenomen és degut al fet que els raigs lluminosos que travessen l’atmosfera troben en llur camí regions de distintes densitats i per tant són refractats quan passen de l’una a l’altra Així resulta que la posició que hom veu que ocupa un astre al firmament no és la real, sinó que és lleugerament desplaçada, pel fet que els raigs lluminosos que arriben no ho fan en línia recta, sinó que en travessar l’atmosfera són desviats de llur camí per les refraccions successives Atès que la distribució precisa de densitats a l’atmosfera en un moment determinat és desconeguda, és…

A 45° de l’anella de suspensió hi havia un forat pel qual, en observar l’altura d’un astre, els raig d’aquest arribaven a la cara interior on hi havia una graduació de 0 a 90, que corresponia a 180° hom hi llegia l’altura de l’astre Fou poc usat i poc precís

El sextant marí consta d’un bastidor amb una empunyadura que permet d’agafar-lo, i a la seva part inferior porta un limbe graduat que abasta un arc de 60° o, en l’actualitat, més generalment de 80°, malgrat ésser mantingut el nom de sextant Una alidada que gira al voltant d’un eix que passa pel centre de la circumferència, de la qual el limbe és un arc, porta en el seu extrem un nònius que es desplaça sobre la graduació del limbe Perpendicularment al pla d’aquest darrer hi ha dos miralls l’un, M , és fixat a l’alidada i es mou amb aquesta, mentre que l’altre, m , és fixat al bastidor i per…

Des de l’antigor, ha estat emprat el dia com a unitat bàsica de temps, i com a tal unitat hom n'ha anat redefinint més i més acuradament la durada Inicialment, cada poble assignava al dia una durada pròpia o bé les hores de llum diürna, com els babilonis, o bé les 24 hores, com els alexandrins Els romans el dividiren en dotze hores iguals, repartides en cicles de tres hores prima, tèrcia, sexta i nona Entre els jueus, el dia començava al capvespre, segons les normes bíbliques Al segle IV aC els grecs descobriren el mecanisme dels eclipsis, amb la qual cosa comprengueren la natura de l’…