Resultats de la cerca

Una llegenda molt estesa el feia fill de Vulcà, i el descrivia com a bandoler monstruós que vomitava foc i habitava a les coves de l’Aventí fou mort per Hèrcules, aïrat pel fet que Cacus li havia robat uns bous del ramat de Gerió

El 1960 el formaren uns 6500000 individus, dividits en un gran nombre de pobles, els més importants dels quals són els xoses, els zulús i els swazis Són pastors de bous i conreadors de mill i blat de moro Del segle XVII al XIX formaren un reialme

A l’estat adult habita, generalment, a l’intestí del gos o altres carnívors, o com a quist de les ovelles, els porcs, els bous i també de l’home al fetge, als pulmons, al cervell, etc, on pot originar un gran cisticerc o quist anomenat hidàtide equinococcosi

Jocs i competicions de festa La festa, amb tots els components, símbols i funcions que li corresponen, té en el joc una de les seves expressions principals El joc com a manifestació eminentment social apareix en el marc de la festa mostrant com la comunitat, a través dels seus actors, es relaciona, conviu i sent aquest moment de celebració collectiva Tal com afirmava l’historiador holandès Johan Huizinga en l’obra Homo ludens “Entre la festa i el joc existeixen, per naturalesa de les coses, les més estretes relacions Descartar la vida ordinària, el to, encara que no necessàriament,…

Per calmar la set, posant un peu al Tagamanent i l’altre al puig Fred el pla de la Garga, s’ajupia a beure l’aigua del Congost, a l’indret del Figueró Amb una sola mà aixecava els bous i l’arada amb què llauraven i, fent alçaprem, tombava una muntanya

Fou més venerada en la cultura minoica que no a l’època clàssica grega Era representada com una jove de gran bellesa que recorre el cel damunt un carro d’argent tirat per dos cavalls o cérvols, o bous Cèlebre pels seus amors, de Zeus tingué una filla, Pandia, i a Arcàdia fou el seu amant el déu Pan El més corrent és de representar-la com a amant del bell pastor Endimió, del qual tingué cinquanta filles

Redactor del diari Las Provincias Hi feu sobretot crítica taurina amb el pseudònim Latiguillo i articles sobre qüestions cinegètiques amb el de Juan Palomo  Fou president de l’Associació de la Premsa Valenciana, el 1922 Escriví, per al teatre, comèdies i obres còmiques, preferentment en castellà, entre les quals destaquen  Ojo por ojo, El buque nacional, Huelga de cocheros, Rojo y verde, Temple aragonés També n’estrenà alguna en català, com  El tio de la tissa  1903 És autor, també, d’una novella curta, de costums populars Bous de poble 1914