Resultats de la cerca
Es mostren 155 resultats
Moisès
Moisès salvat de les aigües , representació que féu Il Veronese (1528-1588) d’aquest episodi de la vida del personatge bíblic
© Corel Professional Photos
Bíblia
Personatge bíblic.
Guià el grup important de tribus israelites que sortí d’Egipte i s’installà finalment a la Transjordània i a la Palestina central Les diverses tradicions recollides en el Pentateuc el presenten com un profeta taumaturg, enviat per Déu per alliberar el poble d’Israel de la servitud dels egipcis A la seva manera, cadascuna d’aquestes tradicions li atribuïa els prodigis de l' Èxode , l’aliança amb Déu al desert, la legislació, l’organització del poble i del culte i la conquesta de la Transjordània, on morí abans que Josuè emprengués la conquesta de Palestina Fora dels llibres històrics que…
Parmènides
Filosofia
Filòsof grec de l’escola d'Elea.
Influït pel monisme religiós de Xenòfanes de Colofó , el seu poema Sobre la Natura ~500 aC, del qual són coneguts 154 fragments, a diferència dels físics jònics i dels pitagòrics, accedeix al nivell ‘ontològic’ tot admetent un principi constitutiu de la realitat, en defuig la caracterització com aigua o aire, etc per descriure'n els trets més generals i profunds, descoberts apriorísticament per la sola raó Influït per la Teogonia d’Hesíode, en la introducció —allegòrica— la veritat hi és encara presentada més aviat com una revelació divina que com el fruit d’un esforç personal Immediatament,…
Gregori VII
Cristianisme
Nom que adoptà Ildebrando di Soana (Hildebrand) en esdevenir papa (1073-80).
Monjo a Cluny, fou capdavanter de la reforma moral de l’Església i del seu alliberament de la subjecció al poder polític Elegit papa per aclamació popular, en els sínodes quaresmals del 1074 i el 1075 exposà els principis de la reforma moral i institucional de l’Església, concretats en el Dictatus Papae 1075, on afirmà la superioritat del papa sobre tota autoritat política i terrenal Reivindicà també la suprema autoritat sobre tots els bisbes, que féu pràctica a través dels seus legats Així encaminà el moviment de la reforma dita gregoriana La seva actitud intransigent i les seves exigències…
gràcia
Cristianisme
Do gratuït, lliure i personal de Déu a l’home, pel qual, a aquest, li és ofert de participar de la vida divina.
Per una coincidència significativa, la paraula hebrea i la grega, traduïdes al llatí per gratia , designen la font del do i l’efecte del do El Nou Testament utilitza la paraula gràcia per a caracteritzar l’aliança instaurada per Jesucrist, en oposició a l’antiga aliança, regida per la llei En aquest context, la gràcia és el do de Déu que enclou tots els altres és el do del seu Fill encarnat en l’Esperit Constitutivament, l’home està obert al do de Déu, però pot refusar-lo Així, la gràcia suposa per part de l’home un “sí” al do, que, com a tal, li és indegut i en aquest sentit hom l’anomena…
llapassa borda
Botànica
Planta herbàcia anual, de la família de les compostes, robusta, de fulles romboidals o triangulars diversament lobulades i de fruits espinosos.
Es fa a l’areny dels rius i en terres remogudes
frústul
Botànica
Membrana pèctica silicificada, sovint finament perforada i diversament ornamentada, dividida en dues meitats o teques, que recobreix les cèl·lules de les diatomees.
Conxa
Literatura catalana
Protagonista de Pedra de tartera, novel·la de Maria Barbal.
La novella neix des de la perspectiva d’un personatge femení ja gran, Conxa, que recorda la seva existència en un poblet del Pallars Conxa fou una nena obedient i amb poc caràcter que visqué primer sotmesa als pares, a la mare, de manera especial i, posteriorment, a la tia La seva existència fou dura, pel fet de viure en un món pobre, Pallarès, on les persones comptaven ben poc ella, malgrat que se n’adona, és incapaç de dur a terme cap mena de protesta o reacció La seva felicitat va lligada de manera estreta a la figura del promès i del marit, primer, i dels fills que tenen, després gràcies…
Francesco Maria Veracini
Música
Violinista i compositor italià.
Vida Començà els estudis musicals amb el seu oncle Antonio Veracini i els continuà a Roma amb GM Casini i F Gasparini Des de molt jove emprengué una intensa carrera com a concertista a les principals ciutats italianes i estigué a Frankfurt del Main en ocasió de la coronació de Carles VI el 1711 Abans de traslladar-se a Londres el 1714 visqué a Venècia, on conegué G Tartini A Anglaterra fou violinista al King’s Theatre i a la Hickford’s Room Entre el 1717 i el 1722 visqué a la cort de Dresden i exercí els càrrecs de compositor i primer violí Després d’un breu sojorn a Praga anà a Florència i…
Adonis
Mitologia
Divinitat mitològica.
Per als pobles mediterranis, Adonis significà la personificació de la mort i la resurrecció periòdica de la natura i l’encarnació de la primavera Originat a Síria i a Fenícia i conegut a Mesopotàmia, el culte d’Adonis fou practicat d’antuvi sota el nom de Tammūz, associat a Ištar o Astarte fins que, al s VII aC, fou adoptat pels grecs, després d’haver estat modificat diversament a Egipte i a Xipre La mitologia grega prengué com a nom propi l’apellatiu semític adon ‘senyor’ i el presentà com un personatge de gran bellesa, fill de Cinires, rei de Creta, i de Mirra, que fou…
música andalusina
Música
L’art musical del palau cordovès dels omeies es convertí aviat en un fidel reflex del de Damasc, amb esclaves que cantaven en àrab tot pulsant les cordes del llaüt.
Foren famosos els cantors i instrumentistes orientals que actuaren a la cort dels omeies, però l’impuls musical decisiu fou donat per Ziryāb, poeta i filòsof de Bagdad, arribat a Còrdova el 822 Fou el creador de l’escola andalusina, que donà alguns teòrics importants, i d’un repertori amb quatre modes fonamentals i llurs derivats que donaren naixença a les 24 nūba andalusines, forma parallela de les grans suites vocals instrumentals L’Orient no té un equivalent d’aquestes grans nūba , que podien durar hores i hores Al segle X, la cort omeia resplendí amb un gran luxe musical arribaren a…