Resultats de la cerca

De pare violinista, quan tenia tres anys es traslladà amb la família a Rio de Janeiro Fou alumne d’Óscar Cáceres i Edino Krieger A dinou anys aconseguí una gran notorietat amb l’enregistrament dels Dotze Estudis d’H Villa-Lobos Es perfeccionà a la Gran Bretanya, amb Julian Bream, i a Espanya, amb Andrés Segovia El 1965 fou guardonat amb el primer premi en el Concurs Internacional de l’ORTF És director del Museu Villa-Lobos de Rio de Janeiro des del 1985 André Jolivet li dedicà 2 études de concert , i Edino Krieger una altra partitura, Ritmata És protagonista d’una extensa…

Els exemples més comuns són el doset, el treset, el siset, etc A la partitura, s’indica amb una xifra -sovint acompanyada d’un claudàtor horitzontal a sota o a sobre del grup- que determina la nova divisió La figura que representa cada una d’aquestes noves divisions és, en general, la mateixa que fins aleshores representava una unitat mètrica del mateix nivell L’ús d’aquesta notació no es generalitzà fins al segle XIX, però amb anterioritat existien nombrosos exemples d’interpretació irregular de grups amb notació regular El cas més freqüent és l’acomodament de ritmes binaris a…

En la notació mensural, una proportio -indicada a la partitura amb un signe convencional, generalment un trencat- servia per a assenyalar un canvi proporcional en el valor de les figures rítmiques, normalment una disminució més rarament, un augment Les proporcions més habituals eren la dupla disminució del valor de les notes segons la proporció 12, la tripla disminució segons la proporció 13 i la sesquialtera 23 Pel que fa a l’acuïtat, la proportio dupla 21 indicava o caracteritzava l’interval d’octava la proportio tripla 31, l’interval de dotzena quinta més octava, i la…

Estudià al Conservatori del Liceu i després amplià la seva formació a França Ha collaborat amb diversos conjunts especialitzats en el repertori contemporani Grup Instrumental Català, Solars Vortices i com a intèrpret s’ha preocupat de difondre el repertori actual pel seu instrument El 1987 elaborà el projecte de l’emissora Catalunya Música, de la qual fou director de programes fins el 1990 El seu catàleg inclou nombroses composicions orquestrals i creacions de cambra, en particular les dedicades al clarinet o al saxo L’OBC li encarregà la partitura commemorativa del 10è…

En un principi dugué el nom de Cor Nacional, i posteriorment el canvià diferents vegades Cor de la BBC 1932, Societat Coral de la BBC 1935 i Cor Simfònic de la BBC 1977 Han estat directors de l’agrupació, entre d’altres, Stanford Robinson, Cyril Dalmaine o Brian Wright Des del 1989 Stephen Jackson n’és el director titular El cor debutà el 23 de novembre de 1928 en l’estrena de The Pilgrim’s Progress de sir Granville Bantock, que en dirigí la partitura El cor és integrat per uns 170 cantaires, que s’alternen d’acord amb les actuacions i el repertori escollit Han fet gires arreu d’Europa i han…

Vida Collaborador d’Ignasi F Iquino, escriví força obres teatrals i comèdies musicals, sovint amb partitura de Ramon Farrés, pare del cineasta Després es convertí en un dels guionistes més habituals d’Iquino des que el 1941 adaptaren El difunto es un vivo F Prada aportà el seu domini de la comèdia d’embolics a les trames o diàlegs dels films d’Iquino Boda accidentada 1942, La culpa del otro 1942, Fin de curso 1943, El obstáculo 1945 i Quiéreme con música 1956 Sempre per a la seva empresa, redactà els guions d’ El terrible de Chicago 1967 i La viudita ye-yé 1968, tots dos de Joan…

A diferència, però, de la pulsació actual -unitat de temps relativa, estretament lligada al tempo i al caràcter de cada peça-, el tactus era una unitat de temps relativament fixa, d’entre 1/60 i 1/70 minuts Alguns estudiosos i teòrics han volgut veure en aquesta equivalència una certa relació entre tactus i ritme cardíac Fos com fos, aquesta relativa fixació del tactus implicà l’existència, durant el Renaixement, d’una mena de tempo ’usual', uniforme i constant en tota la música, amb possibles però molt lleugeres desviacions En la partitura, la nota que normalment representava el…

Tapant entre la meitat i tres quartes parts del diàmetre del tub l’afinació baixa un semitò i tapant-lo tot baixa un to Aquesta tècnica fou desenvolupada a mitjan segle XVIII per Anton Joseph Hampel, que, així, aconseguí augmentar el nombre de notes practicables amb la trompa natural, per bé que amb diferències tímbriques evidents respecte als sons oberts Amb la invenció de la trompa de vàlvules aquesta tècnica esdevingué innecessària, però continuà essent molt valuosa tant per a controlar i corregir l’afinació com per a aconseguir sons amb el timbre característic del metall amb…

Staccato és el participi del verb italià staccare 'separar', ’destacar', i la seva forma catalana equivalent és ’picat' En la partitura pot estar indicada per la paraula staccato o alguna abreviatura, com stacc , o bé per un punt o un petit traç vertical situat a sobre o a sota de cadascuna de les notes afectades No es pot dir amb total certesa si, en aquest cas, els punts o les ratlletes són equivalents o representen gradacions en la intensitat de l' staccato Cal comparar manuscrits i edicions originals per a poder treure’n conclusions, que potser poden variar d’un compositor a…

A les partitures d’instruments polifònics, com el piano o l’orgue per exemple, la barra divisòria de compàs travessa i agrupa els pentagrames corresponents a la mà dreta i a la mà esquerra formant un conjunt Així mateix, a les partitures generals d’orquestra, cor o grup de cambra, la barra divisòria s’estén verticalment abastant els pentagrames de tots els instruments o veus que sonen al mateix temps, per tal que sigui més fàcil copsar-ne visualment la simultaneïtat