Resultats de la cerca

La síllaba la també s’utilitza per a designar els acords i les tonalitats basats en aquesta nota Equival a la lletra A del sistema de notació alfabètica segons la terminologia germànica i anglosaxona, pel fet que és el so emprat com a referència en l’afinació d’instruments Els diapasons habitualment donen com a patró d'afinació el la3 de 440 Hz

És anomenada ascendent si els sons progressen en el sentit greu-agut, i descendent en cas contrari Les escales difereixen per la distribució de les distàncies entre les notes i per llur altura inicial Al segle XI, Guido d’Arezzo donà nom a cadascuna de les notes de l’hexacord ut, re, mi, fa, sol, la, síllabes inicials de cada hemistiqui de la primera estrofa de l’himne a sant Joan Baptista Ut queant laxis re sonare fibris / mi ra gestorum fa muli tuorum / sol ve polluti la bii reatum / S ancte I oannes Més tard hom hi afegí un setè grau, anomenat si La síllaba ut , difícil de…

No té altre ritme que el que li dóna la combinació mètrica en què s’integra No són versos els monosíllabs resultants de dos recursos sonors usats per la poesia catalana antiga aquell que, destacat, repeteix, reforçant-la, la rima del vers precedent, i aquell que funciona com a rim multiplicatiu, aparença de versos d’una o més síllabes proveïts de la mateixa rima del vers més ampli a l’interior del qual compareixen Tampoc, les repeticions monosíllabes en poemes en eco És un vers tributari de composicions plurimètriques, on es barreja amb versos d’altres metres Com a vers individualitzat capaç…

La gamma era la nota més greu del sistema medieval equivalent al modern sol 1 i ut era la síllaba de solmització que li corresponia Per extensió, el terme acabà donant nom a tota l’escala medieval en la seva extensió és a dir les notes diatòniques des del sol 1 al mi 4 més el si♭ 2 i el si♭ 3 , constituint l’anomenada musica vera , o musica recta , per oposició a la musica ficta , que utilitzava notes alterades de fora el sistema musical medieval

Així, en funció de si la síllaba conté la vocal ’a’, ’e’, ’i’, ’o’ o ’u’ es fa correspondre aquesta amb les notes ’fa’ o ’la’, ’re’, ’mi’, ’do’ o ’sol’ i ’ut’ respectivament L’’expressió sogetto cavato prové del tractat del teòric G Zarlino Le istitutione harmoniche , 1559, en què esmenta un sogetto cavato delle parole ’subjecte extret de les paraules’ L’exemple més conegut apareix en la missa Hercules Dux Ferrariae ~1505, de Josquin Des Prés vegeu exemple J Des Prés missa Hercules Dux Ferrarie © Fototecacat/ Jesús Alises

De vegades també s’anomena pes flexus perquè de fet és un pes dues notes en posició ascendent que posteriorment descendeix El seu dibuix sol consistir en un traçat curvilini que indica la direcció de la corba melòdica Hi ha tres formes especials de torculus , que serveixen per a indicar el predomini de les dues darreres notes sobre la primera S’utilitzen sobretot en els casos següents sobre una síllaba final, en una entonació, i com a grup de pas en un moviment melòdic ascendent que acostuma a procedir per graus conjunts

Hi ha llengües que tenen un camp accentual fix, com és ara l’hongarès, on l’accent apareix sempre a la primera síllaba, o el francès, a l’última d’altres el tenen subjecte a lleis específiques, com és ara el grec o el llatí, l’accent de les quals depèn de la quantitat de les vocals que ocupen les últimes posicions estructurals d’altres, com és ara el català, el tenen lliure, atès que la posició de l’accent no és subjecta a cap llei interna d’ordre fonològic

El gènere fou creat i desenvolupat als monestirs de Sankt Gallen i a Sant Marçal de Llemotges la collecció més antiga es troba en un manuscrit del segle X procedent de Llemotges Sembla que a l’origen foren texts mnemotècnics adaptats a raó d’una síllaba per nota als llargs melismes gregorians i que hom cantava en lloc d’aquests Les primitives formes en prosa més o menys rimada evolucionaren potser per obra de Notker Bàlbul, a mitjan segle IX cap a formes versificades prosa i fins a les llengües populars És a l’origen del drama litúrgic

Exemple 2 - JS Bach Missa en si m BWM 232, 10 Qui sedes ad dextram Patris © Fototecacat/ Jesús Alises La barra de compàs, també anomenada tanqueta, és una ratlla traçada verticalment sobre el pentagrama, que separa un compàs del següent indicant el seu accent mètric principal La doble barra de compàs anuncia un canvi d’armadura o de compàs enmig d’una obra La barra discontínua s’utilitza de vegades per a indicar la situació dels semicompassos en un compàs d’amalgama Exemple 3 - WA Mozart Don Giovanni , 10 ària © Fototecacat/ Jesús Alises La doble barra de repetició està formada per dues…