Resultats de la cerca

De família catòlica, estudià a Brugelette Bèlgica i Roma Ordenat de sacerdot a Lucca 1854, tornà a Anglaterra Fundà el collegi de missioners de Mill-Hill 1866 i, com a director de The Tablet , prengué partit per la causa de la infallibilitat Bisbe de Salford 1872, arquebisbe de Westminster 1892 i cardenal 1893, permeté la inscripció dels catòlics a les universitats d’Oxford i Cambridge, però es mostrà reticent davant el moviment d'Oxford i les converses entre el PPortal i lord Halifax Influí en la resolució negativa amb relació a la qüestió de les ordenacions anglicanes…

Duc de Vigneron du Plessis, era besnebot del cardenal Richelieu Fou ambaixador a Viena 1725-28 lluità a les guerres de successió de Polònia 1733-38 i d’Àustria 1741-48, on es distingí a les batalles de Dettingen 1743 i Fontenoy 1745 Fou lloctinent general del Llenguadoc i governador de Guiena i Gascunya El 1756 comandà l’expedició marítima francesa que arrabassà Menorca als anglesos, durant la guerra dels Set Anys, i el 1757 ocupà Hannover Dugué una vida privada escandalosa, que reflecteixen les seves Mémoires 1790-91 i unes Aventures érotiques que hom li atribueix

Ordenat de sacerdot el 1937, collaborà en organismes de la cúria vaticana Durant el pontificat de Joan XXIII dugué a terme missions diplomàtiques als antics països socialistes de l’Europa de l’Est, tasca en la qual se situà al capdavant en ésser nomenat per Pau VI secretari d’Afers Extraordinaris 1967, amb l’objectiu de millorar la situació de l’Església Catòlica sota règims comunistes El 1979 Joan Pau II el féu cardenal i secretari d’estat del Vaticà, càrrec que detingué fins el 1990 El 1984 fou nomenat prefecte del Consell per als Afers Públics de l’Església

Germà de Giulio Ingressà a l’orde dominicà Per influència del seu germà, fou nomenat arquebisbe d’Ais de Provença 1645 i cardenal de Santa Cecília 1647 Aquest any el seu germà l’obligà a acceptar el càrrec de lloctinent de Lluís XIV de França a Catalunya, però s’hi resistí, i, quan hi anà febrer del 1648, s’enemistà tot seguit amb les autoritats del Principat perquè volgué governar prescindint de les constitucions catalanes disgustat, sense esperar que fos atesa la seva petició de rellevar-lo, anà a Roma pel maig, fet que provocà la ruptura amb el seu germà

Monjo de Sant Pau Extramurs on canvià el seu nom d’Alfredo pel d’Ildefonso, n'esdevingué abat 1918 Arquebisbe de Milà i cardenal 1929, fou intermediari de les negociacions de rendició entre Mussolini i el comitè d’alliberament de l’Alta Itàlia 1945 Fou el primer rector del Pontifizio Istituto Orientale, a Roma 1919-22 Gran coneixedor de la història de la litúrgia, publicà, entre d’altres, el Liber sacramentorum 1919-29 i treballà per la renovació del ritu ambrosià i del seu cant, amb la collaboració de Gregori MSuñol i Baulenes 1931 Fou beatificat el 1996

Religiós agustí 1507 i sacerdot 1513, ensenyà teologia augustiniana a Bolonya des del 1518 Partidari de la reforma dels ordes religiosos, arribà a ésser general dels agustins 1539-51 S'apartà del nucli humanista de Nàpols 1535 per oposició a la línia de Juan de Valdés Intervingué com a teòleg en la primera etapa del concili de Trento, bé que la seva tesi conciliativa de la doble justificació no fou acceptada Fou arquebisbe de Salern 1554, cardenal 1561 i legat pontifici a Trento 1561 Per fer cara a la premsa protestant, creà la Tipografia Vaticana, que confià a PManuzio

Ordenat de sacerdot 1927, fou professor al seminari de Malines i vicerector de la Universitat de Lovaina 1940 durant l’ocupació nazi Bisbe auxiliar de Malines 1945, n'esdevingué arquebisbe 1961 i fou creat cardenal 1962 Teòleg i membre de la comissió central preconciliar, fou moderador al concili II del Vaticà 1962-65 Protector de la Legió de Maria , és autor de diverses obres d’espiritualitat i de teologia, entre les quals cal destacar La corresponsabilité dans l’Église d’aujourd’hui 1968 El 1979 renuncià la seu de Malines, en la qual fou substituït per Godfried Danneels

Ingressà als caputxins, on rebé el nom d’Antoni M de Barcelona, i fou ordenat de sacerdot el 1912 Exercí de professor de Sagrada Escriptura a Sarrià entre el 1915 i el 1927, llevat del període 1919-21, que fou director de la Facultat de Filosofia d’Olot Dirigí la revista “Cata-lunya Franciscana” i collaborà en la FundacióBíblica Catalana Entre altres obres, escriví la biografia del cardenal Vives i Tutó 1916, una Vida de sant Francesc 1927 i L’Església Catòlica i el pancristianisme 1928 Durant la guerra civil publicà a Itàlia diversos llibres de propaganda antirepublicana

Era monjo de Remiremont Lorena quan el papa Lleó IX el féu cardenal 1049 Home discutit i intelligent, intervingué activament en la política romana fou tramès a Espanya com a legat, per Alexandre II, el 1068 Reuní un concili a Girona 1068, on proposà el pla de reforma romana gregoriana Ha estat discutit si intervingué en l’obra dels Usatges Després anà a Aragó, on aconseguí que Sanç III Ramires es lliurés personalment a la Santa Seu i li confiés també els monestirs més importants del regne El papa Gregori VII el tornà a trametre com a legat a Espanya 1079

El conclave immediat a la mort de Gregori XI elegí, sembla que pressionat per la multitud romana, l’arquebisbe de Bari, el qual prengué el nom d’Urbà VI 8 d’abril de 1378 Mancat de flexibilitat i de tacte polític, volgué reformar de cop l’Església en crisi Probablement el ràpid anunci que féu de reduir els ingressos dels cardenals i d’ampliar el collegi cardenalici a base d’italians inicià el conflicte Aviat un grup de cardenals francesos, reunits a Anagni, declararen haver votat Urbà VI coaccionats Aquests cardenals, juntament amb tres italians i Pero de Luna, poc temps després elegiren, a…