Resultats de la cerca

De primer formaren part de la companyia d’Eduardo Scarpetta El 1932 constituïren la companyia de teatre humorístic I De Filippo, que dirigí Eduardo Representaren comèdies i farses escrites per ells i també obres de Pirandello i d’altres autors Peppino formà una companyia pròpia 1945, i Eduardo rebatejà la seva amb el nom de Teatro di Eduardo Tant l’una com l’altra actuaren moltes vegades a l’estranger Eduardo escriví comèdies i farses on revelà una gran fantasia i un humor malenconiós, típicament napolità Ditegli sempre di sì 1932, Natale in casa Cupiello 1931 Tractà…

S’interessà per les idees dels economistes i dels enciclopedistes francesos En el tractat Dei delitti e delle pene 1764 atacà el dret penal de la seva època i els procediments juridicopolicíacs que hom hi emprava L’obra fou inclosa el 1766 a l’índex de llibres prohibits i la inquisició espanyola la prohibí el 1777 Beccaria considerava que el dany causat a la societat era el criteri definitiu per a determinar la responsabilitat penal del criminal, i que la pena té una finalitat simplement preventiva i no pas repressiva Combaté la pena de mort i contribuí decisivament a la progressiva…

Exercí com a organista a San Marcello, de Roma 1578-84, i el 1588 fou nomenat intendent de les arts per Ferran I de Mèdici a Florència, on es posà en contacte amb la Camerata del comte Giovanni Bardi Fou un dels primers compositors que emprà el baix continu La seva principal obra, Rappresentazione di Anima e di Corpo , estrenada a Roma el 1600, és una representació escènica escrita en el nou estil de recitar cantando , molt allunyada de l' oratori clàssic

Concertista de fama universal, actuà a Londres, Dresden, Praga, etc La seva producció vocal comprèn oratoris, cantates i cinc òperes Adriano 1735, La clemenza di Tito 1737, Partenio 1738, Roselinda i L’errore di Salomone 1744/> Deixà també música instrumental tres colleccions de sonates per a violí i baix continu i diversos concerts El seu oncle Antonio Veracini Florència ~1659 — 1733 fou també un dels violinistes més considerats del seu temps Compongué tres oratoris i publicà tres reculls de música instrumental

Collaborador del centre d’estudis per al desenvolupament de la indústria al Mezzogiorno SVIMEZ des del 1953 fins al 1963, la seva activitat es dirigí fonamentalment a la docència de la política econòmica i de la història de les doctrines, matèria de la qual fou professor a la Universitat de Torí Sota la seva direcció, hom publicà el Dizionario di Economia politica 1956, i és autor d' Il pensiero economico del 900 1961, Corso di Economia politica 1972 i Smith, Ricardo, Marx 1973

Professor universitari a Roma 1934-71 i membre de l’Academia dei Lincei 1954 Deixeble de BCroce i PGobetti, en els seus treballs és palesa l’evolució vers el marxisme, especialment d’AGramsci Dels seus estudis destaquen Il Trecento 1934, comentaris a la Divina Comèdia 1957, Pagine di storia letteraria 1960, Compendio di storia della letteratura italiana 1936-47, Storia della letteratura italiana 1965-69, en nou volums, amb ECecchi, i Storia letteraria delle regioni d’Italia 1968, amb WBinni

Fou degà del conservatori de Santa Maria di Loreto, de Nàpols, i director del de la Pietà dei Turchini 1673-1701, mestre de la Real Cappella i de la capella dels virreis de Nàpols Fou un dels introductors de l’òpera veneciana a Nàpols amb les seves òperes, com Lo schiavo di sua moglie 1672, contribuí a formar l’escola napolitana d’òpera, de la qual és considerat el cap juntament amb el seu rival Alessandro Scarlatti També escriví oratoris

Deixeble de Manuel Tremulles 1756, fou protegit pel comte de Floridablanca Anà a Roma, on acomplí missions diplomàtiques i seguí els estudis de pintura Fou membre de l’Academia de San Fernando 1776 i de l’Accademia di San Luca, de Roma 1768 Pintà un Autoretrat Accademia di San Luca i una glorificació de Sant Miquel dels Sants, utilitzada per a la canonització i traslladada després a la seu de Vic, on fou destruïda el 1936 Fou conegut amb el pseudònim de Romaní

Visqué una vida aventurera i s’adherí a les idees revolucionàries franceses Caiguda la república veneciana, tornà a Itàlia, d’on hagué de fugir davant la invasió austrorussa Havent tornat a Milà, fou membre del cos legislatiu de la república italiana 1802 Escriví rimes polítiques i patriòtiques, com Le ombre napolitane , evocació dels màrtirs del 1799 Excellí, però, com a autor tràgic amb obres d’esquema influït per Alfieri, amb alguns ecos shakespearians Mastino I della Scala, I coloni di Candia, Agripina, Ginevra di Scozia , etc

Vida No es coneixen gaires dades sobre la seva formació S’ha dit, sense que s’hagi pogut comprovar, que fou músic de l’orquestra de la cort de Màntua Posteriorment estigué com a cantant a Venècia, fins que l’any 1658 s’establí a Viena com a membre de la capella musical de l’emperadriu vídua Elionor Gonzaga A partir d’aleshores, el seu prestigi i la seva consideració a la cort anaren augmentant constantment El 1669, per decisió del mateix emperador, Leopold I, ascendí a mestre de l’esmentada capella, tot passant al davant de Giovanni Legrenzi, que havia estat escollit inicialment per al càrrec…