Resultats de la cerca

Estudià al Conservatorio di Santa Cecilia amb S Falchi composició i R Renzi orgue Es diplomà el 1910, any en què també fou ordenat de sacerdot Del 1912 al 1950 impartí classes d’harmonia i cant gregorià a la Scuola Pontificia di Musica Sacra de Roma i del 1911 al 1947 fou mestre de capella de la basílica de Santa Maria Maggiore Considerat sovint l’hereu de L Perosi, a més de la nombrosa producció sacra cal destacar-ne les dues òperes de temàtica religiosa Cecilia 1923 i Margherita da Cortona 1938

El 1653, dins d’un gruixut volum que escriví sobre les diverses guerres civils que s’havien esdevingut recentment a Europa, Historia delle guerre civili di questi ultimi tempi , imprès a Bolonya, Bisaccioni dedicà el segon capítol “Della historia delle guerre civili di Catalogna” a la revolta de Catalunya A partir de les cròniques coetànies com ara la del seu compatriota L Assarino, resumí el procés polític des del començament del regnat de Felip IV, que conduí a la revolta del juny del 1640, fins a la posterior ruptura amb la monarquia hispànica

Professor de dret constitucional, públic i administratiu a Mòdena, Messina, Palerm i Roma, escriví moltes obres jurídiques, de les quals cal destacar Principî di diritto costituzionale 1889, Principî di diritto amministrativo 1890, obres fonamentals, traduïdes a diverses llengües Polític liberal, ocupà diferents càrrecs de govern, fins a ésser primer ministre després de Caporetto 1917-19 Intervingué en el tractat de Versalles 1919, on defensà els interessos italians Retirat de la vida pública durant el feixisme, hi retornà el 1944, any en què reprengué la càtedra i esdevingué senador

Fou un dels representants més importants del neorealisme entre el 1949 i el 1952 El seu nom, lligat gairebé sempre al de Cesare Zavattini, signà títols tals com Ladri di biciclette 1948, Miracolo a Milano premi del festival de Canes del 1951, Umberto D 1952, Il tetto 1956, La ciociara 1960, I Girasoli 1969, Il giardino dei Finzi-Contini 1971 i Il viaggio 1974 Com a actor deixà exquisides creacions a Madame de 1953, L’oro di Napoli 1954 i Il generale Della Rovere 1959 Estigué casat amb l’actriu catalana Maria Mercader

El seu nom era Emanuele Conegliano, però el canvià en convertir-se al catolicisme Menà una vida dissipada i fugí a Viena, on collaborà amb WA Mozart, per al qual escriví els llibrets —modèlics— de Le nozze di Figaro 1786, Don Giovanni 1787 i Così fan tutte 1790 n'escriví també per a Salieri i per al valencià Vicent Martín i Soler Una cosa rara, Il burbero di buon cuore , 1786, etc Passà a Londres i fugí més tard a Nova York 1805, on introduí l’òpera italiana i publicà una autobiografia

Estudià economia, però des de mitjan anys noranta es dedicà al cinema collaborant amb altres directors Autor de la majoria dels guions de les seves produccions, debutà el 1998 amb el curt L’amore non ha confini , format al qual ha retornat al llarg de la seva trajectòria La notte lunga , 2001 La partita lenta , 2009 Allo specchio , 2011 Sabbia , 2014 The Dream , 2014 Killer in Red , 2017 Piccole avventure romane , 2018 El seu primer llargmetratge, L’uomo in più 2001, fou guardonat en diversos certàmens Posteriorment, també obtingueren reconeixement  Le conseguenze dell’amore 2004, premi…

Filla de l’escriptor Emilio Cecchi , s’educà en un ambient de gran cultura En la seva joventut treballà com a secretària a la direcció de comerç exterior mentre collaborava amb el seu pare en traduccions literàries de l’anglès Casada amb el musicòleg Fedele d’Amico, durant la Segona Guerra Mundial s’adherí a la lluita antifeixista i edità el diari clandestí Voce Operaia Acabada la guerra, s’inicià com a guionista amb alguns dels grans noms del neorealisme i del cinema italià posterior, del qual esdevingué una dels principals guionistes Treballà per a Luigi Zampa Vivere in pace , 1947 L’…

Vida No es coneixen gaires dades sobre la seva formació S’ha dit, sense que s’hagi pogut comprovar, que fou músic de l’orquestra de la cort de Màntua Posteriorment estigué com a cantant a Venècia, fins que l’any 1658 s’establí a Viena com a membre de la capella musical de l’emperadriu vídua Elionor Gonzaga A partir d’aleshores, el seu prestigi i la seva consideració a la cort anaren augmentant constantment El 1669, per decisió del mateix emperador, Leopold I, ascendí a mestre de l’esmentada capella, tot passant al davant de Giovanni Legrenzi, que havia estat escollit inicialment…

Collaborà amb el poeta GD’Annunzio en l’òpera Fedra 1915 i li musicà també La figlia di Iorio 1954 Amb aquestes i Debora e Jaele 1922 estrenada a Barcelona el 1955, Lo straniero 1930, Assassinio nella cattedrale 1958 estrenada a Barcelona el mateix any i Il calzare d’argento 1961, es mostrà vinculat a la tradició dramàtica italiana Fou també crític, director d’orquestra i professor del Conservatorio di Santa Cecilia de Roma des del 1936 També deixà un Concerto dell’estate i dos quartets de corda 1906, 1933 Es retirà amb l’òpera Clitemnestra 1965

Sacerdot, estudià música a Milà i a Ratisbona Es destacà al Congresso di Musica Religiosa de Milà 1897 i contribuí poderosament a la reforma de la música eclesiàstica decretada pel papa Pius X 1903 Els seus oratoris feren sensació a tot Europa, com la Passione de Marc 1897, La risurrezione di Cristo 1898, Mosè 1901, Il giudizio finale 1904, etc Deixà també unes vint-i-cinc misses, algunes de les quals esdevingueren habituals a tot el món catòlic Dirigí la Capella Sixtina 1915-17, però una malaltia mental intermitent perjudicà la seva activitat del 1917 endavant