Resultats de la cerca

Fou catedràtic de dret civil a les universitats de Sevilla 1904 i de Barcelona 1906-44, i alhora tingué una considerable actuació professional com a advocat Milità en el partit reformista de Melquíades Álvarez, fou diputat per Lleida 1923 i s’oposà a la política catalanista Fou degà 1926-30 del Collegi d’Advocats de Barcelona i ministre d’instrucció pública en el govern presidit per Lerroux maig del 1935 Després del 1939 defensà els interessos de Joan March en el plet de la Barcelona Traction Publicà, entre altres obres, Una revolución en la lógica del derecho 1932 i La propiedad…

Exiliat el 1923 a França, el 1924 fou un dels redactors de Liberación El 1929 intentà a Alcoi la reorganització dels quadres sindicals confederals i s’oposà als comitès paritaris Secretari del Comitè Regional de la CNT de Catalunya en 1931-32, fou obligat a dimitir per negar-se a donar suport a la revolta de l’Alt Llobregat del gener d’aquest any Fou llavors secretari de la Federació Local de Sabadell 1932-33 Durant la guerra civil de 1936-39 s’incorporà a la UGT, i acabada la guerra marxà a Caracas, on fou un dels fundadors del Centre Català

Feia de tipògraf, i milità a la CNT Durant la Dictadura de Primo de Rivera fou director a València de Solidaridad Obrera Des del 1931 esdevingué el màxim dirigent de la federació catalana del PSOE Ingressà al PSUC, i fou nomenat conseller de comunicacions de la Generalitat juliol del 1936, de justícia desembre del 1936, de proveïments, treball i obres públiques maig del 1937 A l’exili estigué a diversos països, fins que s’establí a Budapest S'oposà a Joan Comorera, i durant anys fou un dels principals dirigents del partit Collaborà en Nous Horitzons El 1976 tornà a Barcelona

Malgrat la seva fonda convicció catòlica, els anys trenta i quaranta s’oposà al comportament condescendent de l’Església hongaresa davant l’avançada del feixisme Després de la Segona Guerra Mundial visqué a Itàlia i a l’Alemanya Federal, on dirigí la revista “Látóhatár” ‘Horitzó’, òrgan literari de l’emigració hongaresa El 1962 tornà a Hongria La seva poesia, amb la qual volia seguir el model dels poetes franciscans del s XIII, és d’inspiració social i de llenguatge planer Els seus volums principals són Minden mozdulatlan ‘Tot és immòbil’, 1931, Szabadító angyal ‘Àngel…

S'oposà al nomenament anticonstitucional del primer lloctinent de Felip V 1702 i es negà a obeir les ordres del rei d’introduir esmenes a les còpies arxivades a Barcelona del testament de Carles II, fet pel qual fou inhabilitat per a exercir càrrecs públics Fou nomenat cavaller 1706 pel rei arxiduc Carles III Defensà Mataró davant els filipistes Enviat a Viena amb lletres per al rei arxiduc, retornà a la ciutat assetjada maig del 1714, on fou tinent coronel del regiment d’infanteria de Sant Narcís Ferit i detingut en caure Barcelona, restà empresonat fins el 1725

Fou assessor de la República de Weimar Durant els anys 1930-31 fou membre de la comissió alemanya de l’atur i assessor del Govern de Brüning Exiliat l’any 1933, exercí a la Universitat d’Istanbul 1937 i a l’Institut d’Estudis Internacionals de Ginebra A l’acabament de la Segona Guerra Mundial fou assessor dels cancellers democratacristians Adenauer i Erhard Liberal convençut, fou partidari d’una economia de mercat i s’oposà a qualsevol política d’intervencionisme i collectivisme La seva obra principal és Die Lehre von der Wirtschaft ‘La doctrina econòmica’, 1937

Professor a les universitats de Berlín 1833-34 i de Halle 1834-84, dirigí la Zeitschrift für Philosophie und philosophische Kritik 1847-79 En la seva filosofia teista i pietista, pròxima a la de JHFichte, s’oposà al hegelianisme i al darwinisme La seva crítica literària s’ocupa, sobretot, de la figura de Shakespeare Entre les seves obres destaquen Das Grundprinzip der Philosophie ‘El principi fonamental de la filosofia’, 1845-46, Glauben und Wissen ‘Fe i coneixement’, 1858 i Abhandlungen zur Kunstgeschichte als angewandter Ästhetik ‘Contribució a la història de l’art com a…

Als s XIV i XV intervingué activament en política partit güelf Dos dels seus membres, Maso i Rinaldo, es convertiren en caps del govern oligàrquic de Florència Maso Albizzi 1347-1417 governà la república del 1382 al 1417 i instaurà la dictadura de l’oligarquia mercantil sota la forma d’un triumvirat Rinaldo Albizzi Florència 1370 — Ancona 1442, últim defensor d’aquest règim oligàrquic, s’annexionà Pisa i Liorna i s’oposà als Mèdici La política repressiva que seguí provocà la seva caiguda 1434 El poble escollí Cosimo de Mèdici, i Rinaldo hagué d’exiliar-se

Germà de Karl Philipp von Schwarzenberg, fou ambaixador a Nàpols 1846-48 i nomenat canceller després d’haver facilitat l’ascensió a la corona de Francesc Josep I per abdicació de l’emperador Ferran I S'enfrontà amb èxit a la revolució del 1848 i traslladà a Kremsier l’Assemblea Nacional, que va dissoldre tot seguit maig del 1849 Portà a terme una política conservadora a la qual s’oposà Hongria, que fou derrotada amb l’ajut dels croats i dels russos Vilagos, 1849 Fracassà en intentar l’admissió d’Àustria en la Confederació Alemanya 1849

A l’inici de la Revolució Francesa, fou diputat montagnard , s’oposà enèrgicament als girondins i es destacà en la repressió de Bordeus 1793 L’any 1794 es casà amb Thérésa Cabarrús —de qui es divorcià el 1802— i moderà els seus ímpetus revolucionaris Enemistat amb Robespierre, fou un dels principals fautors de la reacció termidoriana i formà part del nou Comitè de Salvació Pública Durant el Directori, fou membre del Consell dels Cinc-cents, addicte a Barras Participà en l’expedició francesa a Egipte i fou cònsol a Alacant 1804 En caure Napoleó, es retirà de la política