Resultats de la cerca

Adoptat per Antoní Pius, fou associat al tron i, per primera vegada en la història romana, coregnà 161-169 amb Marc Aureli Dirigí la guerra contra els parts 161-166, i, entre altres èxits, aconseguí la incorporació de l’Osroene, que fou annexada a la Capadòcia Marc Aureli li féu compartir els honors del triomf i li concedí la seva filla com a muller 164 Poc després participà en una campanya militar, al retorn de la qual morí Fou divinitzat amb el nom de Divus Verus Parthicus Maximus

Comte d’Harcourt Lloctinent de Catalunya 1644-48 i 1651 Lluità al Piemont contra els castellans i prengué Torí 1640 Nomenat lloctinent de Catalunya per Lluís XIV de França durant la guerra dels Segadors, perdé Lleida 1644 a mans de les tropes de Felip IV de Castella El 1645 reconquerí Agramunt Tornà a França, derrotà els castellans a Valenciennes i prengué Condé 1649 Tornà a ésser lloctinent, efímerament, el 1651 Més tard fou governador d’Anjou Era anomenat Cadet la Perle , per una joia que duia a l’orella

Collaborà amb Itúrbide en el pacte que menà a la independència de Mèxic però, proclamada la república, inicià una sèrie de pronunciaments 1828-32, fins que fou nomenat president de la república 1833 Comandà l’exèrcit central en la lluita contra la independència de Texas 1835-36 i tornà a ésser president i dictador 1839, 1841-44, 1846-47 i 1853-55 Comandà les tropes mexicanes en la guerra contra els EUA, i pel tractat de Mesilla 1853 vengué un milió de km 2 de territori mexicà als EUA

Director del Teatro Español Universitario TEU, escriví el guió de la seva novella Sin la sonrisa de Dios 1954 Com a director s’inicià, el 1956, amb Las manos sucias posteriorment les seves pellícules se centraren generalment en l’acció Golpe de mano 1968, sobre la guerra civil de 1936-39, Razzia 1972, El último viaje 1973, Metralleta Stein 1974, Perros callejeros 1977, Jugando con la muerte 1982, Perras callejeras 1984, Yo, el Vaquilla 1985, Esquadró 1986, Oro fino 1987, Passió d’home 1988, L’afer Lolita 1991

Militant de les Joventuts Llibertàries des del 1936, féu la guerra civil de 1936-39 al front d’Aragó i, caigut presoner, fou empresonat fins el 1945 Reincorporat al moviment anarquista, d’ençà del 1947 passà a la lluita armada antifranquista — atracaments a entitats bancàries, bombes en edificis oficials, atemptats contra elements del règim — , sobretot a Barcelona i, ocasionalment, en collaboració amb Francesc Sabaté Resident a Itàlia 1951-57, hi practicà també cops econòmics en favor de l’organització, però, en retornar a Catalunya, fou mort per la policia

Fou prepòsit de la canònica de Solsona des del 1265, on féu reconstruir el palau del prepòsit i la casa de la canònica El 1302 fou nomenat bisbe de Vic Donà permís a les monges de Santa Margarida de Vila-seca per a establir el seu convent a Vic, i a les de Santa Llúcia de Rajadell per a funar una casa a Cervera 1303 Li calgué oposar-se a l’abat de Ripoll per conflictes de jurisdicció, i sobretot a Guillema de Bearn, que mantenia una guerra oberta amb la mitra de Vic

Començà estudis a Còrdova i els acabà a Madrid, on fou deixeble de F Pradilla Anà pensionat a Roma 1892, on pintà obres poètiques o anecdòtiques, com La guerra segona medalla a l’exposició nacional de Madrid del 1892 Posteriorment se centrà en figures femenines Florista sevillana , exposat a Buenos Aires el 1900 i temes folklòrics Dones de la vall d’Ansó dins l’academicisme típic de la pintura castellana del seu temps, en la qual s’integrà totalment Fou professor de l’Escuela de Artes y Oficios de Madrid

Fou membre del partit socialdemòcrata i del dels petits propietaris, del qual esdevingué vicepresident el 1945 i president del 1947 al 1949 Durant la Segona Guerra Mundial lluità en la resistència hongaresa Posteriorment, fou ministre sense cartera 1945-46, ministre d’estat i d’agricultura 1946-48 i president del consell de ministres 1949-52 Membre del comitè central del Partit Socialista dels Treballadors Hongaresos, entre el 1952 i el 1967 dirigí el presídium de la República Popular d’Hongria Li fou concedit el premi Lenin de la pau 1961

Cap de la productora Pathé 1905, fou director de la filial a Nova Jersey, i després de la guerra reprengué a França la direcció de la Pathé Baby Conreà diferents camps dins la realització films còmics Le chien et la pipe , 1903, fantàstics Les sept châteaux du Diable , 1901, drames populars Historie d’un crime , 1901 i temes literaris Don Quichotte , 1903 i religiosos La passion de Crist , 1902- 05 Altres pellícules seves notables són Les victimes de l’alcoolisme 1902, La grève 1903 i L’affaire Dreyfus 1907

Membre del comitè central del partit comunista soviètic 1927, fou nomenat 1934 cap del partit a la zona de Leningrad Estalinista fidel, intervingué en el Congrés Literari Pansoviètic del 1934, i formulà les bases de la mobilització total de la cultura al servei de l’estat soviètic Durant la Segona Guerra Mundial dirigí la resistència de Leningrad, assetjada pels alemanys Tercer secretari del partit, després de Stalin i Malenkov, el 1946 dirigí una campanya contra les manifestacions culturals i artístiques que no seguien les normes del realisme socialista