Resultats de la cerca
Es mostren 30718 resultats
es Vedranell
es Vedranell; a la dreta, es Vedrà
Isabel Ferrer (CC BY-SA 2.0)
helíac | helíaca
Astronomia
Dit de la darrera posta d’un astre abans de la seva conjunció amb el Sol, o de la primera sortida després d’aquesta.
emetina
Química
Alcaloide principal de la Cephaelis ipecacuanha que hom obté de les arrels d’aquesta o bé per síntesi a partir de l’àcid hexahidrogàl·lic.
És emprada com a expectorant, emètic i amebicida, sobretot en el guariment de la disenteria amèbica Produeix hipotensió i arrítmia cardíaca
Bizerta
Ciutat
Capital de la wilāya de Bizerta, Tunísia, vora la Mediterrània, a l’entrada del canal que comunica aquesta mar amb el llac de Bizerta.
És un important port pesquer i comercial i un nucli industrial ciment, pneumàtics, amb una refineria de petroli El primitiu emplaçament de la ciutat fou la colònia d’Hippo Diarrhytus, fundada pels fenicis al segle IX aC Passà a les mans dels romans segle II aC, dels vàndals segle V i dels àrabs segle VII Del 1535 al 1572 es posà sota el protectorat de Carles V i de Felip II Fou una de les bases dels pirates barbarescs Fou ocupada pels francesos 1881, que hi construïren una base naval S’hi refugià l’esquadra republicana espanyola l’any 1939/> Ocupada pels alemanys durant la Segona Guerra…
Cronicons Barcinonenses
Historiografia catalana
Nom amb què s’ha designat tradicionalment dos cronicons en llatí, del s. XIV, el Barcinonense I (publicat per Baluze a l’apèndix de Marca Hispanica i per Enrique Flórez a España Sagrada, XXVIII) i el Barcinonense II (també publicat per Flórez al mateix volum d’aquesta obra).
Desenvolupament enciclopèdic Aquests textos, però, formen part d’una família més àmplia, que per extensió també s’ha anomenat Cronicons Barcinonenses , originada al voltant del comtat barceloní i, a diferència de l’altra gran família de cronicons catalana, la Rivipullense , en un medi cultural secular i laic Són fruit alhora de la importància creixent de la ciutat comtal i del clima d’optimisme generat per les conquestes de Ramon Berenguer IV El membre més antic d’aquesta família és l’anomenat Cronicó de Sant Cugat , breu i escrit en llatí per diverses mans al final d’un sacramentari del s…
orquestra de corda
Música
Grup instrumental format íntegrament per membres de la família del violí, caracteritzat per: la participació de dos o més membres d’una mateixa tessitura d’aquesta família que interpreten la seva part a l’uníson; l’estabilitat de la seva constitució, amb un mestre concertador i un conjunt de normes a seguir, i la distribució en quatre parts: primers i segons violins, violes i violoncels (tot i que hi pot haver divisi), amb un o més instruments doblant els violoncels a l’octava inferior (contrabaixos).
D’acord amb aquestes característiques, el primer compositor que emprà una orquestra de corda fou Arcangelo Corelli a la Itàlia de la segona meitat del segle XVII Si, en canvi, es considera que l’orquestra de corda no ha d’incorporar els dos darrers trets, aleshores el seu origen s’hauria de situar a França, a l’entorn de l’any 1600, amb els grups que donaren origen als cèlebres 24 Violons du Roi vegeu orquestra Malgrat que actualment pot semblar del tot natural que l’orquestra estigui formada a l’entorn del violí, als segles XVI i XVII la situació era completament diferent A Anglaterra…
taller
Tecnologia
Subdivisió d’una indústria, generalment en un edifici separat d’aquesta, on són efectuades operacions ben determinades del procés de producció, eventualment subdividida en seccions.
front d’ona
Electrònica i informàtica
Part de l’envolupant d’una ona, compresa entre el punt inicial de la dita envolupant i el punt on aquesta assoleix el valor màxim.
digestió
Mineralogia i petrografia
Transformació i incorporació total o parcial d’una roca en una altra quan aquesta és a temperatura elevada i es posa en contacte amb aquella.
És un dels efectes del metamorfisme de contacte
neolamarckisme
Biologia
Teoria explicativa de l’evolució segons la qual el paper principal d’aquesta correspon al medi ambient, sense tenir en compte la selecció natural (lamarckisme).
L’any 1855 EDCope creà l’escola neolamarckiana, que tingué un gran desenvolupament fins al començament del s XX tingué com a principals seguidors Lysenko, Mičurin, Giard, Bonnier, Houssay i Wintrebert Actualment, des d’un punt de vista científic, és totalment desacreditat