Resultats de la cerca
Es mostren 814 resultats
lepra
Patologia humana
Malaltia infecciosa i contagiosa produïda pel bacil de Hansen, de curs crònic amb brots aguts, que afecta els teixits superficials, especialment la pell, els nervis perifèrics i la mucosa nasal.
Poc contagiosa els més susceptibles són els nens de 10-14 anys, té un període d’incubació que pot durar anys Classificada anteriorment en tres formes tuberosa , anestèsica o nerviosa i mixta , hom l’ha dividida, a partir del 1953, en dos tipus lepromatosa i tuberculoide i en un grup, que comprèn els casos amb característiques poc definides lepra indeterminada que poden evolucionar cap a qualsevol de les altres dues formes La forma lepromatosa es caracteritza per l’aparició de lepromes , localitzats preferentment a les superfícies d’extensió dels membres i a les celles, orelles, galtes i…
Miquel Servet

Miquel Servet
© Fototeca.cat
Filosofia
Literatura
Cristianisme
Nom amb què és conegut l’humanista, metge i teòleg reformat aragonès Miguel Serveto Conesa.
Estudià a Barcelona, on vers el 1525 entrà al servei de fra Joan de Quintana, abat de Montaragó i confessor de Carles V, el qual acompanyà a Itàlia amb motiu de la coronació de l’emperador Bolonya, 1530 Estudià lleis a Tolosa, al Llenguadoc, però n’hagué de fugir, perseguit per la inquisició Viatjà, aleshores, per Basilea i Estrasburg, on entrà en contacte amb alguns reformadors Johannes Oecolampadius , Martí Bucer , etc i publicà De trinitatis erroribus libri septem 1531 i Dialogorum de trinitate libri duo 1532, intent d’aclarir els punts més controvertits sobre la Trinitat tanmateix, es…
dogma
Cristianisme
Formulació doctrinal d’una veritat religiosa proclamada per l’Església, mitjançant el magisteri ordinari universal o una definició solemne, com a revelada per Déu.
Com a tal, és objecte de fe divina i catòlica, i comporta, doncs, obligatorietat eclesiàstica i canònica La teologia tradicional distingeix entre dogmes generals veritats fonamentals del cristianisme, que cal creure explícitament per a assolir la salvació, i dogmes especials articles de fe, que reclamen només un assentiment implícit D’altra banda, hom distingeix els dogmes pròpiament dits misteris en sentit estricte, coneguts només per revelació dels que són assequibles a la raó, tot i que l’esforç de raonabilitat és present també respecte als primers El concepte de dogma no es convertí en…
salm
Bíblia
Composició religiosa destinada a ésser cantada amb acompanyament d’un instrument de corda.
El terme que ve del grec ψαλμόζ, traducció de l’hebreu mizmor , designa actualment només els cants d’ús cultual, bé que originàriament podia ésser de caràcter tant profà com sagrat Hom desconeix la manera com eren cantats les cantilenes sinagogals i la tradició litúrgica cristiana salmòdia no en reflecteixen l’estil primitiu Els salms de lloança i d’aclamació acompanyaven la celebració diària del culte o la dels dies festius els de súplica, amb la corresponent acció de gràcies, devien néixer, igual que els cants de victòria, en ocasió d’esdeveniments singulars, tant personals com de tot el…
Frederic Clascar i Sanou
Frederic Clascar i Sanou
© Fototeca.cat
Cristianisme
Lingüística i sociolingüística
Filosofia
Liturgista, biblista i traductor.
Vida i obra Ordenat sacerdot a Barcelona 1899, exercí càrrecs parroquials a Granollers, Sant Boi de Llobregat, Santa Eulàlia de l’Hospitalet i Santa Madrona de Barcelona Llicenciat en dret canònic a Roma, posteriorment fou capellà de la Casa de Maternitat barcelonina Destacà per la seva tasca de catalanització i culturalització de l’Església Se’l considera un dels grans precursors del pensament religiós, seguit per figures com Carles Cardó o Lluís Carreras Escriptor vigorós i treballador d’una manera molt activa en la cultura religiosa i catalana, sobretot a través de càrrecs com el de…
,
stundista
Cristianisme
Dit dels cristians pertanyents a diversos grups protestants d’Ucraïna originats d’un primer nucli d’estudiants de la Bíblia fundat a Odessa (~1845) sota la influència del pastor alemany Bonekemper.
Reconeixen únicament el baptisme d’adults i les assemblees de lectura bíblica i càntics o lloança de les hores al Stunde , d’on els vingué el nom Separats en nombrosos grups 1871, han estat molt influïts posteriorment pels baptistes
Expositio epistolarium Pauli apostoli, de sant Agustí (Ripoll)
Art romànic
Biblioteca Apostoliva Vaticana Ms Lat 5 730 Expositio epistolarium Pauli apostoli Foli 67v, amb una caplletra “P” Les primeres notícies sobre la presència a la Biblioteca Apostolica Vaticana d’aquest exemplar del Comentari a les Epístoles de sant Pau, atribuït a sant Agustí, són degudes a Anselm Albareda * Pot ésser considerat amb força seguretat procedent de l’escriptori ripollès, si tenim en compte la presència al foli 233v d’una còpia del document de confirmació d’una llarga llista de propietats del monestir, avalat per l’emperador Lotari, a sollicitud de l’abad Sunifred La mà que…
Vetus Latina
Nom donat a les diverses versions llatines de la Bíblia —itàlica, gal·licana, hispànica, africana— anteriors a la Vulgata, fetes sobre el text dels Setanta i sobre diverses recensions del Nou Testament grec.
Nombrosos fragments foren editats críticament per Paul Sabatier 1743-49, obra continuada per una institució ecumènica radicada al monestir de Beuron Suàbia des del 1949
cartoixà | cartoixana

Les cartoixes dels Països Catalans
© fototeca.cat
Cristianisme
Membre de l’orde contemplatiu fundat per sant Bru el 1084 a Chartreuse, diòcesi de Grenoble.
El nucli primitiu fou un grup de cabanes bastides entorn d’una capella Malgrat la posterior construcció d’un monestir, el cenobi conservà l’estructura de celles individuals i independents, prototip de totes les cartoixes posteriors A partir de la fundació 1091 d’una nova cartoixa a la Torre, Calàbria, l’orde es difongué considerablement i arribà a tenir 282 comunitats Sant Bru no dictà cap regla El cinquè prior de Chartreuse, Guigo, compilà 1128 les Consuetudines , que reberen successives aprovacions i modificacions amb les Additiones 1259 de Basili, els Nova Statuta 1368 de Rainaldi i la…
arameu
Lingüística i sociolingüística
Llengua o conjunt de dialectes semítics del grup occidental.
Fou parlada pel poble arameu, fins i tot després de la seva desaparició com a entitat política, i esdevingué la lingua franca del Pròxim Orient Es caracteritza pel triliteralisme, per la pèrdua de la vocal de cas en la declinació i pel fet de formar els plurals mitjançant l’annexió de sufixos És la llengua semítica que ha sofert més infiltracions estrangeres, principalment en el lèxic Poc important literàriament, fou tanmateix transmissora de la cultura grecoromana a l’Orient i de l’Orient a Europa L' arameu antic es remunta probablement ja al II millenni aC Quan els arameus caigueren sota…
Paginació
- Primera pàgina
- Pàgina anterior
- …
- 40
- 41
- 42
- 43
- 44
- 45
- 46
- 47
- 48
- …
- Pàgina següent
- Última pàgina