Resultats de la cerca

Pertanyia a la família Abrantes De jove lluità al servei de Ferran II de Catalunya-Aragó i participà en la conquesta de Granada 1492 El 1505 succeí Tristan da Cunha com a governador de les Índies Establí la seva capital a Cochin i assumí, sense autorització reial, el títol de virrei El 1509 derrotà la flota egípcia i aràbiga a Diu Susbstituït en el càrrec per Albuquerque, morí a mans dels hotentots en el viatge de retorn a Portugal

Fou governador de Massachusetts 1918 En les eleccions del 1920 arribà a la vicepresidència amb Harding, i el succeí quan morí 1923 Candidat republicà el 1924, obtingué una àmplia majoria sobre el demòcrata John WDavis En un període de reactivació industrial, preconitzà la no-ingerència en els afers de les grans companyies i la reducció fiscal i de pressuposts A l’exterior, continuà la ingerència politicoeconòmica a l’Amèrica Llatina Nomenà la comissió que elaborà el pla Dawes

Fill d’ Eduard VII , fou educat com a oficial de marina La mort del seu germà gran 1892 el feu l’hereu del tron Donà a la seva dinastia Saxònia-Coburg-Gotha el nom de Windsor Amb la seva discreta actitud política afrontà les greus crisis que protagonitzà —la Primera Guerra Mundial, l’alliberament d’Irlanda i diverses revoltes socials—, i establí el model de la monarquia britànica contemporània El succeí el seu fill Jordi VI

Filla del príncep Eduard d’Anglaterra, duc de Kent, succeí en el tron britànic el seu oncle Guillem IV Es casà 1840 amb el príncep Albert de Saxònia-Coburg-Gotha , cosí germà seu Malgrat certes tibantors amb Palmerston i Russell i algunes ingerències en la política exterior, en general fou respectuosa amb les tradicions parlamentàries britàniques, i la seva figura esdevingué el símbol d’una etapa brillant de la història britànica, anomenada ‘era victoriana’’, durant la qual l’imperi colonial britànic assolí l’esplendor màxima Durant el seu llarg regnat 65 anys, la Gran Bretanya…

Construïren molts orgues, entre els quals hi ha els de nombroses catedrals d’Espanya, i desenvoluparen l’orgue barroc castellà en tota la seva brillantor sonora i la màxima perfecció tècnica La nissaga s’inicià amb Pedro de Etxeberria, que el 1644 treballà en els orgues de la catedral de Lleó El seguí Antonio o Alonso, que bastí, entre d’altres, els dos orgues de la seu de Palència, en la construcció del segon dels quals hi collaboraren fra Domingo Etxeberria i fra José de Eyzaga Etxeberria, franciscà que morí durant la seva construcció 1691, després d’haver treballat a Eibar -on construí el…

D’una família de la petita noblesa, acompanyà Bonaparte a les campanyes d’Itàlia es distingí a Marengo i d’Egipte Fou governador de Dalmàcia i duc de Ragusa 1808 Ascendit a mariscal 1809, succeí Masséna a Portugal 1811, però fou derrotat per Wellington en la batalla de Los Arapiles 1812 El 29 de març de 1814 signà la capitulació d’Essonne, que impossibilità qualsevol resistència de Napoleó La revolució del 1830, que enderrocà Carles X, l’obligà a exiliar-se a Itàlia

Filla d’Isabel I de Jerusalem i de Conrad de Montferrat Succeí la seva mare en el regne titular de Jerusalem installat a Acre El 1206 fou pactat el seu matrimoni amb Pere I de Catalunya-Aragó, si aquest efectuava una expedició a Terra Santa abans de Tots Sants del 1207 i obtenia la dissolució del seu matrimoni amb Maria de Montpeller El papa Innocenci III no s’avingué a anullar aquest matrimoni El 1210 Maria I es casà amb Joan de Brienne

Fill i successor de Guillem, vescomte d’Urgell i senyor de Castellbò, i de la seva primera muller Sança Vers el 1040 s’alià amb el comte Guillem Guifré de Cerdanya i li prestà vassallatge, bé que poc després se'n separà i retornà a l’obediència del comte urgellès Ermengol III, del qual fou des d’aleshores un eficaç i lleial collaborador Es casà amb Gerberga, germana d’Arnau de Tost, i amb Guilla El succeí el seu fill Ramon

Cal destacar entre els seus membres el comte Ferdinand Bonaventura von Harrach 1637 — Karlsbad 1706, ministre i ambaixador 1673-80 i 1693-98 de l’emperador Leopold I a Madrid durant el regnat de Carles III, el qual tingué un paper important en l’afer de la successió d’aquest monarca i deixà escrites unes memòries i el seu fill, el comte Ludwig von Harrach — 1742, que el succeí en el càrrec diplomàtic 1698-1700 i després fou virrei de Nàpols 1728-33

Dependent del departament de presidència, fou designat per la UNESCO com a promotor i responsable de la xarxa de centres culturals de la Mediterrània Del 1989 al 1999 atorgà anualment el Premi Internacional Catalunya a una personalitat destacades en els camps de la ciència, la cultura o els valors humans En fou el primer director l’escriptor Baltasar Porcel, fins el 2000, que el succeí en el càrrec Andreu Claret Fou refundat el 2002 amb el nom d' Institut Europeu de la Mediterrània