Resultats de la cerca

Fill d’anglesos Fou redactor del periòdic carlí La Convicción El 1872 se sumà a la revolta carlina i lluità amb Maties del Vall i amb el coronel Francesch, amb el qual entrà a Reus 1872 Es destacà a Puig-reig i a Prades i fou coronel cap de la quarta brigada de l’exèrcit carlí de Tarragona El 1875 cooperà amb Savalls a Breda Fou recompensat pel pretendent carlí amb el títol de comte de Moore Escriví biografies de militars carlins Arran d’un complot carlí, hagué d’exiliar-se a França 1900

Assistí a les accidentades corts de Montsó 1388 Passà a l’illa de Sardenya 1391-94, com a lloctinent del seu germà Joan, que n'era el governador Intentà, sense èxit, que el rei Joan I anés amb una expedició d’auxili a l’illa 1393 El 1396 ocupà, amb Galceran de Rosanes, el Castellví de Rosanes, que era del comte Mateu I de Foix, com a represàlia per la seva invasió de Catalunya El 1413 fou convocat per Ferran I per planejar la repressió contra la revolta de Jaume d’Urgell

Deixeble, a Roma, de Bottari i, a Pisa, dels augustinians Norsi i Berti, fou designat vicari general a Florència i bisbe de Prato i Pistoia 1780-91 El seu pla de reforma eclesiàstica, preparat per PTamburini , fou ratificat en el sínode de Pistoia que ell havia convocat 1786 Una revolta religiosopopular l’obligà a dimitir 1791 La seva reforma fou condemnada, juntament amb el sínode jansenisme Durant la reacció antifrancesa fou empresonat 1799 i confinat a Rignano, prop de Florència 1801 Són interessants les seves memòries, publicades el 1865

Succeí el seu germà Arnau Roger III Es casà amb Blanca de Foix-Castellbò, i després amb Violant d’Orcau Fou camarlenc i conseller de l’infant Joan, i collaborador seu quan aquest fou rei Rebutjà la invasió armanyaguesa en 1389-90, féu costat a la reina Sibilla en morir el Cerimoniós 1387 i combaté, amb èxit, contra la incursió del seu nebot Mateu de Foix el 1396 Durant l’interregne fou valedor de Lluís de Calàbria S'oposà a la revolta de Jaume d’Urgell en 1412-13

Successor de Juli II, prosseguí el concili V del Laterà Practicà el nepotisme Afavorí el nou matrimoni de Lluís XII de França amb la germana d’Enric VIII d’Anglaterra i negocià un concordat 1516 amb Francesc I Més tard, preveient la millor situació de Carles V, l’ajudà econòmicament a sostenir les guerres d’Itàlia La seva butlla per a recollir diners per a la construcció de Sant Pere provocà la revolta de Luter qüestió de les indulgències , que no fou prou valorada pel papa Gran humanista, exercí el mecenatge Rafael, Miquel Àngel, etc

Residí a Cuba 1842-49 Es destacà en la guerra d’Àfrica, on fou ferit a Wad-Ras, el 1860 Ascendit a general 1863, s’oposà a la revolta de Madrid del 1866, però s’uní a la revolució del 1868 Capità general de Cuba 1873-74, collaborà a Madrid a restaurar els Borbó, i fou ministre de la guerra del primer govern d’Alfons XII 1874-75 Tornà a ésser capità general de Cuba 1875-76, i de Filipines 1883-85, i fou novament ministre de la guerra en 1885-86

Era baró d’Albalat i de Segart, fill i hereu de Sebastián de Saavedra y Squarzafigo Com a coronel de milícies, reprimí un avalot a València, el 1800, motivat per l’establiment d’unes quintes Això el féu impopular El 1808, en produir-se l’alçament contra Napoleó, formà part de la Junta Suprema, però preferí d’allunyar-se i retirar- se a Bunyol La Junta l’obligà a tornar, però alguns revoltats, suposant la seva manca d’afecció a la revolta, l’assassinaren, malgrat els esforços del franciscà Joan Rico

Defensà Montevideo i Buenos Aires dels atacs anglesos i féu costat al virrei Liniers en la revolta del 1809 Participà en els fets de maig del 1810, declarà vacant el virregnat i convocà una Junta governativa de la qual fou nomenat president, però fou enderrocat pel general Pueyrredón Representant de l’ala conservadora, fou combatut pels radicals i hagué de fugir a Xile després de la derrota de Huaqui Rehabilitat pel congrés de Tucumán 1816, fou nomenat cap d’estat major i el 1821 es retirà a la vida privada

Des de temps antic s’havia significat pel signe de la revolta Ibn Ḏī-l-Nūn, 890 Els seus membres instauraren una taifa a Toledo 1036-85 quan desaparegué el califat de Còrdova Aquest regne, sotmès a pressions considerables per la seva privilegiada situació geogràfica, restà esgotat per la conquesta cristiana i la gelosia dels veïns musulmans El darrer sobirà, al-Qādir, abandonà la ciutat a Alfons VI de Castella i assolí el govern de València, malgrat l’actuació del comte Berenguer Ramon II de Barcelona i gràcies a les forces del Cid

Aquestes dinasties foren fundades per dos nets del matrimoni format per Constantí Àngel i Teodora, filla de l’emperador bizantí Aleix II Comnè D’una banda, Isaac II Àngel, fill d’Andrònic, proclamat emperador de Bizanci en la revolta que enderrocà el darrer emperador Comnè, destronat pel seu germà Aleix III 1195 i restablert el 1203, associat amb el seu fill Aleix IV i ambdós deposats el 1204 de l’altra, Miquel, fill illegítim del sebastocràtor Joan, fundador del despotat d’Epir, on la dinastia dels Àngel perdurà fins a l’assassinat de Tomàs 1318