Resultats de la cerca

El seu fill Pere d’Orís el succeí el 1060, però pel fet d’ésser menor d’edat la senescalia passà al seu oncle Ramon Mir d’Aguada i aviat a la família Montcada Pere d’Orís, també dit Pere de Manlleu , casat amb Guisla, morí vers el 1088 i la seva vídua es reduí al domini del castell de Manlleu El domini d’Orís fou enfeudat, passà al bisbe de Vic i després als Queralt i als Montcada Els successors de Pere de Manlleu sembla que s’extingiren amb Obdúlia de Manlleu , muller de Ponç de Besora, i originaren la família dels castlans d' Orís

La base fou la inscripció “lo fil de mestre Rodrigo” que figura a l’ Epifania de la National Gallery de Londres La personalitat de l’autor se circumscriuria als anys 1503-13, i en virtut de les obres que li són adjudicades —l’esmentada Epifania , les taules i la predella del descabalat retaule de Sant Dionís Museu Catedralici, València, les taules de la Vida de Jesús procedents de la cartoixa de Portaceli Museu de Belles Arts, València i els plafons de la Passió de la collecció del comte de Casa Rojas Madrid, Prado— el seu estil es fa derivar del d’Osona el Vell, bé que hom hi adverteix una…

És autor de les fotografies dels dos llibrets Santa Maria del Mar 1977, sobre l’arquitectura i els vitralls, de diversos articles en les revistes Full informatiu del romànic i Circular dels amics de l’art romànic , dels d' El Berguedà 1978 amb text de J Vigué i Les creus al vent 1983 El seu important arxiu fotogràfic fou incrementat el 1977 amb el de Gabriel Roig

Vicari general de Frederic III de Sicília als ducats d’Atenes i Neopàtria 1370-74 Fou incapaç de dominar l’anarquia i les discòrdies entre les faccions nobiliàries Lluís d’Enghien, comte de Conversano, ocupà Atenes per un breu període el seu germà Guiu III d’Enghien fou induït pels venecians del Negrepont a fer la pau amb els catalans Assistí a una assemblea de magnats convocada pel papa Gregori XI i reunida a Tebes per tal de pactar una aliança i emprendre una creuada contra els turcs 1373 Deixà dos fills menors confiats al seu germà Guillem

Protegit pels califes de Bagdad, sobretot per al-Waṯiq Ultra la seva veu, magnífica, fou un excellent compositor i musicòleg És autor d’un recull de cent melodies Ihtiyar min al-Aġanī li-l-Wātiq Sembla que, per qüestions professionals, provocà l’emigració al Magrib del seu deixeble Ziryāb, que tanta influència tingué en el nou desenvolupament de la música andalusina

Mort sense fills, fou el darrer sobirà carolingi

En morir el seu pare, ell i els seus germans hagueren de ratificar 1150 la submissió al comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV Tanmateix, durant una desena d’anys es revoltà repetidament Aconseguit, per part del comte, el suport de l’emperador Frederic Barba-roja, veié refusades les seves pretensions, i la solució final del plet fou deixada a combat judicial Quan anava cap a Torí a resoldre aquesta qüestió, Ramon Berneguer IV morí a Borgo San Dalmazzo Des d’aleshores, però, Hug II dels Baus romangué fidel al casal de Barcelona

Bé que reconegut com a successor del seu pare a Síria, no fou acceptat a la Meca, a Medina i a Kūfa, on se li oposaren 'Abd Allāh ibn Zubayr i el pretendent xiïta Ḥusayn ibn 'Alī ibn Abī Tālib Mort aquest a Karbalā’, triomfà la causa omeia i conquerí la Meca

Es destacà com a compositor, dins un estil que treia la seva inspiració de l’òpera còmica italiana del s XVIII i del món de les comèdies de Goldoni, bé que incorporant algunes de les conquestes tonals del postromanticisme Durant uns quants anys fou professor del Mozarteum de Salzburg 1939-44, però es dedicà sobretot a compondre Les seves òperes més destacades són Le donne curiose 1903, I quattro rusteghi 1906, en dialecte venecià, Il segreto di Susanna 1909, I gioielli della Madonna 1911, L’amore medico 1913, Sly 1927, La vedova scaltra 1931, Il campiello 1936 i La dama boba 1937, basada en…