Resultats de la cerca

Es llicencià en filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona el 1966 i fou professor de la UPF Collaborà, entre d’altres, en les revistes Gorg , Serra d’Or  i Canigó El 1968 publicà el llibre Alacant 30000 pieds noirs L’any 1976 es doctorà en filologia clàssica amb un treball titulat Estudi sobre la tradició textual de Sèneca tràgic Autor de diversos treballs sobre teoria de la traducció, treballà a la Fundació Bernat Metge en la traducció dels clàssics llatins al català i dirigí des del 1982 la redacció d’un extens diccionari llatí-català 1994, del qual fou també coautor L’any 1982…

L’emotivitat religiosa i el caràcter aristocràtic són el denominador comú de la pintura sienesa, els representants més qualificats de la qual foren Duccio di Boninsegna, Simone Martini i els germans Pietro i Ambrogio Lorenzetti, artistes que s’alliberaren de les fórmules rígides de la cultura figurativa bizantina i incorporaren a la seva obra el color i el sentit del ritme del gòtic francès El gust pel detall, la finor del dibuix i la transparència de color són les característiques definitòries de l’estil noble i elegant d’aquests pintors Durant el segle XV, malgrat l’activitat a Siena d’…

És dividida en tres partits judicials i 143 municipis 1981 El 1822, en la divisió provincial decretada pel govern liberal, fou creada la província de Castelló de la Plana, la més al N de les quatre en què fou dividit el País Valencià corresponia aproximadament a l’antiga governació de dellà Uixó o de Castelló de la Plana , incloses, però, les viles d’Almenara, al S, i les aragoneses de Cantavella, Anglesola, Mosquerola i Puerto Mingalvo amb la totalitat de les conques del riu de Montlleó i del Bergantes Amb la reacció absolutista del 1823, aquesta divisió fou abolida, i, el 1833, la nova…

Debutà el 1949 i en pocs anys esdevingué un dels actors europeus més populars Actor flexible, representà encertadament personatges de diversos tipus en films dirigits per Antonioni, Visconti, Fellini, De Sica, etc El seu repertori és molt extens I soliti ignoti, La dolce vita 1960, La notte 1961, Divorzio all’italiana 1962, Otto e mezzo 1962, Casanova 70 1965, premi al Festival de Sant Sebastià, Lo straniero 1967, Dramma della gelosia 1970, premi al Festival de Canes, Roma 1973, La grande bouffe 1973, Ciao maschio 1977, Una giornata particolare 1977, La città delle donne 1979, La…

Treballà a Venècia en collaboració amb els seus fills Féu, com a escultor, el cor de San Giobbe a la capella Giustiniani de San Francesco della Vigna, el monument del cardenal Zenó a San Marco, el d’AVendramin a San Giovanni e Paolo, el del dux Niccolò Marcello 1481 a l’església Dei Frari i el del dux Pietro Mocenigo a San Giovanni e Paolo Com a arquitecte, projectà l’església de Santa Maria dei Miracoli, amb incrustacions de marbres policroms El seu estil és una adaptació del gòtic a les formes venecianes El seu fill Tullio Lombardo ~1455 — Venècia 1532, escultor, féu el relleu…

La seva primera novella, Gli indifferenti 1929, una de les obres més representatives de la narrativa italiana del s XX, expressa l’abjecció social i psicològica de la burgesia romana feixista, en un estil que utilitza tots els recursos del realisme sense concessions a la nota liricosentimental Posteriorment publicà el recull de narracions La bella vita 1935 i L’imbroglio 1937 Al clima cultural neorealista pertanyen les novelles Agostino 1944, La romana 1947 i La ciociara 1957, que li donaren una gran popularitat Inquietuds culturals diverses sobretot el pensament marxista i la psicoanàlisi en…

Ha estat professor a les Universitat de Torí i Viterbo, i actualment és catedràtic d’història econòmica a la Universitat de Venècia, d’on és degà de la facultat de lletres i filosofia A la dècada dels anys seixanta, i arran de la crítica a la història social que s’havia escrit fins aleshores, fou un dels impulsors, al costat de Carlo Ginzburg, Edoardo Grendi i Franco Ramella, de l’anomenada microhistòria italiana Ha estat codirector de la revista Quaderni storici i director de la collecció “Microstorie” de l’Editorial Einaudi Ha publicat L’erità immateriale Carriera di un esorcista nel…

Professor d’estètica a l’Istituto di Architettura de Venècia, actualment és alcalde d’aquesta ciutat Ha intervingut en la direcció de diverses revistes, entre les quals hi ha algunes de les més polèmiques i rigoroses del món cultural italià Entre els seus llibres destaquen Krisis 1976, Pensiero negativo e razionalizzazione 1977, Dallo Steinhof 1980, Icone della Legge 1985, L’Angelo necessario 1986, Dell’inizio 1990, L’arcipelago 1997 i Arte, tragedia, tecnica 2000 En la seva obra, influïda per múltiples tendències de la metafísica occidental, i en especial per Heidegger i…

Alumne de S Anselmi a Lodi, i de Nicola Sala a Nàpols Exercí de mestre de clavicèmbal a la Scala i al Teatre Canobbiano a Milà 1780-1802 i a Parma el 1795 Principalment fou autor d’òpera -les més conegudes foren Titonelle Gallie 1786 i Olimpiade 1787- i de músiques de festa, encara que realitzà algunes composicions de música sacra, en particular misses Al llarg de la seva vida tingué una notable capacitat d’adaptar-se als diversos règims polítics de l’època durant la seva estada a la Scala compongué una cantata en ocasió de la decapitació de Lluís XVI Per l’anniversario della…

Fou alumne de Pietro Vinci entre el 1582 i el 1584 L’any 1588 inicià la publicació pòstuma d’obres de Vinci, juntament amb les pròpies Aquest any s’installà definitivament a Palerm, d’on no es mogué, llevat del període entre el 1601 i el 1605, que el passà a Venècia El 1600, a Palerm, en el debat teòric i la competició compositiva entre Achille Falcone, mestre de capella a Caltagirone, i Sebastián Raval, director de la capella reial a Palerm, prengué part com a partidari de Falcone Les seves composicions estan dedicades a personatges importants als quals serví com a mestre o compositor Mai no…