Resultats de la cerca

Estudià a l’Escola Municipal de Música de Barcelona, on fou deixeble de Miquel Mas i Bargalló El 1894 fou nomenat professor de guitarra de l’Escola Municipal de Cecs de Barcelona, centre que dirigí a partir del 1910 El 1903 ingressà al cos de professors de l’Escola Municipal de Música Desenvolupà parallelament una carrera important com a concertista Fou crític musical del diari El Día Gráfico de Barcelona És autor de diverses composicions per a guitarra, algunes de les quals transcriví per a petita orquestra, entre les quals destaca una Serenata de Andalucía

El Moviment es creà amb l’objectiu de coordinar els centres que fan ensenyament en català i per a difondre'n la tasca En foren els centres pioners els collegis públics Joan Veny i Clar Campos, Es Porxo Deià, Antònia Alzina Llorent, Joan Mas i Verd Montuïri, Mata de Jonc, Teix, Rafal Vell i Gabriel Alzamora, de Palma, i el de l’Escolania de Lluc La idea fundadora que anima el Moviment és la necessitat de nacionalitzar el país a partir de les pròpies experiències i assolir l’ensenyança en la llengua pròpia

Situada als termes municipals de Montcada i Alfara del Patriarca l’Horta, és un centre docent d’inspiració cristiana, basada en l’ideari de l’Associació Catòlica de Propagandistes La universitat és gestionada per un patronat El primer rector de la institució és José Luis Manglano de Mas El centre imparteix titulacions en les àrees de tecnologia, ciències de la salut i ciències socials i jurídiques Amb la collaboració de la Conselleria de Sanitat de la Generalitat Valenciana, creà l’Institut de Drogues i Conductes Addictives Per al curs 2005-06, oferia 26 titulacions

El 1295 comença a parlar-se d’aquest castell o fortalesa que estava en possessió de Beatriu de Conangell i el 1322 Galzeran de Besora també hi tenia drets Tots dos reconeixien un cert vassallatge al senyor del castell de Lluçà El 1549 encara era dempeus i el senyor del castell es deia Pere Onofre Sala de Vic Les restes de l’antiga fortalesa es veuen prop del mas Montorró, de la parròquia de Sant Boi, gairebé al límit municipal amb Sant Agustí de Lluçanès, al pendent de la muntanya dels Munts

El llinatge de la família que vivia en aquesta fortalesa es perfila a partir del 1183 amb Bernat de Vilatamar Més tard el llinatge es va refondre amb els Palmerola Vicenç de Palmerola residia a Vilatamar entre el 1398 i el 1406 i s’anomenava indistintament de Palmerola o de Vilatamar La seva filla Blanca es casà amb Pere Despujol de la domus de Despujol de Voltregà i seguí les vicissituds d’aquesta família Aquesta antiga domus s’ha transformat en mas, que encara conserva la disposició de la fortalesa dels segles XIV-XV

Els antics habitants de la casa de la Sala es coneixen des del 1226 Els Sala es refongueren amb la branca bastarda dels Vilademany, la del cavaller Roger de Vilademany, relacionat amb el castell de Sentfores i la domus d’Heures o Sala d’Heures Els descendents de Roger de Vilademany i Esclarmonda de Sala, feren de la Sala el casal de residència familiar fins al 1450 Actualment és un mas renovat els segles XVII i XVIII, amb una torre rodona d’angle d’època medieval però es fa difícil assegurar que sigui romànica

Situada dins l’antic terme del castell de Lluçà, del qual s’independitzà aviat, quedant dins el terme de Sant Boi de Lluçanès, fou una capella rural vinculada a la parròquia de Sant Boi Les primeres notícies de l’existència de la capella es troben a partir de l’any 1077 El 1358 es confirma la seva vinculació a la parròquia de Sant Boi, però després aviat desapareix de la documentació De la capella no queda cap rastre, si bé al seu emplaçament hi ha ara el mas Santponç, que conserva encara el nom antic

La capella de Sant Pau es troba annexa al mas de la Coma, situat a la part llevantina de l’antic castell de Fornils, en un paratge situat a ponent de l’església de Sant Martí Sacalm, de la qual depenia religiosament És esmentada en els mateixos testaments dels anys 1269 i 1317 que fan el primer esment de Sant Pere de Fornils A diferència de Sant Pere es va refer al segle XVII i es va restaurar de nou al començament del segle XIX No té culte, però en conserva sencer l’edifici

El santuari o capella de Santa Bàrbara és emplaçat al cim de la muntanya del seu nom, a 854 m d’altitud, que separa la vall d’Osor o de Santa Creu de l’Anglès Consta documentalment el 1310, en un testament del mas Sarsanedes d’Osor, i, per tant, cal situar-ne l’origen com a mínim dintre el segle XIII L’edifici, ara en camí de ruïna pròxima, té elements gòtics dels segles XIV o XV Era lloc de molta devoció dins l’antiga demarcació parroquial de Sant Martí Sapresa

Antiga església filial de Sant Quirze d’Arbúcies, de la qual queden vestigis sota el mas Blanc, del Rieral, al vessant esquerre de la riera d’Arbúcies El 6 de febrer de 923, en consagrar l’església de Sant Quirze d’Arbúcies, el bisbe Guiu li va sotmetre, entre d’altres, aquesta església Més tard consta com a simple capella, i al segle XVII se’n perden ja les traces Aquests escassos vestigis que n’han restat no han estat estudiats, ni tampoc s’hi ha fet una excavació que en pogués precisar la datació