Resultats de la cerca

Situada dins l’antic terme del castell de la Guàrdia de Ripoll Des dels seus inicis degué ser parròquia, categoria que conserva encara actualment L’església és documentada l’any 1074, quan el noble Folc llegà al monestir de Ripoll un mas situat a la parròquia de Santa Maria d’Alpens de Pintos L’edifici, molt reformat des del segle XVI, fou pràcticament renovat del tot el segle XVIII, a partir de l’any 1708, durant la Primera Guerra Carlina 1833-1840 L’església fou cremada i posteriorment restaurada El temple actual no sembla conservar res de l’edificació antiga

Aquesta església es trobava dins l’antic terme del castell de Cabrera És documentada a partir de l’any 952, quan apareix la casa de Santa Maria i la vila Corcó villa Corgolone A partir de l’any 1079 és documentada ja com a parròquia de Santa Maria de Corcolione S’aixecava prop del mas de la Bertrana on hi ha la rectoria vella, i actualment només queden unes poques restes del seu setial El culte en aquest lloc durà fins a l’any 1743, que es traslladà al poble de l’Esquirol on està actualment

Situada dins l’antic terme del castell de Lluçà, fou una capella rural vinculada a la parròquia de Sant Boi de Lluçanès Les primeres notícies es remunten a l’any 1276, quan Bernat de Bassil en el seu testament deixà, entre altres coses, dos sous a Sant Pere de Cogollers Cogoles El 1686, quan el bisbe Pasqual visità la parròquia, ja devia estar en ruïnes, ja que no l’esmenta com a existent Actualment només es coneix el seu emplaçament en un petit serrat, on es veu material de construcció, bé que sense endevinar-s’hi estructures, prop del mas Cogollers

Situada dins l’antic terme del castell de Lluçà, fou una capella rural vinculada a la parròquia de Sant Vicenç de Prats Les primeres notícies es troben l’any 1276 en el testament de Bernat de Bassil, que feu deixa a la major part d’esglésies del Lluçanès, i una d’elles era la de Sant Marçal Més endavant surt novament documentada els segles XIV i XV per tenir béns prop d’ella la canònica de Lluçà Es troba propera al mas Marçal i la capella actual, feta aprofitant alguns carreus antics, la va erigir, l’any 1746, l’hereu Climent Marçal

Fortificació del terme d’Albinyana que també ha desaparegut i només ha deixat el record documental Esquena Rosa és esmentada per primera vegada el 1011, com un accident topogràfic que es trobava al llindar del terme del castell de Calders L’any 1046 es consigna com una quadra del terme, però el 1173 es parla del castell d’Esquena Rosa, si bé l’any 1186 consta únicament la quadra i el mas d’Esquena Rosa El topònim s’ha perdut i les temptatives que s’han fet per a localitzar-ne l’emplaçament no han assolit cap resultat

Prop de les Llombardes, a la zona més septentrional del terme, hi ha unes ruïnes que és possible que corresponguin a l’anomenat castell de Secabecs L’honor de Secabecs s’esmenta l’any 1213 en una confrontació de termes El fogatjament de vers el 1370 consigna un foc de cavaller en aquest lloc L’indret, al segle XVII, era propietat del senyor del castell de Foix, Guerau de Peguera Posteriorment hi hagué una masia en aquest lloc coneguda per Ca l’Isaac El topònim es conserva en un mas que hi ha a la vora anomenat Can Soler de Secabecs

No queda aparentment cap vestigi d’aquell castell a l’actual mas de Valric “Belrich”, situat al cim d’un turó, al nord-est de Montescot, el qual, en temps medievals, era vorejat per un estany Al segle XII, anà a mans de la família d’Avalrí Pere Bernat d’Avalrí, 1106-26 Gausbert, el seu fill, 1126-45 El 1222, el vescomte de Bearn, Ramon de Montcada, en guerra contra Nunó Sanç, senyor de Rosselló, el prengué per la força El 1285, Ramon d’Urtx, senyor d’Avalrí, el defensà contra els croats de Felip l’Ardit

Residí un temps a Cuba i, de nou a Barcelona, estudià d’advocat El 1902 es traslladà a Madrid, on fou un dels organitzadors del Centre Català Com a polític, milità successivament en els partits de Castelar, Ruiz Zorrilla, Canalejas i finalment en el partit reformista La seva obra teatral és molt extensa i comprèn títols en català i castellà Entre molts altres, hom pot citar Los orfanets 1887, El dia del judici 1892, L’hereu del mas 1893, Els minaires 1899, Gent de vidre 1901, la seva obra més famosa, Sin gobierno 1901, Los vencedores, El sabio Vernier , etc

Començà a collaborar a El Teléfono Catalán , i el 1881 fundà El Palafrugellense Publicà assaigs de temes econòmics d’actualitat com  Cuestión corchera  1880, i estudis d’història local com  El santuario de San Sebastián  1881, en collaboració,  Breves observaciones a la Historia del Ampurdán del señor Pella y Forgas  1892 i Història de Palafrugell i la seva comarca  1929 Són de destacar Ensayos literarios Artículos y poesías 1884, en català i castellà, i les narracions La pubilla del mas Carbó 1905, Qüentos que són històries Fitor 1904 1905, Realitats de la vida 1906,…

De formació autodidàctica, fou director de l’editorial Seguí i d’ El Liberal , de Barcelona, i fundà El Ibérico , Las Carolinas  i Barcelona Alegre Fou un escriptor prolífic de poemes, narracions, drames i assaigs en castellà   Mas allá de lo digno  1890,  Anarquías 1896, Novelitas vulgares  1900, La huelga 1901,  Alma social  1905,  El escándalo europeo 1915, Los herederos de la gran tragedia 1917 i  Niebla  1930, entre d’altres En català escriví  peces teatrals com els drames  Càstig de Déu 1879 i Carn i ossos Baralla entre la vida i la mort 1889, la comèdia  Els vençuts 1903…