Resultats de la cerca

Milità en l’oposició, fou empresonat i, el 1908, ingressà en la Societat de la Unió i el Progrés, òrgan del moviment dels Joves Turcs , del qual fou un líder notable Després de la revolució fou ministre de l’interior i de comunicacions 1909 i membre del triumvirat de govern, amb Enver Paixà i Cemal Paixà 1913 Gran visir 1917-18 i decidit germanòfil, en ésser signat l’armistici 1918 es refugià a Alemanya, on fou assassinat per un armeni

Sembla que vers el 1150 ingressà al primer monestir premonstratenc de Vallclara Priorat Extingit aquest monestir 1158, anà al Montmalet Vilanova de les Avellanes, on, amb la protecció del comte Ermengol VII d’Urgell, fundà 1166 un monestir, que a la seva mort es refongué amb el veí de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes Fou venerat com a beat a l’església de Bellpuig, fins el 1835, i a la capella-cova de Montmalet, on hom creu que visqué

Ciutadà de Barcelona, és documentat des del 1678 Entre altres obres és autor de diverses pintures per a la capella de Sant Pere Nolasc i Sant Ramon de la catedral de Barcelona 1688 i per a la capella de Sant Benet del monestir de Sant Cugat del Vallès 1688-92, que deixà inacabada Sembla que Antoni Viladomat fou deixeble seu El seu fill Joan Savall i Mallacs Barcelona 1680 - 1743 ingressà al collegi de pintors 1692 i en fou cònsol primer

El 1930 es graduà en enginyeria i feu amistat amb Brežnev El 1940 ingressà al PCUS Després de treballar com a gerent en la indústria 1947-50, el 1955 fou nomenat viceministre d’indústria i els anys seixanta participà en el Gosplan Posteriorment, fou successivament vicepresident del Consell de Ministres 1965, vice-primer ministre amb Kosygin 1976, al qual succeí el 1980, un any després d’esdevenir membre del politburó Dimití el 1985, pocs mesos després que Mikhail Gorbačov accedís a la presidència

Ingressà al seminari diocesà de l’Assumpció per iniciar la formació sacerdotal El 1981 fou ordenat prevere per Ricard M Carles i Gordó, aleshores bisbe de Tortosa Fou director espiritual del Seminari Diocesà i delegat diocesà de la Pastoral Vocacional abans d’accedir al ministeri episcopalment El juny del 2003 fou nomenat bisbe de Vic pel papa Joan Pau II L’agost del 2021, amb la renúncia al càrrec del bisbe Xavier Novell, fou designat administrador apostòlic de la diòcesi de Solsona

S’inicià en la política de les Joventuts del BOC, des d’on passà al POUM durant la guerra civil de 1936-39 combaté en l’exèrcit popular Després d’alguns anys de captivitat, el 1945 ingressà en el clandestí Moviment Socialista de Catalunya i n’organitzà el Front Pagès Cofundador i dirigent de la Unió de Pagesos 1974, fou elegit diputat socialista al Congrés per Tarragona el 1977 i el 1979, i senador per la mateixa circumscripció el 1982

S’inicià en la música amb el seu pare i Augustin Pierson, de qui aprengué orgue i piano El 1927 ingressà al Conservatori de París, on estudià harmonia, fuga, orgue i composició amb P Dukas i Jean Roger-Ducasse Tot i la seva curta carrera compositiva, esquinçada per la seva mort al front durant la Segona Guerra Mundial, Alain demostrà posseir un gran talent manifestat en una forta personalitat musical, no exempta d’influències provinents de compositors com C Debussy, E Satie o O Messiaen

Es formà inicialment a la ciutat de Lleida fins que el 1918 es traslladà a Barcelona, on estudià orgue amb Robert Goberna i composició amb A Cuscó, E Morera i A Massana Ingressà ben aviat al món radiofònic i fou responsable de l’àrea musical a les emissores de Ràdio Catalana, Ràdio Associació i Ràdio Nacional d’Espanya a Barcelona Gran divulgador del fet musical, és autor de música instrumental, música religiosa, cançons i sardanes Entre aquestes darreres cal destacar No em deixis sol

Des del 1837 estudià amb Ludwig Berger l’antic professor de F Mendelssohn i més tard ingressà a l’Institut Reial per a la Música d’Església, on treballà amb August Wilhelm Bach i Eduard Grell Després de la seva graduació esdevingué professor de l’esmentat Institut A part la seva fama com a intèrpret i compositor de música per a piano i de cambra, fou conegut pels seus escrits de divulgació sobre la gran literatura pianística, que gaudiren d’una important difusió en el seu temps

Vida Ingressà com a cantor a la catedral de Sogorb S’ordenà de sacerdot el 1790 i entrà com a beneficiat a la catedral de València Obtingué la càtedra de litúrgia del seminari de la diòcesi valenciana i el 1802, la de cant pla Publicà els tractats Breve instrucción de canto-llano para los alumnos del seminario València, 1820 i Preces in praesenti jubilaeo ad processionalem Ecclesianum pro Diocesis Valentina València, 1826 Bibliografia Complement bibliogràfic Gil, Joaquim Breve instruccion del canto-llano , Madrid 1820