Resultats de la cerca

És situat a la dreta del torrent d’Urmella , afluent, per l’esquerra, de l’Éssera, que neix als vessants meridional i occidental de la tuca d’Urmella 2 535 m alt, contrafort meridional del pic Gallinero, que s’uneix al seu collector prop de Castilló de Sos De la seva parròquia Sant Just, que era de la jurisdicció de l’abat de Sant Victorià, depenien els llogarets de Renanué i de Rins Formà un municipi del qual depenia la quadra de les Fades, agregat al segle XIX al d’Arassant En aquest indret hi havia hagut l’antic monestir d'Orema

Situat a l’esquerra del riu d’Escart , que neix als contraforts orientals del pic de Mainera 2 906 m alt i aflueix a la Noguera Pallaresa per la dreta, a Escaló la seva vall, d’origen glacial, és encaixada i suspesa Dominava el poble la roca o castell d’Escart , esmentat ja al s XI Depengué del monestir de Gerri L’església parroquial és dedicada a sant Martí A l’est del poble hi ha el santuari de la Roca d’Escart, on és venerada la Mare de Déu de la Roca Formava part de l’antic terme d’Escaló

És al clot de Cuberes , al vessant septentrional de la serra de Cuberes , alineació muntanyosa del massís del Boumort, de direcció NW-SE, que separa les valls del riu Major, al nord, i del torrent de l’Infern, al sud, i que s’estén des del prat d’Orient, límit amb la vall de Cabó Alt Urgell, fins al pas dels Collegats a la Noguera Pallaresa culmina al pic del Pi-sec 1906 m alt, límit entre el Pallars Sobirà Baén i el Pallars Jussà Hortoneda de la Conca El 1163 és esmentada l’església de Sant Sadurní de Cuberes

Culmina al pic de Mainera 2 906 m alt i el Montanyó 2 781 m La carena principal SW-NE és la terminació sud-oriental d’un batòlit granític que arriba fins a l’Éssera Les aigües, en bona part de fosa, es dipositen per famílies d’estanys al SW, els Gento i de Cabdella al NW, els estanys Negres i l' estany de Mainera , drenats pel riu de Peguera els estanys petits de Mainera són drenats pel riu de Berasti, que rep el nom de riu de Mainera a la seva capçalera, al clot de Mainera

El pic més alt, el Musala 2925 m, és també el cim més elevat de la regió balcànica A la vall del riu Rila i als afores de la població homònima, a 1147 m, hi ha el monestir de Rila , el més important de Bulgària i monument nacional Es remunta a la fundació monàstica de l’ermità Ivan de Rila segle X El monestir actual, del segle XII, fou gairebé destruït per un incendi el 1833 i restaurat tot seguit 1834-60 L’església conserva una important icona de la Mare de Déu, del segle XII, i les relíquies del monjo fundador

Ordenat el 1903, fou un dels clergues més actius dins el Centre Excursionista de Catalunya Recorregué sobretot els Pirineus —feu ascensions per diferents vies al pic de l’Aneto hi pujà més de 30 cops i als Encantats massís al que ascendí per primer cop el 1910—, el Montseny i els cingles de Bertí Es feu cèlebre per una ascensió a l’Aneto 27 de juliol de 1916 en la qual, malgrat una terrible tempesta elèctrica, que matà els seus dos companys, sobrevisqué Marxà a Veneçuela 1917, on exercí el ministeri a la selva Retornà a Catalunya el 1925

És el segon cim més alt de l’Alaska Range, després del Denali

Hi ha la glacera Pasterze

La plataforma estricta, parallela als Motllats i al S d’aquests, és formada per quatre pisos estratigràfics aparents en el paisatge Els gresos del Triàsic inferior formen l’anomenat cingle Roig, damunt el qual descansa el cingle Blanc calcàries del Triàsic mitjà, que forma, amb l’anterior, els Altars de Prades El tercer pis és format per les margues i carnioles del Triàsic superior, coronats als sectors elevats pel Liàsic bàsicament calcari, que culmina a 1055 m alt, al pic de la Mussara La vegetació, relativament humida botjars, alzines i roures, és afavorida per les boires persistents “de…

És el punt culminant 816 m alt de la serra Llisa, el vèrtex de la qual és conegut com a pic del Vent o de Sant Sebastià El massís, entre les rieres de Sentmenat SW i de Sant Sebastià NW i la collectora d’ambdues, la riera de Caldes NE, és format d’esquists silurians, que cavalquen damunt els conglomerats eocènics d’aquesta banda del Vallès, i les calcàries i margues triàsiques El planell avança al NNE com una proa dominada pel Farell, mas que domina la sinuosa carretera de Caldes de Montbui a Sant Sebastià de Montmajor, de 100 a 200 m més baixa