Resultats de la cerca

Vida Rebé la primera formació musical del seu pare, que era organista, i el 1843 entrà al Conservatori de Milà, on estudià fins el 1854 amb A Angeleri, A Mazzucato i L Rossi, entre d’altres Durant l’època d’estudiant ja mostrà unes aptituds excepcionals per a la composició, que li valgueren el sobrenom de genietto Essent estudiant collaborà en la composició d’una opereta Il sindaco babbeo , 1851 i escriví la seva primera obra orquestral Scena campestre , 1852 Una vegada acabats els seus estudis treballà com a organista A tan sols vint-i-dos anys presentà al Teatre Concordia de Cremona la…

Vida Nascut en una família de músics, posseïa una capacitat auditiva per sobre del normal, i a sis anys ja havia compost alguna obra sacra La seva educació es dirigí de manera gairebé exclusiva al terreny musical Segurament de la mà del seu avi, i seguint les petges del pare, Vincenzo començà a compondre una gran quantitat d’obres religioses, totes elles datades abans del 1825 El 1819 es traslladà al Conservatori de Nàpols, on Giovanni Furno fou el seu primer mestre El 1821 inicià els estudis de contrapunt amb Giacomo Tritto, i l’any següent ingressà a la classe de Nicola Zingarelli, director…

Vida És considerat el compositor més important d’òpera italiana posterior a Verdi Nasqué en el si d’una família de tradició musical -que es remunta al segle XVIII- i fou el cinquè fill dels vuit de Michele Puccini i Albina Magi S’inicià en l’estudi de la música amb el seu pare, el qual morí quan Giacomo tan sols tenia sis anys A pesar de la difícil situació familiar, la mare -amb qui Puccini sempre mantingué forts lligams afectius- l’esperonà constantment a prosseguir la seva formació musical amb el seu oncle Fortunato Magi El 1868 entrà a formar part dels cors de San Martino i…

Vida Juntament amb M Glinka, fou un dels creadors de la música romàntica russa basada en la utilització de la música popular L’obra del Grup dels Cinc deriva d’ells, sobretot de les seves òperes Fill d’una família benestant interessada en l’art i en el si de la qual adquirí la passió per la cultura francesa, el seu pare el destinà al funcionariat Feu alguns estudis de música amb la seva institutriu d’origen alemany, i amb Danilevskij Els continuà amb Franz Schoberlechner, un deixeble de JN Hummel També estudià violí, però en cap moment els seus professors no cregueren oportú introduir-lo en…

Estudià orgue i composició Després d’una estada a Barcelona, el 1873 s’installà a París, on donà a conèixer, amb èxit, les obres Salve Regina en els Concerts Pasdeloup i Sinfonía Mozárabe amb l’orquestra Colonne El 1879 publicà una collecció de cançons i estrenà el ballet Fiesta andaluza 1883 a l’Opéra de París Tornà a Barcelona, i estrenà l’òpera Il rinnegato Alonso García al Liceu 1885 Fou autor de nou òperes més i d’obres simfòniques, corals i de cambra

Vida La seva producció és bàsicament operística, situant-se entre la tradició que arrenca amb el Faust de Ch Gounod i la revolució que suposà el Pelléas et Mélisande de C Debussy Les seves obres representaren a la perfecció els ideals estètics de la Tercera República Francesa, i es convertí en el compositor operístic francès més important a cavall entre els segles XIX i XX Fou el darrer dels vint-i-un fills d’un exoficial de Napoleó que posteriorment es dedicà a la indústria de la foneria Per problemes de salut del pare, el 1848 la família es traslladà a París Allà, Jules rebé de la seva mare…

Membre del Grup dels Sis i deixeble de Ricard Viñes i de Charles Koechlin, es distingí pel do melòdic que és present en totes les seves obres Autor d’obres escèniques com Les biches 1923, Les animaux modèles 1942, l’òpera còmica Les mamelles de Tirésias 1944 —sobre text de GApollinaire— i de l’òpera Dialogue des carmélites 1956, estrenada a Barcelona el 1959 i el monòleg La voix humaine 1959, a Barcelona el 1965 Ha escrit obres d’una gran bellesa per a piano i música religiosa, com el Stabat Mater 1950

El 1833 s’establí a París, on fou violoncellista de l’Opéra-Comique Més tard dirigí els teatres Français 1850-55, Champs-Élysées i Bouffes-Parisiens en aquest estrenà comèdies musicals frívoles pròpies i operetes, entre les quals sobresurten Orphée aux enfers 1858, La belle Hélène 1864, La vie parisienne 1866, La grande-duchesse de Gérolstein 1867, sàtira del militarisme prussià, La Périchole 1868, Les brigands 1869, etc El 1880 acabà la seva òpera i obra mestra, Les contes d’Hoffmann És considerat el millor autor de l’opereta francesa del Segon Imperi

Estudià amb el seu pare El 1734 debutà com a violinista al Concert Spirituel que dirigí més tard, en 1755-62 Epígon de Rameau, la seva òpera Triton et l’Aurore 1753 fou defensada pels partidaris de l’òpera francesa en la querelle des bouffons i fou oposada a la italiana Escriví una pastoral en occità, Dafnís e Alcimadura 1754, representada centenars de cops a París i per tot Occitània durant mig segle També deixà obres religioses Cantate Domino , peces per a clavecí i oratoris, el gust pels quals introduí a França

Estudià música al Conservatori de Colònia i ingressà com a solista en la Companyia d’Òpera Alemanya, amb la qual feu gires arreu del país i viatjà als Estats Units la temporada 1929-30 Extraordinari actor, compaginà la seva dedicació escènica amb incursions cinematogràfiques el 1919 protagonitzà una versió fílmica de L’holandès errant S’especialitzà en papers d’òpera alemanya, amb una particular dedicació a les òperes de R Wagner El 1916 actuà amb els seus tres germans — Alfons , Leo i Gustav — a Bremen en Els mestres cantaires de Nuremberg