Resultats de la cerca

Fou nomenat cardenal el 1659 per Alexandre VII Escriví nombroses i notables obres literàries, filosòfiques, teològiques i històriques Però la que li donà més fama fou la Istoria del concilio di Trento 1664, que, escrita amb intenció obertament apologètica per refutar l’obra anàloga de Paolo Sarpi, té un caràcter més polèmic que històric, no obstant la recerca acurada i diligent de les fonts

Baró d’Albalat i de Segart Germà i gendre de Miquel de Saavedra i Jofré El 1814 heretà el títol de comte de l’Alcúdia Favorable a l’absolutisme, fou nomenat ambaixador a Rússia 1823 per Ferran VII El 1832 fou president del consell de ministres participà en l’intent de desposseir Isabel II de la successió al tron, aprofitant la malaltia del rei

Fill i successor del vescomte Jofre VII de Rocabertí Associat al govern del vescomtat pel seu pare el 1476, pledejà en unió d’ell per la possessió de la baronia de Verges, que havia estat atribuïda al seu cosí Onofre de Rocabertí i de Cruïlles El 1483 donà la baronia de Sant Llorenç de la Muga i el lloc de Terrades al seu germà Pere

En les seves obres tractà de manera especial de la problemàtica jueva Cal destacar-ne Exodus 1958, Topaz 1967, QB VII 1970, Mitla Pass 1988 i A God in Ruins 1999, algunes de les quals foren portades al cinema o a la televisió També escriví sobre les seves experiències a Irlanda del Nord, Trinity 1976, The Redemption 1995 i O'Hara's Choice 2003

Metge i home de confiança de Cristian VII de Dinamarca Suprimí el Consell d’Estat i, com a ministre del gabinet 1771, inicià una política reformista llibertat de premsa, reducció de les servituds de la pagesia, unitat de jurisdiccions i reforma del govern municipal de Copenhaguen Enemistat amb la noblesa i la clerecia, fou acusat d’adulteri amb la reina, detingut i torturat fins a morir

Fou coronel de voluntaris reialistes Nomenat ministre de la guerra 1824, dirigí una repressió política antiliberal tan dura que li valgué la destitució 1825 a la fi del període més violent de la dècada absoluta de Ferran VII Capità general de les Balears 1828-33, intervingué en una conspiració carlina 1834 Confinat a Mallorca per desafecte a Isabel II, fou assassinat per un grup de progressistes emmascarats

Cap al 1873 s’uní a una partida de carlins com a capellà, però més tard en prengué el comandament i es feu responsable de l’afusellament de 33 liberals a Alforja Ascendit a coronel, manà a Navarra l’anomenat regiment de Gandesa, que protegí la retirada del pretendent Carles VII 1876 Passà ell també a França, on exercí com a sacerdot al cementiri de Clichy

Doctorat en ambdós drets, fou canonge de Barcelona Essent arquebisbe de Tarragona celebrà tres concilis provincials 1354, 1368, 1369 Nomenà examinadors de les obres de Ramon Llull 1372, posades en entredit per l’inquisidor Nicolau Eimeric El 1375 rebé el títol de patriarca d’Antioquia Fou partidari del papa d’Avinyó Climent VII Morí de tornada d’una visita a la cort papal d’Avinyó

Amant de l’emperadriu Teòfan, conspirà amb ella per assassinar Nicèfor II Focas, que ell havia ajudat a assolir el tron Més tard desterrà Teòfan i es casà amb Teodora, filla de Constantí VII Porfirogèneta Bon diplomàtic, es guanyà el clericat i expulsà els russos de la Bulgària oriental 970, que annexà a l’Imperi Passà a Àsia, on conquerí per a l’islam gairebé tot Palestina

Bé que havia dirigit la rebellió dels nobles contra el seu pare, en esdevenir rei continuà la tradicional política reial d’oposició a la noblesa Casat amb Margarida, filla d’Enric VII d’Anglaterra, la seva pretensió al tron anglès provocà, en ésser coronat Enric VIII, la tibantor entre ambdós països Aliat amb França, intentà la invasió d’Anglaterra, i fou mort a la batalla de Flodden