Resultats de la cerca

D’entre els túrdids, la merla roquera Monticola saxatilis , a dalt, a l’esquerra, a l’estiu, és impossible de confondre amb altres pel color brunovermellós de l’abdomen i el blau del cap, ultra una taca blanca del mantell, que no és visible a l’exemplar mascle del dibuix, i que es manté en tots els plomatges i en la femella, de color marronós, molt poc vistent Els mascles de la merla blava M solitarius , a sota, a l’esquerra, són de color blau grisós, amb la cua més fosca, i a l’hivern més fosca encara El tord comú Turdus philomelos , a dalt a la dreta es diferencia de la griva T…

Damunt seu hi ha les restes d’un antic poblat ibèric, amb mostres notables de ceràmica

Aquesta fou confirmada el mateix any pel mateix Roderic de Borja, ja elegit papa amb el nom d’Alexandre VI A la nova província eclesiàstica foren assignades, com a sufragànies, les diòcesis de Cartagena i Mallorca La primera abraçava aleshores el Regne de Múrcia, i limitava al nord amb la diòcesi de València, cosa que suposava que la seva extensió arribava fins al port de Biar i comprenia una àmplia zona del regne de València La jurisdicció de Mallorca abraçava totes les Illes Balears Ambdós bisbats eren exempts de tota jurisdicció metropolitana, per tal com eren subjectes directament a la…

El 1328 el comte Pere I d’Empúries els vengué el castell de Pop i el lloc de Murla, i el 1362, el rei, la senyoria de la foia de Castalla Llur fill es cognominà Pere Lladró de Vilanova , heretà la senyoria de Manzanera i comprà 1386 a Huguet de Bordils els llocs, viles i castells de Xelva, Toixa i Sinarques, compra que fou confirmada pel rei el 1388 El 1390 fou creat vescomte de Xelva, i el 1408 i el 1412 vinculà els seus béns a la descendència masculina Es casà amb Violant de Boïl i López d’Eslava, i foren pares del segon vescomte de Xelva Ramon Lladró de Vilanova i de Boïl , senyor de…

Diòcesi fins el 1492, fou erigida en arquebisbat a partir d’aquesta data, amb una província eclesiàstica de València , que ha sofert diferents modificacions fins el 1957 La primitiva diòcesi era forçosament més reduïda que l’actual, puix que hi havia els bisbats de bisbat de Xàtiva i bisbat de Dénia dins l’actual demarcació de València Originàriament, pertanyia a la província eclesiàstica de Cartagena, però a la fi del segle VI passà a la de Toledo, a causa de l’ocupació de part de la Cartaginense pels bizantins Després de la conquesta del futur Regne de València per…

Es desconeix quines van ser, al segle VIII, les modalitats d’implantació dels conqueridors àrabs i berbers als actuals Països Catalans Els territoris on el domini musulmà es perllongà, d’una manera permanent, fins als segles XII i XIII són els de les actuals províncies espanyoles de Lleida, Tarragona, Castelló, València, Alacant i les “Illes Orientals” de l’Àndalus Cal incloure Múrcia en aquest grup, ja que la seva història està molt vinculada a la de València i afavorirà un millor coneixement de la regió de València i de les Balears Com que no es disposa de gaire informació sobre el …

Les formacions neògenes del Cabriol i del Xúquer a baix, mapa de les principals unitats diferenciades a dalt, tall transversal de la vall del Cabriol, que mostra la disposició de les unitats neògenes El rebliment de la conca del Cabriol és format per un conjunt de materials detrítics d’origen fluvial i per calcàries, margues i guixos dipositats en medis lacustres La vall del Cabriol té a Fuente Podrida la successió més completa de la conca La unitat de calcàries del Viso enllaça cap al SW amb les unitats de la conca de Xúquer Biopunt, a partir d’originals d’E Moissenet i altres La conca del…

La geografia El cap de comarca és Requena Hom l’anomena popularment l’ altiplà de Requena El seu extens territori correspon bàsicament a una gran plana formada per dipòsits miopliocènics Els límits ofereixen relleus més elevats a l’W, la ratlla amb Castella és marcada pels anticlinals de Contreras, prolongats al N per la serra de La Bicuerca al S, el pas a la conca endorreica d’Albacete es fa a través d’un descens suau el límit oriental queda marcat per la serralada de Siete Aguas i la serra de Malacara i al N, per les serres del Negrete i d’Enmedio Així els límits, menys el meridional,…

Altres autors, potser més versemblantment, els atribueixen a la casa pairal prop d’Oristà, al Lluçanès el primer nom conegut, d’aquesta casa, podria ésser el de Bertran de Vilaragut 1185 A més d’un Guillem de Vilaragut que anà a la campanya de Mallorca, on adquirí terres 1229, alguns dels seus membres anaren a la conquesta de València 1238 amb certesa, Arnau de Vilaragut i Pere de Vilaragut , possiblement germans, que foren a la presa de Sueca i de Xàtiva i obtingueren diverses heretats Pere de Vilaragut fou veguer d’Osona i Bages, i li fou atorgat, vitalici, el castell de Doscastells 1265…