D’entre els túrdids, la merla roquera (Monticola saxatilis, a dalt, a l’esquerra), a l’estiu, és impossible de confondre amb altres pel color brunovermellós de l’abdomen i el blau del cap, ultra una taca blanca del mantell, que no és visible a l’exemplar mascle del dibuix, i que es manté en tots els plomatges i en la femella, de color marronós, molt poc vistent. Els mascles de la merla blava (M. solitarius, a sota, a l’esquerra), són de color blau grisós, amb la cua més fosca, i a l’hivern més fosca encara. El tord comú (Turdus philomelos, a dalt a la dreta) es diferencia de la griva (T. viscivorus, a sota) per les dimensions (23 cm, contra els 28 de la griva) i pel color del dessota de les ales, ocraci en aquell i blanc en aquesta. La merla (Turdus merula, a baix a l’esquerra) és prou coneguda i fàcil de distingir pel color negre de tot el plomatge i el groc del bec (en els mascles); les femelles i els joves són d’un marró fosc amb el bec d’un to clar. La merla de pit blanc (T. torquatus, a la dreta) és aproximadament de la mateixa mida que la merla (24-25 cm) i el mascle, que s’il·lustra aquí, té una franja ampla blanca al pit i el plomatge de la resta del cos no tan fosc com la merla.
Marisa Bendala.
La merla roquera és una espècie estival, l’àrea de nidificació de la qual als Països Catalans posa de manifest l’ocupació de dos medis ben diferenciats: l’alta muntanya pirinenca i les serralades i els relleus costaners.
A tall d’exemple, a la Catalunya Nord aquest ocell es troba a l’alta muntanya de la Cerdanya, el Capcir i el Conflent, però també a relleus mediterranis, i arriba fins i tot al litoral rocós, si bé en aquest darrer medi esdevé rar i localitzat. Ocupa una bona part dels Pirineus axials, a excepció dels seus cimals més alts, i la pràctica totalitat dels Prepirineus. També existeixen poblacions muntanyenques si fa no fa isolades a les Guilleries, el Montseny i altres indrets de l’interior. L’ocupació dels hàbitats mediterranis s’observa a l’Albera i al cap de Creus, sectors de la costa del baix Empordà i el Garraf. És molt possible que niï al País Valencià, a punts del Maestrat i a Penyagolosa, però no més al S. A València només hi ha una citació d’un mascle als barrancs d’Aiora. Resulten d’un gran interès les dades de la petita població mallorquina que nidifica localment a la Serra de Tramuntana, almenys des de l’any 1967. A la resta de les Illes la merla roquera és un migrador escàs i irregular.
L’arribada d’aquest ocell als seus territoris de cria té lloc a partir de la segona setmana d’abril, s’allarga fins al començament de maig i roman a casa nostra fins al setembre, en què retorna cap a Àfrica. Hi ha dades d’observacions de migradors tardaners l’octubre i, fins i tot, d’un mascle amb el plomatge hivernal a l’illa de Menorca.
Àrea de nidificació de la merla roquera (Monticola saxatilis) als Països Catalans.
Carto-tec, original dels autors.
L’hàbitat preferencial de la merla roquera a l’hora de niar és conformat, generalment, pels vessants oberts sotmesos a una forta insolació, amb rocam si fa no fa espars. És interessant el fet que nidifica tant al nivell de la mar com a altituds de fins als 2200 m als Pirineus. Cal remarcar, però, que aquesta és una espècie muntanyenca, i és a les comarques pirinenques on ateny la seva màxima significació.
Fins al moment actual, poc es coneix sobre l’evolució quantitativa de la densitat d’aquesta espècie als Països Catalans; sembla, però, que s’observa una certa expansió de la població nidificant, especialment als ambients més mediterranis i litorals, que podria tenir quelcom a veure amb el fet que aquesta espècie es veu afavorida d’alguna manera pels efectes aclaridors que produeixen els incendis en la vegetació.