Resultats de la cerca

En això s’assemblen a les poliporàcies, però se'n separen per llur carn putrescible, amb himeni de creixença definida, caràcters que les apropen a les agaricals, amb les quals presenten formes de transició paxillàcies, gomfidiàcies Un caràcter ecològic important és la gran freqüència amb què estableixen micorrizes amb diversos arbres sobretot coníferes, fenomen que origina nombrosos casos d’elevada especialització

Els rànkers solen ésser sòls de muntanya humida N'hi ha de diversos tipus el rànker alpí , propi de l’alta muntanya i amb una vegetació de prat, el rànker criptopodzòlic , típic de carenes i amb una vegetació de landa o de prat sec, el rànker d’erosió , format en pendents i sobre roca dura i àcida, i amb una vegetació de bruguera o de coníferes, etc

S'estén formant un arc des de la península d’Alaska fins a la frontera canadenca i constitueix la barrera física i climàtica entre l’Alaska central i la costa del golf Les parts baixes són cobertes de coníferes i habitades per fauna major Un ferrocarril i una carretera la travessen de Fairbanks a la costa pacífica El seu punt culminant és el mont Denali

Pterula multifida , l’única espècie de la família que viu al nostre país, forma feixos de branques molt fines, denses, verticals, de color bru ocraci vers la base i blanquinós a la part alta, de consistència cartilaginosa, dura i elàstica L’estructura és dimítica Viu en boscos de coníferes i boscos mixtos, entre les acícules i la fusta morta, i el seu aspecte varia força segons l’hàbitat i l’edat

La llargada d’aquest dinosaure s’ha estimat en 18 m de i un pes aproximat de 28 tones L’esquelet d’aquest animal és parcialment conegut, representat per una escàpula, ossos de les extremitats anteriors, pubis, isqui, fèmur i diverses vèrtebres caudals Les extremitats anteriors eren només una mica més curtes que les posteriors Les dents es caracteritzaven per ésser relativament amples i haurien estat útils per a menjar les fulles de les coníferes

Té una longitud d’uns 1 300 km i una amplada mitjana de 50 km La direcció és N-S, i l’alçada mitjana és d’uns 1 500 m Assoleix la màxima altitud a Peña Nevada 4 056 m Constitueix la vora oriental de l’altiplà mexicà La vegetació és de boscs de coníferes a les zones més humides i de plantes xeròfiles a les més seques Hi ha jaciments de petroli

Aquesta família comprèn una sola espècie, el got de vi Gomphus clavatus , que creix isolada o en grups, en boscos de coníferes, i, més rarament, boscos mixtos, als estatges montà i subalpí Els cossos fructífers són cilíndrico-cònics, claviformes, aplanats superiorment, a vegades una mica deprimits, de color violaci, amb tons lleugerament ocracis o bru grisosos en envellir L’himeni presenta plecs gruixuts, anastomitzats La part basal és llisa i finament feltrada

Es fa sobretot en boscs de coníferes sobre terreny silici És molt metzinós, però d’efectes no sempre mortals Es pot confondre amb la cua de cavall Amanita rubescens i la cua de cavall grossa Amanita spissa , d’aspecte molt semblant Es pot confondre també amb la pentinella Amanita vaginata en el cas d’exemplars vells, quan el pixacà pot haver perdut l’anell i les berrugues del barret i el marge d’aquest presenta un aspecte estriat

El mascle és gris, amb les ales castanyes, el pit d’un verd blavós lluent, amb taques blanques a les parts inferiors i a la cua i amb les plomes de sota el bec formant com una barba Pot desplegar la cua fent ventall La femella és de color vermell terrós tacat Habita als boscs de coníferes del nord i l’est d’Europa, a Escòcia i, a la península Ibèrica, a la serralada Cantàbrica i als Pirineus

S'alimenta d’avellanes, pinyons, nous, etc, i fora de l’època de cria és relativament sociable Habita als boscs, especialment de coníferes, a les regions muntanyoses de la Xina, el Japó, Sibèria i, a Europa, l’Escandinàvia meridional, el S de Finlàndia, els països bàltics, la Prússia oriental, Polònia, la Rússia occidental, els Carpats, els Balcans, els Alps, el Jura i els Vosges Alguns anys, d’octubre a desembre, grans quantitats de trencanous siberians envaeixen Europa i arriben al N d’Itàlia i als Pirineus