Resultats de la cerca

El 1969 es doctorà en física a la Universitat de Heidelberg En 1972-86 treballà a la Universitat de Stanford Califòrnia, EUA Des del 1986 és director de l’Institut Max Planck d’òptica quàntica i professor de física experimental i espectroscòpia làser de la Universitat Ludwig-Maximilians de Munic El 2005 rebé el premi Nobel de física compartit amb Roy Glauber i John Hall pel mesurament de freqüències de gran precisió utilitzant tècniques de l’òptica quàntica, especialment el rastreig òptic de freqüència

Exercí la docència a les universitats de Frankfurt, Heidelberg i Halle i el 1943 esdevingué director de la secció per a la investigació del carbó del Kaiser-Wilhelm-Institut des del 1948 Institut Max Planck Estudià les macromolècules, els radicals lliures, els sistemes amb anells i els conjunts organometàllics Donà a conèixer un procediment per a la fabricació de polietilens d’estructura rectilínia El 1963 obtingué el premi Nobel de química, compartit amb GNatta, amb el qual coincidí a desenvolupar, de manera independent, el catalitzador de Ziegler-Natta

Fou emesa per J Rayleigh i J Jeans, al començament del segle, en l’àmbit de la mecànica clàssica, en la qual suposaven que els fotons eren com oscilladors clàssics amb una energia mitjana de kT principi d’equipartició de l’energia Hom l’escriu com ρ Τ ν = 8πν 2 / c 3 kT , on ν és la freqüència, c la velocitat de la llum, k la constant de Boltzmann i T la temperatura absoluta, i és l’expressió asimptòtica de la fórmula de Planck en la regió de les freqüències baixes h ν > ckT

Segons aquesta fórmula, la quantitat d’energia radiada pel cos negre creix amb la freqüència, de manera que la quantitat total d’energia radiada és infinita Aquesta predicció no s’adiu amb el que hom observa experimentalment, ja que la quantitat total d’energia radiada és finita La catàstrofe, que és anomenada ultraviolada per tal com són les altes freqüències les que fan divergir la integral de l’energia total radiada, fou resolta en adonar-se que la fórmula de Rayleigh era només l’expressió asimptòtica, per a baixes freqüències, d’una fórmula més correcta, la fórmula de Planck

Alumne de Max Planck, fou professor a la Universitat de Giessen 1930-32 i director de l’institut de física de Heidelberg 1932-34 Desenvolupà la tècnica de les mesures amb el comptador Geiger tot introduint el mètode de les coincidències per a mesurar la direcció de les radiacions còsmiques, i el 1930, en collaboració amb HBecker, descobrí unes radiacions de gran poder de penetració que foren posteriorment identificades com a grups de neutrons Collaborà en la construcció del primer ciclotró alemany 1944 Els seus treballs li valgueren el premi Nobel de física de l’any 1954, que…

Estudià matemàtiques i física a la Universitat Lliure de Brusselles, on es doctorà en matemàtiques el 1946 Treballà a l'Institute for Advanced Study de Princeton Nova Jersey 1949-54 i posteriorment al Brookhaven National Laboratory Fou professor a la Universitat d’Utrecht des del 1954 Del 1960 al 1970 dirigí el CERN, i posteriorment en fou director general 1976-80 Entre el 1971 i el 1974 dirigí la Max Planck Gesellschaft de Munic Estudià aspectes de la termodinàmica estadística i la teoria quàntica de camps  És autor de Problems in Quantum Theory of Many Particle Systems 1961

Segons aquest, a causa del comportament de la natura i deixant de banda les possibles deficiències tècniques dels aparells de mesura, és impossible de mesurar exactament i simultàniament els valors de dues variables canòniques conjugades tals com posició i quantitat de moviment o energia i temps d’una partícula Representant per Δ p i Δ q les indeterminacions d’una mesura de les variables conjugades p i q , l’expressió matemàtica del principi és donada per la fórmula Δ p Δ q ≥ ħ/2 on ħ és la constant de Planck reduïda El principi d’incertesa és un dels principis fonamentals de la…

Es doctorà el 1973 a la Universitat de Tübingen Del 1978 al 1980 treballà al Laboratori Europeu de Biologia Molecular de Heidelberg, i des del 1981, a l’Institut Max Planck de Biologia i Desenvolupament de Tübingen, del qual fou directora 1985-90 Des del 1990 és directora del departament de genètica d’aquest institut El 1992 rebé el premi General Motors d’investigació pels seus treballs sobre la genètica del càncer, i el 1995 fou guardonada amb el premi Nobel de medicina i fisiologia, que compartí amb els nord-americans Edward Lewis i Eric Wieschaus, pels seus descobriments sobre…

El 1895 es doctorà a la Universitat de Colúmbia Després d’haver estudiat els fenòmens de la descàrrega elèctrica en gasos, verificà l’equació fotoelèctrica d’Einstein i avaluà la constant de Planck Treballà en diverses branques de la física, com les radiacions ultraviolades i l’estructura atòmica, i fou un dels capdavanters en l’estudi dels raigs còsmics, que inicià el 1918 És famós especialment pel fet d’haver dut a terme una sèrie d’experiències que li permeteren de calcular la càrrega de l’electró Fou professor de física a la Universitat de Chicago i director del laboratori…

És definit per μ Β = ħ ｜ e ｜ ｜/ 2 m e c , essent ħ la constant de Planck dividida per 2π, ｜ e ｜ el valor absolut de la càrrega elèctrica de l’electró, m e la massa en repòs de l’electró i c la velocitat de la llum El seu valor és 0,578 837 85 95 × 10 -14 MeV G -1 o bé 9,274078 36 × 10 -24 J T -1 El moment magnètic intrínsec de l’electró és μ = -g e μ Β S / ħ, essent g e el factor giromagnètic de l’electró i S el spin en conseqüència, en un estat de spin ħ / 2, el moment magnètic de l’electró és - g e / 2 en unitats de magnetó de Bohr