Resultats de la cerca

La descripció de catalogació conté datació, atribució, tipus, matèria, sistema d’aposició, dimensions, descripció de l’anvers i el revers i llegenda Són importants també les fórmules enunciatives Els estudis sigillogràfics, de nivell científic, nasqueren conjuntament amb els diplomàtics de l’escola de Jean Mabillon i els benedictins de Sant Maur maurí La sigillografia constitueix, a la vegada, una font d’un gran interès per als estudis heràldics i iconogràfics de persones i d’art sumptuari Per a la corona catalanoaragonesa són clàssics l’estudi i la catalogació de Ferran de Sagarra…

Finançat per l’advocat Josep Sunyol i Garriga, fou dirigit per Josep M Massip Hi collaboraven Nicolau d’Olwer, Manuel Carrasco i Formiguera, Josep M de Sagarra, Carles Soldevila i Francesc Macià i n'eren redactors, entre altres, Joaquim Ventalló i Domènec de Bellmunt La seva actitud política li valgué diverses multes i dues suspensions de l’abril del 1930 a l’abril del 1931, i de l’agost del 1935 al gener del 1936, durant les quals fou substituït per La Rambla de Catalunya En reprendre la publicació, el segon cop 9 de gener de 1936 esdevingué diari de la nit Rambla

Era filla del compositor Antoni Nicolau i Parera Estudià a l’Escola Catalana d’Art Dramàtic Debutà el 1915, amb Misteri de dolor , d’Adrià Gual, i encapçalà diverses companyies, alguna vegada juntament amb l’actor Ramon Martori Estrenà, entre altres obres, Rondalla d’esparvers 1918, de JMde Sagarra, i Al cor de la nit 1918 i Alta banca 1921, d’AGuimerà També destacà en els papers de Nora i de Hedda Gabler, de les obres d’Ibsen, i en Monna Vanna , de Maeterlinck Després del 1946 actuà en teatre radiofònic català, per a Ràdio Barcelona

Filla de l’actor i director teatral Josep Agustí Morera i Font Vinaròs, Baix Maestrat 1826 — Barcelona 1886 Fou dama jove de les companyies Tutau Mena, EGiménez i Enric Borràs Participà en les estrenes a Barcelona de Terra Baixa , de Guimerà 1897, Els vells , d’Ignasi Iglésias 1903, etc Més tard passà al Teatre Principal de Barcelona, on estrenà La reina vella 1908, de Guimerà L’èxit assolit la féu decantar cap a papers de característica Josep Mde Sagarra escriví per a ella La corona d’espines 1930 Els anys trenta actuà amb la companyia Vila-Daví

Principalment actor genèric, actuà en diverses companyies a Barcelona A la postguerra actuà a l’Amèrica Llatina i pertangué a la companyia del teatre Romea de Barcelona, on tingué èxits remarcables amb L’auca del senyor Esteve 1956 i amb obres de JMde Sagarra L’alcova vermella, El pobre d’esperit i els altres , de Carles Soldevila Els milions de l’oncle , etc Exercí també la direcció escènica Fou supervisor d’actors de l’ADB 1954 Des del 1940 intervingué també en diversos films, com El sobre lacrado 1940, Cañas y barro 1954, Lo que nunca muere 1955 i El último cuplé 1957

En la primera acció, el general Ramon de Meer assolí de vèncer els carlins i els obligà a evacuar la ciutat de Solsona abril-maig del 1837 En la segona, els carlins intentaren de tallar el pas al general Antonio van Halen, que duia un comboi per a socórrer Solsona abril del 1840 Aquest sabé evitar l’emboscada del general carlí Sagarra i s’apoderà del poble en successius atacs destruí la resistència carlina, fet que contribuí a llur retirada definitiva Per aquest motiu el general van Halen obtingué com a recompensa el títol de comte de Peracamps

Llicenciat 1990 en filologia catalana per la Universitat de les Illes Balears i professor de literatura portuguesa a la mateixa universitat Ha publicat els poemaris Difícil naufragi 1997, Apocatàstasi 2001 i Vulgata 2004 Ha traduït del portuguès, entre d’altres, Castro 1990, d’António Ferreira, Fra Luís de Sousa 1997, premi Josep M de Sagarra de traducció teatral, d’Almeida Garrett i Llibre del desassossec 2002, premi Crítica Serra d’Or de traducció 2003, de Fernando Pessoa −juntament amb Nicolau Dols−, i del llatí, els Himnes d’Hildegarda de Bingen Ha estat editor de la poesia…

Cursà els estudis d’interpretació al Centre Dramàtic del Vallès Debutà professionalment l’any 1979 en Bestiari , de Pere Quart i Manuel Oltra, L’oncle Vània , de Čekhov, i Tafalitats , de K Valentin, obres dirigides per Pau Monterde D’ençà d’aleshores participà en nombrosos espectacles, com ara Veus familiars 1990, de H Pinter  Carícies 1992 i Morir 1998, de S Belbel  La corona d’espines  1994, de J M de Sagarra, obra per la qual rebé els premis de la Crítica 1994 i Butaca 1995  Els gegants de la muntanya  1999, de Pirandello  Tartuf o l’impostor 2000, de Molière, i Enric IV , de…

Estudià a Llotja Barcelona i s’inicià en treballs pictòrics amb el seu germà Manuel Viatjà a París, Nova York, Itàlia i Mèxic Féu dibuixos d’humor en el Virolet amb el pseudònim de Soka , El Be Negre Oka i Destino Jip , i també estilografia 1942, grafisme obtingut gratant la coberta negra de la cartolina, procediment que alternava amb el paisatge a l’oli, i encara projectes de mobles i interiorisme Foren molt reeixides les obres escenogràfiques per a JMde Sagarra, per a les revistes vieneses de Kaps i Joham, en collaboració amb Emili Ferrer, i per a diverses companyies…

Debutà el 1965 al teatre Poliorama amb La zapatera prodigiosa dirigida per E Polls Interpretà obres de M Aurèlia Capmany Un lloc entre els morts , J M de Sagarra El cafè de la Marina o La Trinca Mort de gana show Treballà amb directors com Josep Montanyès, Joan German Schroeder o Ariel García Valdès El 1992 féu Timó d’Atenes i Lo desengany , i el 1997, El florido pensil Es popularitzà en programes televisius com Ahí te quiero ver o Una nit amb Vittorio Gassman , conduïts per Rosa M Sardà Es caracteritzà per la seva verbositat i un humor que s’esforçava a posar en relleu els…