Resultats de la cerca

Estudià a París i més tard estigué al servei del rei de Nàpols Carles d’Anjou Autor de nombroses cançons i de catorze rondeaux a diverses veus, fet sense precedents És considerat l’iniciador del teatre profà a França, per les seves obres còmiques Jeu de la feuillée ~1260, peça satírica de caràcter realista, la més antiga obra profana del teatre en llengua francesa, i Jeu de Robin et Marion 1282, comèdia pastoral que conté fragments cantats

Pot referir-se a una obra en forma lliure, com una fantasia, o a alguna que utilitza elements poc habituals o inesperats, com ritmes, dissonàncies o harmonies fora del context convencional Fou en aquest sentit que l’utilitzà per primer cop Giovanni de Macque en les seves Consonanze stravaganti per a orgue, al final del segle XVI També empraren aquest terme A Vivaldi La stravaganza , opus 4 i B Marcello Stravaganze d’amore , cantata satírica, entre d’altres

Era fill de família camperola A Leningrad, on es traslladà el 1915, prengué contacte amb el moviment simbolista i el poeta Aleksandr Aleksandrovič Blok El 1918 s’integrà el moviment imatgista imatgisme El 1921 conegué Isadora Duncan, amb qui es casà La seva poesia ofereix una visió mística de la societat, fins a esdevenir pessimista i satírica Se suïcidà Escriví Radunica 1915, Inonija 1918, Moskva Kabackaja ‘Moscou de les tavernes’, 1924 i Kapitan Zemli ‘El capità de la terra’, 1925

Membre de la tercera generació de la nissaga de fotoperiodistes  Pérez de Rozas , fill de  Carlos Pérez de Rozas y Sáenz de Tejada Començà a la publicació satírica esportiva Barrabás el 1976 i a l’Agència EFE També ha exercit de redactor a Diari de Barcelona 1976-77 i El Periódico de Catalunya 1978-81, on ha estat subdirector d’esports 1992 Ha collaborat a Mundo Deportivo i en diferents programes de televisió, fent el seguiment de l’actualitat futbolística

Collaborà en la revista satírica Simplizissimus i fou també pintor Tant la seva narrativa com la seva poesia palesen un agut sentit de l’humor, on és clara l’empremta de la literatura de cabaret Cal esmentar els reculls de poesia Schnupftabakdose Stumpfsinn in Versen ‘Capsa de rapè Disbarats en vers’, 1912 i Turngedichte ‘Poesies gimnàstiques’, 1920, i, en prosa, Die Woge Marine Kriegsgeschichten ‘L’onada Històries de la marina de guerra’ i Mein Leben bis zum Krieg ‘La meva vida fins a la guerra’, 1931, autobiogràfica

Sembla ésser una selecció de les composicions que integren dos altres manuscrits Recreo i jardí del Parnàs i Muses catalanes , recopilat per Baptista Mirambell cap al primer terç del segle XVII, i Curiositat catalana , una mica posterior, recopilat per un tal Carselio Una altra versió, molt més tardana Recreo i jardí del Parnàs , inclou, a més, poetes de la segona meitat del segle XVIII, de temàtica religiosa o satírica, i obres en prosa de Quevedo De desigual qualitat literària, permeten de fixar l’obra autèntica de Vicent Garcia

El 1606 abandonà el seu país anà de primer a París i després a Roma 1616 El 1609 publicà l’obra pòstuma del seu pare, William Barclay, De potestate papae , a la qual respongué el cardenal Bellarmino, i sortí en defensa de les tesis gallicanes paternes amb Publicae vindiciae París, 1612 Fou l’autor d’una obra allegòrica contra les guerres religioses, Argenis París, 1621, molt traduïda i reeditada Conreà la poesia i la prosa satírica, ambdues en llatí Amb el pseudònim d' Euphormio Lusininus, escriví Satyricon 1603-07, contra els jesuïtes

Formà part del collectiu perpinyanès Emili Xatard És el fundador de la revista satírica El Fiçó  i collabora al Punt Catalunya-Nord Es mou entre la poesia, la narració i el periodisme També és autor de lletres de cançons Publicà tres reculls de narracions breus Xipotades 1995, Tot allò de viu que mai no ha viscut 2001, L’enivrement des senteurs, le charme bucolique, l’éventail des couleurs i altres històries imprescindibles 2004, i quatre reculls de poesia Quotidianitats 1992, Deport al cau 1993, Nou codi de la ruta 1994 i Boirines de Mesell 1997

Feu crítica teatral i taurina en diversos periòdics alacantins, fou corresponsal d’altres de peninsulars i fundà la revista satírica “El Cacauero” D’ideologia liberal, en l’etapa en què dirigí el diari “La Región” 1918-20 es manifestà com un regionalista moderat, seguidor de les idees de Francesc Cambó Escriví diverses sarsueles i comèdies en castellà, i en català, el romanç de costums populars Les danses 1897, premiat en un certamen literari convocat per l’Ajuntament alacantí, i el “joguet” Mambisos en Mutxamel 1897, una obra de circumstàncies sobre la guerra de Cuba

Conreà la pintura d’història Mort de Sòcrates , 1855 i el retrat Sarasate, al conservatori de València El comte de Ripalda, al Museu de Belles Arts de València, però destacà més per la seva tasca pedagògica fou catedràtic i després director 1871 de l’Escola de Belles Arts de l’Acadèmia per la seva humanitat i el seu fi humorisme gaudí de bona reputació entre els seus deixebles, entre els quals sobresurt Emili Sala Esporàdicament es dedicà al periodisme sobre temes artístics, a la poesia satírica i a la caricatura