Resultats de la cerca

Especialitzat en filologia llatina, resideix a Viena, on és el director de l’Instituto Español de Cultura i l’agregat cultural de l’ambaixada espanyola La seva lírica té una inclinació cap a la poesia pura i considera el llenguatge com l’element fonamental, instrument i finalitat alhora, de la seva obra Ha publicat Génesi de la luz 1969, Canon 1973, Música de agua 1983, Trans-textos 1986 i Columnae 1987, Semáforos, semáforos 1990 i El gliptodonte y otras canciones para niños malos 1991, entre d’altres El 1992, aplegà tots els volums de poesia a Poesia Completa 1969-1991

S'inicià a la premsa, la ràdio i la televisió i publicà prop de trenta llibres, sobretot novelles, amb una forta empremta religiosa, bé que amb moments satírics Hom pot esmentar Primera mañana, última mañana 1956, Una mujer llega al pueblo 1957, premi Ciutat de Barcelona 1956, La última aventura 1967, La gangrena premi Planeta 1975, Viaje a Sodoma 1978, El volumen de la ausencia 1983, premi Ateneo de Sevilla, La danza de los salmones 1985, La voz del árbol 1998, Los clamores del silencio 2000, El niño que pintaba sueños 2003, contes, La palabra escrita , 2003, assaigs   El último laberinto…

A partir de les investigacions de MBataillon, es pot considerar autor segur d’una Tragedia de Mirrha 1536, novella dialogada, la Ingeniosa comparación entre lo antiguo y lo nuevo 1539, diàleg com també El Scholástico , i una Gramática castellana 1558 Però el seu nom ha anat lligat amb dues obres cabdals de caràcter erasmista El Crotalón i el Viaje de Turquía , l’atribució de les quals a aquest autor ha estat negada per Bataillon, el qual atribueix la segona a Andrés Laguna

Casada amb un periodista de la Falange destinat al diari Baleares , s’inicià literàriament amb articles als diaris de Palma, on exercia el magisteri Hi coincidí amb Baltasar Porcel i Pujol , que ajudà en els inicis de la seva carrera literària i amb el qual, separada del seu marit, anà a viure a Barcelona 1959 Continuà collaborant a la premsa i el 1958 publicà la primera novella, Cuando la luna cambia de color , a la qual seguiren  El sol y las bestias 1962, obra guanyadora del premi Planeta però que arran de ser publicada per un altre editor amb el nom de Los enanos  li comportà la pèrdua…

Estudià dret a València i a Barcelona Format sota la influència del Modernisme, es féu conèixer amb un llibre de narracions, Trasuntos 1901, que prologà Maragall, però ben aviat es decantà pel teatre, amb Las bodas de Camacho 1903, escrita en collaboració amb Adrià Gual La seva carrera, tanmateix, es desenvolupà a Madrid, on intentà d’imposar, sense èxit, un teatre de caire poètic i de forçada transcendència Don Juan de Carillana 1913, Entre llamas 1915, El hijo pródigo 1918 i, sobretot, El señor de Pigmalión 1923 les dues darreres obres foren traduïdes a l’anglès i al francès, i la darrera…

Conreador del realisme social, prengué actituds polítiques de crítica i de contestació És autor, entre d’altres, dels reculls El retorno 1955, Salmos al viento 1958, Claridad 1960, Algo sucede 1968, Bajo tolerancia 1973, Taller de Arquitectura 1977, Del tiempo y del olvido 1977, Palabras para Julia y otras canciones 1979, Los pasos del cazador 1980, Final de un adiós 1984, La noche le es propicia 1992 premi de la Crítica 1993 i Novíssima oda a Barcelona 1993, en doble versió catalana i castellana, i que segueix la tradició d’odes a la ciutat —J Verdaguer, J Maragall, P Quart—  Cofundà i…

Es féu popular per les seves charlas , que, en sentit oratori, el diccionari de l’Academia Española —de la qual fou membre des del 1941— incorporà com a gènere literari Fou un gran propagandista, a Espanya i a Amèrica, de la causa del Movimiento Nacional, i a Manila fundà una càtedra de la Hispanidad A part les seves memòries, Tierras, tiempos y vida 1958 i América, españolear 1963, publicà novelles, teatre, viatges i reculls d’articles, seguint l’estil del Romanticisme preciosista

A 13 anys escriví l’oda La Palma, lloada per Espronceda Del 1843 data la primera edició de Poesías A Madrid des del 1848, la seva casa fou centre de reunions literàries i refugi de liberals sobretot després de la revolució del 1866 Residí a l’estranger, i morí retirada prop de Lisboa La seva poesia és prebecqueriana i de tema generalment amorós, amb tendència a la idealització N'és coneguda la balada El amor de los amores També escriví teatre, novella i records de viatge

Tingué un salon a París fou amiga de Flaubert i escriví contra ell la novella Lui 1859 Escriví poesia Fleurs du midi , 1836 Le poème de la femme , 1853-56 i prosa L’Italie des italiens i La jeunesse de Goethe , 1839

Li ha estat atribuïda la novella sentimental Triste deleytaçión , signada amb les inicials FADC Els diversos catalanismes i el fet que el plany de l’enamorat, en 151 versos, sigui en català, corrobora la catalanitat de l’autor Era, potser, comanador de la Guàrdia L’acció de l’obra, tal vegada autobiogràfica, se situa vers el 1458 i sembla reflectir un ambient concret i limitat, no barceloní Escrita en prosa i vers, consta de dues parts la primera refereix fets versemblants i denota la influència de la Fiammetta de Boccaccio i de Juan Rodríguez del Padrón la segona transporta el…