Resultats de la cerca

Comte d’Ofalia i marquès d’Heredia Ocupà càrrecs polítics durant el regnat de Ferran VII, però, caiguts els seus protectors, fou desterrat a Almeria el 1819 i el 1824 Posteriorment fou ambaixador a Londres i París El 1832 fou nomenat ministre de foment A la fi del 1837 encapçalà un govern moderat que caigué l’any següent sense haver resolt cap dels problemes polítics guerra carlina i econòmics que hi havia plantejats

Protegit per JReynolds, el succeí com a pintor del rei 1792 Introduí innovacions en la tècnica del retrat, que aplicà sobretot en una primera etapa preromàntica Retrat de lord Granville Leverson-Gower , 1795-98, coll Earl Granville, Londres, però després del 1806 es decantà per un estil més clàssic, com palesen els Retrats de Waterloo 1815, dels principals personatges aliats participants en les guerres napoleòniques, o el del papa Pius VII 1818

Fill de Josep Esteve i Bonet Format a Sant Carles, fou deixeble de Manuel Monfort Fou acadèmic de mèrit de Sant Carles 1796 i gravador de cambra de Carles IV 1802 i de Ferran VII 1818 Presentà a l’exposició de París del 1839 una còpia de Les aigües de Moisès de Murillo —que havia fet directament a Sevilla el 1822—, que li valgué la medalla d’or Retratà, entre altres, José Palafox

Interrompé els estudis de dret per prendre part a la tercera guerra Carlina 1872-76 El 1900 redactà, amb Ramon Jordana, un estatut regional de Catalunya que presentaren a Carles VII a Venècia Fou conseller de l’Ajuntament de Barcelona 1918-22 i 1929-30, i és autor de La Guerra civil en Cataluña 1872-1876 1928 i El Carlismo en Cataluña 1930, on exposà els fets d’una manera força imparcial

Comprèn, any per any, en setze llibres dels quals s’han perdut del VII al X i el XVI és incomplet, la història de Roma des de la mort d’August i l’accessió de Tiberi al tron fins al regnat de Neró Amb un estil epigramàtic i condensat reflecteix amb gran precisió la societat romana i, en un primer pla, la vida de l’aristocràcia i els membres de la família imperial

Introduí el principi de competició entre els alumnes i considerà els llibres antics com a joies August li encarregà l’educació dels seus dos nets La seva obra s’ha perdut Tanmateix, hom sap que és autor d’uns fasts i, sobretot, d’un diccionari, De significatu verborum , conegut en part per l’abreujament i l’ús que en feren Fest segle III, Isidor de Sevilla segle VII i Pau Diaca segle VIII

En la primera fase de la seva evolució segles V-VI només tenen característiques germàniques les peces d’art mobiliari, mentre que l’arquitectura i la seva ornamentació, tant escultòrica com pictòrica, segueixen el desenvolupament normal de les formes paleocristianes hispàniques Després de la unificació demogràfica de Leovigild, com a conseqüència de les necessitats àuliques de la cort de Toledo, sorgiren unes formes plàstiques d’origen mediterrani romà tardà, amb unes acusades influències bizantines, de les quals hi ha testimoniatges d’arquitectura i escultura durant el segle VII En la…

La ciutat nasqué al voltant d’una abadia fundada al s VII i reformada al s XIII per l’orde de Cluny D’aquest temps data l’església de Sant Pèire La porta meridional és una obra molt important de l’escultura romànica al timpà hi ha el monumental relleu de la Visió de l’Apocalipsi , realitzat cap al 1130 El claustre, del s XII, reconstruït al s XIII, té un magnífic conjunt de capitells historiats

En un sentit més ampli, hom sol incloure-hi també Líbia i Mauritània És formada per un conjunt de terres altes, que comprenen la serralada de l’Atles, l’altiplà marroquí i altres planells algerians També rep el nom d’Àfrica Menor i de Països de l’Atles Habitada per població berber, fou islamitzada al segle VII Sovint en revolta envers el poder califal, es fraccionà en diversos estats autònoms a partir de l’esfondrament abbàssida

Els seus jardins, parcs i monuments l’han convertida en un gran centre turístic Entre els seus edificis cal fer esment del Paço de Sintra, antiga residència estival dels monarques portuguesos s XIV-XV, del Castelo dos Mouros s VII-VIII, del Palácio da Pena 1839-50, edificat al lloc d’un monestir de jerònims d’estil manuelí 1503-11, del qual es conserven moltes parts, i de la Quinta de Monserrate, amb els seus jardins de vegetació subtropical