Resultats de la cerca

Fou mestre de capella de Sant Felip Neri de Madrid El 1769 entrà de vicemestre a la capella reial, ocupant la vacant de José de Nebra, i hi romangué fins al seu traspàs A diferència d’altres músics de la capella, estigué casat, primer amb Magdalena Beltrán, de la qual tingué dos fills, i en segones núpcies amb María Antonia de Llana Entre les seves obres destaquen Seis fugas para órgano y clavicordio 1773, Versos de órgano sobre el cántico "Magnificat" 1773, Doce minuetos para clavicordio 1774 i una Colección de piezas de música para clavicordio, forte-piano y órgano 1790 Home culte i…

Fou deixeble predilecte de Philippe Rogier, gràcies al qual tingué l’oportunitat de presentar-se a la plaça de mestre de capella de la catedral de Conca l’any 1600 La seva condició d’home casat provocà les reticències d’altres catedrals, que mai no sollicitaren els seus serveis Fou amic de Tomás Luis de Victoria i admirador de l’obra de Cristóbal de Morales El 1626, el capítol de la catedral considerà que Castro era massa vell per a dur a terme la formació dels castrati , i donà aquest càrrec a Francisco Ruiz, aleshores membre del cor catedralici La seva producció fou majoritàriament…

Debutà al Calpisa d’Alacant, equip amb què fou campió de la Recopa 1980 Fitxà pel Futbol Club Barcelona 1982-85 procedent de l’Atlético de Madrid Guanyà dues vegades la Recopa 1984, 1985 i tres vegades la Copa del Rei 1983, 1984, 1985 amb el Barça

Eclesiàstic, fou virrei 1642, capità general i bisbe de Mèxic Reformà els estudis universitaris i s’oposà als jesuïtes a causa de la jurisdicció eclesiàstica En tornar a la península Ibèrica 1649 ocupà el bisbat d’Osma Carles III i els enemics dels jesuïtes intentaren, al segle XVIII, que fos canonitzat, sense èxit

L’única obra seva conservada, Cap degollat de Sant Pau , signada i datada el 1707 Museo Nacional de Escultura, Valladolid, és d’un gran efecte dramàtic Hom li atribueix també el Bust de Sant Pau Museo Cerralbo, Madrid

Doctorat en medicina 1951, s’especialitzà en neuropsiquiatria Fou catedràtic de psiquiatria i professor de psicopatologia de la Universitat Complutense de Madrid, director de l’Instituto Nacional de Psicología Terapéutica, de l’Hospital Psiquiátrico Nacional de Leganés Madrid i del Centro de Investigaciones Psiquiátricas de la Dirección General de Sanidad És autor d’obres de divulgació Psiquiatría clínica 1958, Introducción a la Psiquiatría 1960 i Ante la depresión 1987 i de creació literària Concierto para instrumentos desafinados Locos egregios 1981, Mishima o el placer de morir 1983, Yo,…

Ingressà en el cos diplomàtic, viatjà per tot Europa i Amèrica i residí diverses temporades a Madrid, on ocupà també càrrecs polítics diputat, senador i sotssecretari d’estat Conreà tots els genères literaris, des de la traducció fins a la crítica, especialment estudis sobre literatura, crítica literària, assaigs sobre religió, filosofia, estudis sobre política i història la narració breu, el conte, el teatre i, sobretot, la novella, gènere al qual s’incorporà tardanament i en el qual excellí d’una manera notable Fou contrari a la novella naturalista i defensà la tesi que la novella és una…

Comte de Villamediana Educat a la cort, portà una vida molt agitada i fou desterrat diverses vegades per les seves sàtires polítiques Morí assassinat Amic i defensor de Góngora, destaca per la seva sàtira punyent, que no perdonà ni les més altes personalitats, i per la delicadesa dels seus sonets lírics L’estil gongorí és més evident en els poemes majors Fábula de Faetón, Apolo y Dafne, Venus y Adonis, la comèdia La gloria de Niquea , etc Les seves obres foren publicades el 1629

De família marinera, ingressà ben jove a la marina i participà en les guerres d’Àfrica 1860 i del Pacífic 1865-66 Membre de la Unió Liberal, fou diputat 1862 i inicià el moviment revolucionari que destronà Isabel II, en pronunciar-se amb la seva esquadra, a Cadis, el 18 de setembre de 1868 Partidari del duc de Montpensier, participà en diversos governs del període revolucionari com a ministre de marina i d’ultramar, i s’oposà al pronunciament de Sagunt Acceptà més tard la Restauració i fou nomenat senador i vicealmirall 1881

Fou arxiver municipal, dedicat a estudis històrics, bibliogràfics i arqueològics És autor, amb Diego José de Dormer, de Progresos de la Historia en el reino de Aragón y elogios de Jerónimo Zurita, su primer cronista 1680 única obra, fins ara, per a un estudi biogràfic de Zurita i per una crítica historiogràfica, bé que no prou completa, dels seus Anales de la Corona de Aragón