Resultats de la cerca

Educat a la Universitat de Vílnius i professor de literatura eslava a la de Yale, als Estats Units Com a poeta ha publicat Aviesa de Tankëjanti ‘Llum espessa’, 1970, Penkas de Kalbos ‘El senyal de la llengua’, 1972 i Rinktinë ‘Poemes escollits’, 1999 A més, és autor de la novella Raketos, mes ir de los planetos ‘Nosaltres, els coets i els planetes’, 1985 i diferents llibres d’assaig i estudis

Llicenciat per la Universitat de Chicago el 1964 i doctor en filosofia el 1969 per la Universitat de Harvard, del 1967 al 1968 fou professor de la Universitat de Yale Entre el 1968 i el 1971 dirigí un programa d’estudis sobre la família urbana al Cambridge Institute El 1971 fou professor de la Universitat de Nova York Fundà i dirigí el New York Institute for the Humanities 1975-84 President del “Cities Programme” de la London School of Economics, el 1999 rebé el Premi Europeu Amalfi de sociologia i ciències socials i El Friedrich Ebert de sociologia Autor d’obres sobre la vida de la família…

Fill de Bartomeu Ferrà i Perelló Paisatgista suau, delicat i amable, inserit dins les visions equilibrades del Noucentisme Pintà sovint els paisatges de Valldemossa i Galilea En una sèrie d’aquarelles reconstruí les muralles de Palma Hi exposà, i també a Barcelona, Girona, París i Maó Publicà crítiques d’art a “Correo de Mallorca”, “El Día”, “La Nostra Terra”, etc, signades sovint Aidon Identificat amb el Noucentisme, intentà de definir una estètica equidistant de l’academicisme i l’avantguardisme Publicà Guía de Mallorca 1929, Chopin i George Sand a la cartoixa de Valldemossa 1930 i El…

Llicenciat en arts dramàtiques, es donà a conèixer com a autor d’obres teatrals Partits pel mig , 1957 Aquesta terra , 1965 Atret ben aviat per la investigació, confegí a partir de les seves recerques alguns muntatges Balades del clam i de la fam 1967, A l’Àfrica, minyons 1972 i Francesos, liberals i trabucaires 1972, obres elaborades a base de texts vuitcentistes i estrenades amb èxit Exercí la docència i fou professor d’història del teatre a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, a la Universitat Catalana d’Estiu Prada de Conflent i a l’Institut del Teatre, lloc on ocupà el…

Escriví novelles que mostren una preocupació filosòfica sobre l’experiència de la vida Aminadab , 1942 Le Très-Haut , 1948 Le dernier homme , 1957, palesa també en la crítica literària i en els assaigs Comment la littérature est-elle possible 1942, La Part du feu 1949, L’espace littéraire 1955, Le livre à venir 1959, L’entretien infini 1969, L’amitié 1971, L’Écriture du désastre 1980, Critique de la critique 1984, etc

Les seves colleccions de caricatures, recollides en volums des del 1913, en fan el millor continuador de la tradició anglesa en aquest art Entre els seus llibres destaquen A Christmas Garland 1912, els assaigs a The Works of Max Beerbohm 1896 i la novella Seven Men 1920, etc

Inspirat en la lingüística de Saussure i Bloomfield, fou el fundador de la revista “Théâtre Populaire”, impulsor del moviment de la “nova crítica” i director d’estudis de l’École Pratique des Hautes Études La seva obra va des d’una reflexió sobre la condició històrica del llenguatge literari Le degré zéro de l’écriture , 1953 i la temptativa de constituir una semiologia de la moda Système de la mode , 1967 fins a demostrar la pluralitat significativa d’un text literari i la sobrevaloració del “text” en lloc del “signe” S/Z , 1970 Sade, Fourier, Loyola , 1971 Le plaisir du texte , 1973, etc…

En Das junge Europa ‘La jove Europa’, 1833-37 expressà les seves idees polítiques, que el portaren a dos anys de presó, i en Reisenovellen ‘Narracions de viatge’, 1833-37 es palesà seguidor de Heine ho fou, així mateix, de Schiller en la seva producció dramàtica Die Karlsschüler ‘Els deixebles de Karl’, 1846 i Graf Essex ‘El comte d’Essex’, 1856 Director de diverses institucions teatrals a Viena i a Leipzig, escriví obres sobre aquest tema

Inicialment treballà com a periodista, manifestant ja un cert interès per la pintura A París, tingué contactes amb artistes d’avantguarda i aprofundí aquest interès El 1942 fou nomenat sotsdirector del museu de Belles Arts de Bilbao i posteriorment passà a ésser-ne el director 1949 És important la seva activitat divulgadora Publicà monografies sobre Regoyos, Paco Durrio, El Greco, etc

És autor de Carta del navegar pittoresco 1660 i de Ricche minere della pittura venezina 1674, on defensà la prepondèrancia del color sobre el dibuix en la pintura