Resultats de la cerca

És un poble situat a l’encreuament entre la vall de la Guàrdia i la de Castellàs, en un indret força estratègic del complex sistema geogràfic de les valls d’Aguilar No és estrany, doncs, que hi hagués un castell És documentat el 1159, en la donació de fortificacions pertanyents al vescomtat de Castellbò que va fer el comte Ermengol VII al bisbe Bernat Sanç

Antiga capella o parròquia del terme d’Alella desapareguda al final de l’edat mitjana, i de la qual no resten testimonis materials Un document del 1067 parla d’una finca a Alella en terme de Santa Susanna, i el 1104 és esmentada com a parròquia Les seves notícies es perden al segle XIII, i segurament va desaparèixer arran del despoblament de la baixa edat mitjana

Dins el terme de Pineda de Mar, propera a l’ermita de Sant Jaume, es troba la masia fortificada del mateix nom que va ser adquirida per un particular l’any 1961 i posteriorment restaurada Molt probablement l’origen d’aquest casal estigui relacionat amb una torre situada a Pineda, de la qual hi ha esment documental al segle XI, els anys 1032 i 1097

La capella de Sant Salvador de la Roca de Baborers, de la qual tan sols queden petites restes, deu el seu nom a la fortalesa de la Roca de Baborers, que depenia del castell de la Guàrdia de Ripoll que assegurava la defensa de la vall de les Llosses No passà de capella castellera i la seva història va estretament vinculada a la del castell

L’església parroquial de Sant Felix ocupa la zona baixa del poble de Prats L’edifici actual no conserva traces de l’església romànica, de la qual hi ha una primera referència de l’any 1259 L’any 1334 Blai Perer, d’Illa, va fer un llegat a l’esmentada església i també a les altres dues esglésies del terme parroquial, Sant Cugat i Sant Sernin

Des del segle XI es documenta el llinatge dels Clairà, que eren senyors del lloc i vassalls del senyor de Canet Al segle XIII consta que Clairà era de domini comtal El 1233 Nunó Sanç va atorgar una carta de privilegis als habitants del castell i la vila de Clairà, que més tard fou confirmada per Jaume I 1244 i l’infant Jaume 1262

La boca va armada de dents fortes, que ocupen la volta superior i la inferior, al paladar i la llengua, la qual és sostinguda per una forta estructura òssia Presenten una línia lateral amb grans obertures Són un petit nombre de gèneres i espècies dulciaqüícoles de les zones tropicals d’Amèrica del Sud, Àfrica, Àsia i Austràlia El representant més característic és l’arapaima

Dels quals solament un va unit a la part orgànica R de la molècula, com els composts diazo o diazoalcans R=96sb=, les sals de diazoni R-96sb≡N, els diazoats R-N=n-O⊕, els àcids diazosulfònics R-N=N-SO 3 rH, els diazocianurs R-N=N-C≡N, els diazohidròxids R-N=N-OH, o els diazosulfonats R-N=N-SO 3 86sb

Es toca fregant la seva única corda amb un pal que sosté la mà dreta, mentre es fa sonar un sonall anomenat caxixi que sosté la mateixa mà Ocasionalment pot estar proveït d’un ressonador -mitja carbassa- que va lligat a la meitat inferior de l’arc És un instrument original de l’Àfrica i s’utilitza per a acompanyar la capoeira , dansa típica de Bahia

Un objecte de Herbig-Haro s’origina quan el material expulsat a altes velocitats i en forma de jet per un estel jove topa amb una concentració de gasos interestellars i fa que aquesta brilli Al llarg dels anys un objecte de Herbig-Haro va canviant lleugerament de forma, mida i brillantor Els seus descobridors foren George Herbig i Guillermo Haro durant la dècada del 1940