Resultats de la cerca

Equivalent a l'essència entesa en sentit físic, el concepte de natura era contraposat en Plató al de convenció Així, hom ha diferenciat el que és per natura del que és per convenció , és a dir, d’allò que és determinat segons un propòsit humà Aquesta diferenciació és present, per exemple, en les discussions sobre si el llenguatge, els noms, les lleis de la societat o la constitució d’una comunitat són quelcom natural o bé solament convencional

Des de la fi de la dècada dels seixanta ha assolit una certa difusió com a alimentació no convencional Es basa en el consum de cereals integrals i lleguminoses, poques verdures preferentment cuites, no empra espècies ni picants, amaneix amb sal no refinada, salsa de soia i similars, recomana mastegar molt bé, beure poc infusions sense sucre i evitar sucre, fruites tropicals, productes animals, additius, pesticides i adobs químics Portat de forma estricta pot ésser causa de mala nutrició

Pot referir-se a una obra en forma lliure, com una fantasia, o a alguna que utilitza elements poc habituals o inesperats, com ritmes, dissonàncies o harmonies fora del context convencional Fou en aquest sentit que l’utilitzà per primer cop Giovanni de Macque en les seves Consonanze stravaganti per a orgue, al final del segle XVI També empraren aquest terme A Vivaldi La stravaganza , opus 4 i B Marcello Stravaganze d’amore , cantata satírica, entre d’altres

Deixeble de Joaquim Sorolla, n'esdevingué gendre Féu paisatges, composicions, retrats, flors, etc , amb un estil derivat del mestre però tenyit d’un aristocratisme convencional Residí un quant temps a Barcelona, on exposà a les Galeries Laietanes 1936, i després s’establí a Madrid El seu fill Francesc Pons-Sorolla i Arnau Madrid 1917, arquitecte expert en restauracions, ha publicat articles de la seva especialitat a Ilerda , Castillos de España , etc és director del Museu Sorolla de Madrid des del 1948

Deixeble de Cesare Tallone Pintà en un estil convencional fins el 1892, que adoptà el divisionisme com a tècnica i s’acostà a conceptes simbolistes conjugats amb inquietuds socials El 1900 presentà a París l’obra allegòrica Specchio della vita 1895-98 El 1904 es posà a les portes de l’abstracció amb el seu audaç oli Il Sole Torí, coll privada Residí gairebé sempre al seu poble —signava Pelizza da Volpedo —, on se suïcidà en morir la seva esposa

Es dedicà a la docència, ocupà diversos càrrecs a l’administració francesa i és membre de l’Acadèmia Francesa La seva narrativa és marcada per l’originalitat dins d’una temàtica convencional La Vie comme à Lausanne 1978, Une comédie française 1980, L’exposition coloniale 1988, premi Goucourt, Grand amour 1993, Deux étés 1997 i Madame Bâ 2003 I és autor, també, de faules morals com La grammaire est une chanson douce 2001 i Dernières nouvelles des oiseaux 2005, entre altres títols

Diplomat a l’escola de San Fernando de Madrid 1924, residí a Barcelona des del 1931 i hi exposà individualment des del 1940 Exposà també a Madrid, on guanyà primera medalla a l’Exposición Nacional del 1950 Catedràtic i director 1964-72 de l’Escola de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona, conreà el retratisme i la pintura de figura, d’un academicisme convencional però que li valgué una anomenada i difusió internacionals Fou molt guardonat, especialment per institucions belgues i franceses

Es basa en l’algoritme de xifratge RC4, que utilitza claus de 64 o 128 bits i permet xifrar la informació que es transmet per l’aire mitjançant ones electromagnètiques i que podria ésser fàcilment interceptada per qualsevol usuari a través d’un receptor sense fils Intenta proporcionar una confidencialitat equivalent a la d’una xarxa convencional connectada per cable, si bé avui dia la protecció WEP pot ser fàcilment violada en uns quants minuts per mitjà d’un programari específic

Deixeble d’Abraham Bloemaert, sojornà a Itàlia 1643-47, al servei del cardenal Pamphili futur papa Innocenci X De tornada 1647, s’establí a Utrecht, on fou delegat del gremi de pintors 1649 Pintor convencional de ruïnes italianitzants, excellí com a retratista i, sobretot, per les seves natures mortes Entre els seus deixebles destaquen Nicholaes Berchem, Melchior d’Hondecoeter i, sobretot, el seu fill, Jan Weenix Amsterdam 1640 — 1719, creadors de la gran natura morta decorativa de l’època, amb fons de cel i de paisatge

El seu teatre, d’estructura tradicional i d’àgil diàleg, planteja sovint problemes polítics, religiosos o morals resolts de manera convencional, com La muralla 1954, una de les obres de més èxit de la postguerra espanyola Altres obres són Criminal de guerra 1951, Historia de un resentido 1956, La ciudad sin Dios 1957, La herencia 1958, etc Conreà també la comèdia Una muchachita de Valladolid , 1957 La visita que no tocó el timbre , 1950 La seva última obra fou La pasión de amar 1991, una comèdia historicista