Resultats de la cerca

Estudià dansa clàssica amb Joan Magriñà i Sanromà , i espanyola amb la seva cosina Emma Maleras i Gobern Posteriorment amplià la seva formació al Centre de Dansa Hightower de Canes, on descobrí la tècnica Graham i el jazz a través del seu mestre Lyn MacMurray De retorn a Barcelona, el 1967 fundà l’escola de dansa Estudi Anna Maleras, i el 1972 el Grup Estudi Anna Maleras, que introduí la dansa moderna i jazz a Catalunya, actiu fins el 1989 Com a ballarina formà part del cos de ball del Gran Teatre del Liceu i participà en espectacles a l’…

El 1943 ingressà a l’Esbart Dansaire de Tarragona Tingué com a mestres Màrius Blanch, director de l’Esbart Sabadell Dansaire, Manel Comas, director de l’Esbart Verdaguer, Juan José Linares Martiáñez en la dansa internacional i Domènec Aleu, mestre de dansa a Tarragona El 1943 debutà com a director de dansa al Grup de Valls Seguiren l’Esbart Dansaire de Tarragona 1956-67, l’Esbart Dansaire de Vilabella 1968-72, el Grup de Danses de l’Aleixar 1970-78 i altres esbarts de les comarques tarragonines, entre els quals, novament, l’Esbart Dansaire de Tarragona…

Estudiós de la dansa i músic per vocació, compaginà aquestes activitats creatives amb la de diplomàtic, que inicià el 1976 Director de relacions culturals del Ministeri d’Afers Estrangers i director executiu de l’Asia-Europe Foundation, a partir del 1998 fou ambaixador a les Filipines, Singapur i, els darrers tres anys de la seva vida, a Seül Compongué més de setanta obres musicals, estrenades, fou pianista i director d’orquestra, a més d’estudiós i divulgador de la dansa com a director de la revista Cairón Madrid i autor de les monografies El indiscreto encanto de la danza 1989, Pensar la…

Com a forma poètica, presenta una estructura que va de quatre a set versos, en aquest segon cas formant els tres darrers la tornada o estribillo La cançó, apareguda cap al final del segle XVI i caracteritzada pel metre ternari, s’interpretava amb acompanyament guitarrístic, alternant coplas i falsetas o interludis musicals Existeixen diverses variants regionals de la dansa popular, amb tempi molt diversos, entre les quals destaca la seguidilla flamenca o siguiriya , una forma preeminent de cante jondo A partir del segle XVIII esdevingué una cançó i dansa usual d’…

És dirigida per Joan Serra i Quim Serra, i en formen part també els ballarins Lluís Fábregas, Laia Martínez, Jordi Rubio, Laida Tanco, Susana Mula i Víctor Pérez Els seus espectacles se situen a la frontera entre el mim, la dansa i el teatre de carrer Han estrenat Mascaró de Proa 1998, Danses del Renaixement 2000, Alça Manela 2000, Trencadís de cançons 2001, Peret Pintor 2001, Ai que em mullo 2001, Premi al Festival Umore Azoca Leioa de Bilbao 2003, Riu avall del Pirineus a l’Ebre 2002, Tríada 2003, El gest musical de Joan Miró 2004, El Fantasma del Palau 2004, Jolidais 2004,…

Són diverses, però, les danses que a Catalunya s’havien conegut amb el terme contrapàs, la més important de les quals és, sens dubte, l’anomenat contrapàs llarg, considerat també com a antecedent de la sardana Se li atribueix un origen religiós i el seu nom vol dir pas fet en direcció contrària al pas anterior Es ballava en rengle o en semicercle i els dansaires, molt sovint homes, donaven la volta a la plaça repartint els passos de tal manera que, en acabar la melodia, havien tornat al punt d’inici Es requeria que un dels dansaires fes de cap, el qual, ajudat en ocasions també per dos més,…

S’inicià en la dansa a l’Estudi Anna Maleras i a l’Institut del Teatre els anys setanta i els anys vuitanta participà en l’experiència de La Fàbrica com a mestra i ballarina Ha estat coreògrafa de grans esdeveniments i grups, com els actes de clausura dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992, l’Exposició de Lisboa 1998 i el St Patrick’s Festival d’Irlanda, o en la recuperació de coreografies com la del ballet Ariel , de Robert Gerhard, dut a terme a Valls el 2011 amb tres-cents escolars en escena, textos de J V Foix i escenografia de Joan Miró El 1995 rebé el premi de la crítica…

JS Bach Suite anglesa núm 3 en sol m , BWV 808, III Allemande © Fototecacat/ Jesús Alises És la primera de les quatre danses bàsiques que integren la forma clàssica de la suite barroca La seva forma sol ser binària i el caràcter, més aviat seriós També és característic el seu començament anacrústic Les primeres referències que se’n tenen daten del segle XVI, tot i que el seu origen podria ser medieval Segons Thoinot Arbeau Orchesographie , 1589, és "una dansa senzilla d’una certa gravetat, molt popular entre els alemanys" Thomas Morley 1597 la descrigué com "una dansa…

Després d’obtenir grans èxits a Europa i a Amèrica, es traslladà a Peterburg, on ensenyà a l’Escola de Dansa imperial 1892-1902 El 1905 obrí una escola en la qual es formaren les grans estrelles del ballet rus Tamara Karsavina, Bronislava Nižinska, Anna Pavlova A partir del 1910 Serge de Diaghilev li encarregà la formació dels ballarins de la companyia dels Ballets Russes Fou professor de la Scala de Milà 1925-28

El seu nom prové de la tornada onomatopeica rigodon-rigodaina Als segles XVII i XVIII esdevingué una dansa cortesana molt semblant a la bourrée , popular a França, Alemanya i, especialment, a Anglaterra La versió estilitzada d’aquesta dansa es caracteritza per l’ús inicial de l’anacrusi i, sovint, per la seva forma binària, amb frases de quatre o vuit compassos N’existeixen nombrosos exemples per a teclat i per a llaüt Al segle XVIII, i molt especialment a França, el rigodon s’integrà en formes compostes, com ara el ballet o l’òpera H Desmarets, AC Destouches, A…