Resultats de la cerca

Prengué part en la primera guerra Carlina, que acabà essent capità Passà a l’exèrcit isabelí, ascendí a coronel, a ajudant del general Joan Prim i a brigadier el 1868 Conspirà a favor del pretendent Carles VII, que el destinà a l’exèrcit de Catalunya 1872 en substitució del general Díaz de Cevallos, durant la tercera guerra Carlina, però pel seu prestigi entre els navarresos fou traslladat a Navarra Morí en el combat de San Pedro Abanto

Fou un dels quatre ambaixadors enviats pel Parlament de Catalunya al rei Martí l’Humà, a Sicília, amb motiu de la seva accessió a la corona catalanoaragonesa el 1396 Fou procurador general de la reina Maria de Luna i més tard castellà del castell de Carmençó per la ciutat de Barcelona Representà un paper important en el parlament català, com a membre d’algunes comissions especials, durant l’interregne, i es destacà com a partidari del pretendent Lluís d’Anjou

Ardiaca de Poitiers ~642, es féu monjo de Saint-Maixent i fou elegit abat 653 Formà part del consell de Clotari III i fou bisbe d’Autun 660 Implicat en la política del país, s’enemistà amb Ebroin, pretendent del bisbat, els partidaris del qual el decapitaren És venerat com a màrtir A Catalunya tingué culte molt aviat, com ho prova l’antiga parròquia de Sant Llogari de Castellet 939 Castellterçol La seva festa se celebra el 2 d’octubre

Cavaller i majordom del rei Martí l’Humà Germà de Francesc i de Jofré De jove fou conegut amb el nom de Pericó El 1396 fou enviat com a ambaixador al rei d’Anglaterra per la reina Maria de Luna, per tal de desfer una possible aliança dels súbdits francesos d’aquest monarca amb el comte de Foix, pretendent a la corona catalanoaragonesa però, fet presoner, fou lliurat al comte de Foix El 1397 dugué a terme una altra ambaixada a França

Filla del rei Pere II de Catalunya-Aragó i de Constança de Sicília El 1283 passà a Sicília amb la seva mare i la seva germana Pels interessos polítics del moment, fou projectat el seu matrimoni amb Alfons de la Cerda, pretendent al tron de Castella, però el 1297, seguint el que s’havia convingut per la pau d’Anagni, es casà a Roma amb el duc de Calàbria, que després de morta 1309 esdevingué rei Robert I de Nàpols

Representant de la ciutat de València al parlament de Cullera 1396, advocat de la mateixa ciutat el 1405 i missatger, també de València, el 1410 per a demanar al rei que nomenés successor El 1412 fou proposat, sense èxit, per a representant del parlament català com a membre de la terna valenciana per a elegir rei a Casp El parlament de València el nomenà advocat defensor dels drets del pretendent Frederic de Luna, el mateix any, però no acceptà l’encàrrec

Participà en diverses conjuracions absolutistes des del 1820 i fou voluntari reialista Se sumà als carlins, i el 1836 passà a Oñate, a la cort del pretendent, on anà reunint successivament els diversos ministeris del govern carlí fins arribar a ésser ministre universal el 1837 Continuà com a ministre d’estat fins que Maroto aconseguí la seva destitució febrer del 1839 Emigrà a França i retornà a la Península el 1864 Els seus Diarios 1828-31 foren publicats en 1966-67

Per la seva defensa del castell de Stirling contra el pretendent escocès Carles Eduard Stuart 1745, fou ascendit a tinent general i nomenat governador de Menorca 1748 A l’inici de la Guerra dels Set Anys hagué de retre's arran del fracàs de l’almirall Byng, que l’havia de socórrer, i quan els francesos ja havien ocupat les defenses exteriors del castell de Sant Felip 1756 Sotmès a consell de guerra, fou absolt Com a governador deixà un bon record entre els menorquins

Fou catedràtic de dret a Valladolid, i a Saragossa publicà el periòdic carlí “La Cruzada” 1867-69 diputat a les corts del 1871, passà al camp carlí i fou nomenat corregidor de Biscaia i rector de la Universitat d’Oñati 1872 Refugiat a França acabada la guerra, tornà uns quants anys més tard i fou catedràtic a Oviedo i a Madrid, i, a partir del 1899, delegat del pretendent Carles VII a la península Ibèrica i cap de la minoria carlina de les corts

El 1268 fou confiscat als seus descendents per llur adhesió als suabis i atorgat als Caetani, partidaris dels angevins El 1305 fou donat a Diego de Larrat, la filla del qual, Caterina, es casà amb Gotiffredo Caeteni, comte de Fondi Més tard fou adquirit pels Acquaviva, amb títol ducal, i pels Caetani di Sermoneta, que el vengueren al rei Carles VII III d’Espanya El 1841 fou concedit a Alfons de les Dues Sicílies, general en cap de les tropes carlines i, des del 1894, pretendent al tron d’aquell regne