Resultats de la cerca

Fundà i dirigí amb Giovanni Papini les revistes literàries Leonardo i La Voce Després exercí de professor de literatura italiana als EUA, a la Columbia University, i organitzà la compilació de l’utilíssim Repertorio bibliografico di storia e della critica della letteratura italiana 1937-48 En collaboració amb G Papini escriví La cultura italiana i Vecchio e nuovo nazionalismo , i, posteriorment, Il sarto spirituale 1907, La vita di N Macchiavelli fiorentino Publicà també el Manifesto dei conservatori

Fou deixebla d’I Albèniz i d’A Martorell i, segons algunes fonts, sembla que es traslladà a París per estudiar al conservatori A Barcelona, exercí la docència i feu concerts, a més de collaborar en les revistes Feminal i Catalònia Fundà l’Institut Musical de Barcelona Compongué algunes obres de saló, les quals signà amb el pseudònim ML d’Orsay Entre les obres que obtingueren més ressò cal esmentar Suite espanyola , per a piano, i Himne a Catalunya

Era fill de Josep Marraco i Xauxas Reus, Baix Camp 1814 — Barcelona 1873, també compositor, i el succeí en el càrrec de mestre de capella de la catedral de Barcelona 1863, que exercí fins a la mort El 1860 estrenà una Simfonia al Teatre dels Camps Elisis, en honor d’Isabel II Escriví també misses de rèquiem 1860 en memòria del general Dulce, 1869 i un Te Deum 1871 Fou cèlebre per les seves improvisacions a l’orgue

D’una família originària d’Alzira, fou cadi de Xàtiva i de la ciutat de Mallorca 1229-30 També fou testimoni de l’entrada de Jaume I a València, després de la qual emigrà al Magrib, on fou secretari d’estat i cadi Salé, Meknès S'acollí finalment a la cort hàfsida de Tunis, on exercí de cadi, a Lorbens i Gadès És autor d’una història de Mallorca Kitāb ‘ankā'inat Mayyūrqa , utilitzada per al-Maqqarī

Format a la Universitat Nacional de Bogotà i a la de Boston, exercí entre d’altres els càrrecs de ministre de comunicacions, d’obres públiques i d’agricultura, i d’ambaixador a la Gran Bretanya i als EUA Fou president de Colòmbia de 1986 a 1990, any en què les eleccions celebrades el 27 de maig l’obligaren a cedir el càrrec a César Gaviria D’aleshores ençà reprengué la representació del seu país en la Gran Bretanya

Estudià a Còrdova i a Lucena Des del 1012 exercí la medicina a Saragossa Fou un dels deixebles més destacats de l’escola de gramàtica i de lexicògrafs iniciada per Menahem ben Saruq i per Ḥagyuǧ, i deixeble directe d’Iṣḥaq ben Chicatella Escriví sempre en àrab, sota el nom d’Abū-l-Walīd Marwān La seva obra cabdal fou la Investigació detallada , traduïda en dos volums a l’hebreu per Yehudà ibn Saul ibn Ṭibbōn

Professor universitari a Grenoble 1935, s’exilià a Amèrica durant la Segona Guerra Mundial i exercí la docència en diverses universitats 1942-45 Participà en la conferència de Bretton Woods com a representant de la França lliure Les seves aportacions pertanyen a dos vessants fonamentals els problemes monetaris, tractats, entre altres obres, a Le système international de Bretton Woods 1948 i a La politique monetaire 1971, i els problemes de l’economia socialista L’économie socialiste 1968

Estudià a la Universitat de Pittsburgh, on es doctorà el 1920 Exercí tota la seva carrera a la Mayo Clinic de la qual també fou professor Les seves investigacions se centraren en les malalties reumàtiques fins a descobrir-ne els efectes terapèutics de la cortisona El 1950 rebé el premi Nobel de medicina juntament amb EC Kendall i T Reichstein pels seus descobriments relatius a l’hormona suprarenal, la seva estructura i els seus efectes biològics

Es graduà a la Universitat d’Austràlia Occidental, i del 1977 al 1986 exercí i investigà al Royal Perth Hospital Posteriorment, continuà el treball de recerca a la Universitat de Virgínia, 1986-96 i, novament, a la Universitat d’Austràlia Occidental des del 1997 L’any 2005 rebé el premi Nobel de medicina compartit amb J Robin Warren per la identificació del bacteri Helicobacter pylori com a causant de la gastritis i de l’úlcera pèptica duodenal

Estudià a Alger i exercí com a periodista El 1947 fundà el diari “Forge”, que intentà l’acostament entre les cultures francesa i nord-africana De la seva obra cal destacar L’action 1938, Travail d’homme 1943, Les hauteurs de la ville 1948, premi Femina, Cela s’appelle l’aurore 1952, portada al cinema per LBuñuel, Saison violente 1974, L’arbre invisible 1979 i Venise en hiver 1981 Fou membre de l’Académie Goncourt 1973