Resultats de la cerca

Fill de Ricard Pichot i Gironès , el 1946 la seva família s’establí a Sant Sebastià, on fou deixeble de Juan Núñez Fernández El 1964 s’installà a Cadaqués, on residí des d’aleshores Partí d’un postimpressionisme, però aviat canvià radicalment el seu estil i es dedicà a pintar composicions, allegories i éssers antropomorfs inspirats en el paisatge rocós del cap de Creus, influenciat pel surrealisme i per determinats corrents del barroc Exposà a Sant Sebastià, Bilbao, Lisboa, Madrid, París i Barcelona Des de mitjan anys seixanta una part important de la seva obra és exposada al Centro…

Al principi les veus d’alguns realitzadors joves del Centro Sperimentale di Cinematografia s’aixecaren contra les imposicions de la censura feixista eco d’aquestes veus foren Ossessione 1942, de Luchino Visconti, Quattro passi tra le nuvole 1942, d’Alessandro Blasetti, i I bambini ci guardano 1943, del binomi De Sica-Zavattini El 1945, amb Roma, città aperta , de Roberto Rossellini, el neorealisme obtingué la carta de presentació en la història del cinema, i a partir d’aleshores es definí amb uns trets característics i uns noms clau Amb el neorealisme hom fugí de la buida…

Graduat en filosofia a la Università degli Studi di Napoli Federico II, s’inicià en el periodisme el 2002 El 2006 publicà Gomorra - Viaggio nell’impero economico e nel sogno di dominio della camorra , híbrid de novella, assaig i reportatge en el qual denuncia els mètodes criminals amb els quals la Camorra manté, sovint amb la complicitat d’autoritats i ciutadans, un poder omnipresent en l’àmbit públic i privat a la Campània i altres regions de la Itàlia Meridional El llibre assolí una projecció extraordinària tant a Itàlia com internacional i el 2008 Matteo Garrone…

Començà a escriure guions a la postguerra, i aviat és convertí en un dels autors d’arguments del cinema italià més destacat La seva versatilitat li permeté, sol i en collaboració, construir històries en una gran varietat de gèneres, i collaborà sovint amb directorsen produccions de fora del seu país D’entre els títols que signà, hom pot esmentar Totò e i re di Roma 1951, de MMonicelli, Sensualità 1952, de CFracassi, War and Peace 1956, de KWVidor, Un maledetto imbroglio 1959, de PGermi, Divorzio all’italiana 1961, del mateix director, guió amb el qual aconseguí un Oscar el 1963,…

Començà la carrera cinematogràfica el 1940, com a guionista Collaborà amb Rossellini a Roma, città aperta 1945 i Paisà 1946 El 1950 dirigí, amb Lattuada, Luci del varietà A partir d’aquell moment emprengué el camí artístic que l’ha convertit en un dels més personals, més contradictoris, més exuberants i més sincers realitzadors europeus, de primer dins els límits neorealistes Lo sceicco bianco, 1952 I vitelloni, 1953, premi del Festival de Venècia Un'agenzia matrimoniale, 1953, episodi d' Amore in città i més tard dins els límits propis Amb La strada 1954 se separà del…

Alumne de G Abos, FN Fago i P Cafaro al Conservatorio della Pietà dei Turchini de Nàpols, inicià la seva carrera com a operista als petits teatres de la ciutat i el 1784 estrenà Artenice al Teatro San Carlo A partir d’aquest moment les seves òperes foren representades en molts teatres italians i en alguns de la resta d’Europa, encara que Nàpols fou la ciutat on assolí els majors èxits El 1785 entrà com a ensenyant al Conservatorio della Pietà dei Turchini i del 1806 al 1813 fou director del Reale Collegio di Musica El 1816 fou nomenat mestre de la Real Cappella Palatina i de la…

Nascut al si d’una família benestant, feu els estudis al collegi dels jesuïtes d’Innsbruck Àustria i al collegi germànic de Roma De retorn a Trento i ordenat de sacerdot, exercí de director musical de la capella de la catedral, i fins a la seva mort maldà sense èxit per obtenir una canongia o alguna altra mena de benefici eclesiàstic Per aquesta raó, a les dedicatòries de les seves obres impreses s’autoanomenà gentiluomo di Trento i, després, dilettante di musica , amb la qual cosa deixava clar que es dedicava a la música per afecció i no com a professional Tot el que aconseguí…

Estudià a Venècia amb N Porpora i, del 1763 al 1770, al Conservatori de Sant Onofre de Nàpols Dedicat a la composició, menà una vida errant per diverses ciutats europees, entre d’altres Viena, Mònaco i Dresden, fins que el 1791 fou nomenat mestre de capella de la catedral de Crema, on romangué fins a la seva mort Tot i que el càrrec l’obligava a escriure música religiosa, mai no deixà de banda la música teatral, que conreava des de la seva joventut Escriví una cinquantena d’òperes i obres dramàtiques, que constitueixen el gros de la seva producció Hom hi percep la influència napolitana de l'…

S’inicià en el món de l’espectacle a València A disset anys, la família es traslladà a Barcelona, on rebé classes de cant Entre el 1912 i el 1914 visqué a París i tingué com a mestre el tenor polonès Jean De Reszke El 1914 actuà repetidament a Itàlia, on destacaren les seves interpretacions a Un ballo in maschera i a El barber de Sevilla A partir de l’any 1916 viatjà a Amèrica i consolidà la seva carrera professional, a més d’adquirir un gran prestigi en aquest continent per les notables facultats de la seva veu D’aquesta etapa destaquen les actuacions al Carnegie Hall, a la Manhattan Opera…

N’havien estat precedents F Provenzale i A Scarlatti, en escriure la primera veritable opera buffa Il trionfo dell’onore , 1718 El desenvolupament de l' opera seria al segle XVIII segregà les escenes còmiques de la resta de l’obra i les confinà als entreactes Amb el nom d' intermezzi , aquestes escenes es convertiren en una mena d’obra còmica curta -dins d’una de seriosa, més llarga- que a poc a poc s’interpretà independentment La més famosa fou La serva padrona 1733, de GB Pergolesi, situada originalment entre els actes de la seva opera seria Il prigionier superbo i representada com a peça…