Resultats de la cerca

Sistemàticament negligit en els estudis sobre arquitectura gòtica catalana, l’església del convent de Sant Francesc de Cervera és, com veurem, una construcció d’un interès molt superior a l’atenció que ha merescut Com passa amb altres convents franciscans hispànics, també en el cas del de Cervera es presumia, almenys des del segle XV, una llegendària fundació de part del mateix sant Francesc durant el seu pas per Espanya cap al 1211 El cert és que, com deixa clar el pare Sanahuja Sanahuja, 1933, d’on extraiem les nostres dades i citacions, la referència certa més antiga és una donació…

El sector occidental de la Catalunya Nova correspon bàsicament a la regió de Lleida, integrada per aquesta mateixa ciutat i la seva zona d’influència, una gran planúria solcada pel Segre i els seus afluents Aquest territori té, al nord, les primeres elevacions prepirinenques i la vall del Llobregós a l’est, els altiplans segarrencs la vall de l’Ebre, pel sud, i la vall del Cinca per l’oest És a dir, inclou, totalment o parcialment, les actuals comarques de la Noguera, l’Urgell, la Segarra, el Pla d’Urgell, les Garrigues i el Segrià, així com les del Baix Cinca i la Llitera Sala residencial…

Sala de l’ala de llevant, amb arcs de diafragma, segurament la primera que es va construir BC – RMarco Introducció Al principi del segle XV i abans de la fundació de l’hospital de la Santa Creu, la ciutat de Barcelona disposava de diversos hospitals per a l’assistència de malalts i pobres el del canonge Pere Desvilar o de la Ciutat, el de Bernat Marcús, el del canonge Colom, el de Sant Macià o de Pere Vilar, el de Santa Margarida o dels Masells i el de Santa Eulàlia del Camp Amb tot, l’atenció benèfica era molt precària, de manera que l’1 de febrer de 1401 el Consell de Cent rebé el projecte…

Situació i presentació És al sector septentrional de la comarca Limita al N amb el municipi ripollès de les Llosses, a l’E amb Montesquiu i Sant Quirze de Besora, al SE amb Orís, al S amb Sant Boi de Lluçanès i al SW i W, amb Sant Agustí de Lluçanès i Alpens, respectivament El terme de Sora ha estat inclòs tradicionalment en el Lluçanès, tot i que mai no ha tingut una vinculació específica amb aquesta subcomarca, i sí amb els antics termes meridionals del Ripollès Les terres del municipi són força accidentades, abocades als vessants septentrionals de la…

Creat el 1593 a expenses de les antigues diòcesis d’Urgell i de Vic, té una extensió de 3536 km 2 La constitució de la nova diòcesi de Solsona fou objecte de llargs litigis inicialment s’hi inclogueren 258 parròquies del bisbat d’Urgell, però els bisbes d’Urgell s’oposaren a la desmembració d’algunes d’elles, i després d’un plet que durà del 1593 al 1621, acabat a precs del rei Felip IV de Castella, amb una butlla del papa Gregori XV, es reduïren a 114 Del bisbat de Vic hi passaren 21 parròquies dels deganats de Tàrrega i Cervera i s’arribà més aviat a una concòrdia, després de renunciar el…

Situació i presentació El municipi de Sant Joan de Vilatorrada s’estén en terreny pla a banda i banda del Cardener, al mig del Pla de Bages, i limitat pels primers contraforts del sistema muntanyós de ponent de la comarca turó de Collbaix, 544 m el Montconill, 479 m Jaumandreu, 439 m La riera de Jaumandreu, o del Clot de les Garses, afluent per la dreta del Cardener, i la de Vallverd, o de les Feixes, que hi desguassa per l’esquerra, constitueixen el límit superior del municipi Altres corrents d’aigua són el torrent de Joncadella dit també d’Olius a mà esquerra del riu i la riera de Fonollosa…

Situació i presentació El terme municipal de Pontós, d’una extensió de 13,62 km 2 , és situat a l’interfluvi del Fluvià i de la Muga, en les serres de poca elevació altituds màximes inferiors als 160 m que marquen la terminació de la plana alluvial S’estén entre el Fluvià, límit meridional amb Bàscara, i la riera d’Àlguema, afluent del Manol, que fa de divisòria septentrional amb el terme d’Ordis Altres municipis veïns són Borrassà, al N, Garrigàs, a l’E, i Navata i Vilademuls el Pla de l’Estany, a l’W El territori és drenat, a més, per petits cursos torrencials, com la riera de Pontós, que…

Evolució de les edificacions El primer centre episcopal i la primitiva catedral, documentada des del 516, es trobaven a tocar del temple romà, a l’àrea ocupada actualment per l’església de la Pietat foren destruïts per les incursions sarraïnes i la destrucció de la ciutat del 826 En repoblar-se la ciutat a partir del 879 i erigir-se de nou el bisbat vers el 885, es construí un nou grup d’esglésies episcopals a la part baixa de la ciutat, prop del nou Vicus Ausonae , dedicades a sant Pere, santa Maria i sant Miquel, a les quals, per la precocitat de la primera construcció, calgué fer noves…

Situació i presentació Afronta pel N amb els municipis gironins de Bescanó i Aiguaviva, per l’E amb els de Riudellots de la Selva i Caldes de Malavella, pel S amb el de Sils i per l’W amb els de Brunyola i Santa Coloma de Farners La morfologia del terme es formada per serrats de poca alçària, entre els que destaca la Closa de Sant Dalmai o cràter de la Closa, a la part septentrional, amb uns 4 km de diàmetre i una fondaria que en alguns llocs arriba fins els 30 m, i el turó de Sant Llop 203 m, que és la màxima altitud del municipi Als boscos hi ha alzines, pins i sureres, i a la tardor s’hi…

Situació i presentació És situat als confins amb la Segarra, comarca a la qual anteriorment havia pertangut, i l’Urgell Com a terme fronterer, les divisions administratives l’han afectat variablement ja que pertany a la província de Tarragona, al partit judicial de Valls, però havia estat del de Cervera i del de Montblanc fins el 1957 va ser del bisbat de Vic i després va passar a l’arxidiòcesi de Tarragona Vallfogona limita al N amb Montoliu de Segarra, al NE amb Llorac, a l’E amb Savallà del Comtat, al S amb Conesa i Passanant i a l’W amb Guimerà La demarcació de Vallfogona, anomenada en…