Sistemàticament negligit en els estudis sobre arquitectura gòtica catalana, l’església del convent de Sant Francesc de Cervera és, com veurem, una construcció d’un interès molt superior a l’atenció que ha merescut. Com passa amb altres convents franciscans hispànics, també en el cas del de Cervera es presumia, almenys des del segle XV, una llegendària fundació de part del mateix sant Francesc durant el seu pas per Espanya cap al 1211. El cert és que, com deixa clar el pare Sanahuja (Sanahuja, 1933), d’on extraiem les nostres dades i citacions, la referència certa més antiga és una donació testamentària “ad operam” del 1235, que prova que ja aleshores existia una comunitat cerverina de Sant Francesc, per bé que les obres definitives de la seva casa no degueren endegar-se fins el 1245, quan Jaume I els féu diverses donacions, entre les quals hi havia un terreny a les Planes, als afores de la vila, per tal que hi fos edificat el convent. L’any següent l’arquebisbe de Tarragona concedeix indulgències a qui faci almoines per poder continuar l’obra i dur-la “ad consumationem”, a la seva conclusió. A partir d’aleshores hi ha atestats diversos llegats i donacions al llarg de tota la segona meitat del segle XIII (1247, 1268, 1285, 1286), entre les quals destaquen les que testimonien la protecció reial. Especialment remarcable és la d’Alfons el Liberal, que a l’octubre del 1286 féu una de les seves donacions per a sufragar l’ampliació del monestir (“ad consolationem vestri conventus situm monasterii ampliare valeatis”). Altres notícies del 1283, el 1305 i el 1332 mostren la capacitat dels framenors cerverins per a adquirir terrenys contingus al seu convent, i alhora diverses dades corresponents als anys 1316, 1328 i 1331 ratifiquen la tutela reial, confirmada ja en temps de Pere el Cerimoniós amb una donació de 800 sous “pro constructione vel reparatione monasterii eorundem”.
Interior de l’església conventual mirant vers la capçalera.
ECSA - G.S.
Tanmateix, aquest convent medieval, construït, ampliat i reparat als segles XIII i XIV, fou molt malmès durant la guerra civil del segle XV, en el decurs de la qual Cervera fou assetjada el 1464-65. Tot i que s’acostuma a assignar al rei la iniciativa destructora, és ben probable que fossin els mateixos cerverins assetjats per Joan II els qui promoguessin l’enrunament de totes les construccions extramurs que, com el convent franciscà, poguessin ser d’utilitat per als assetjants. Un cop presa la vila, fou el rei qui, com a mesura preventiva contra hipòtetics assetjadors de la plaça que ara era a les seves mans, posà el màxim interès que la construcció no fos refeta i que els franciscans, instal·lats des del 1464 dins de Cervera, en una part de l’hospital de Berenguer de Castelltort, hi romanguessin definitivament. És en funció d’aquests interessos que cal relativitzar les paraules del rei del 1477, quan assegurava que el monestir extramurs ha “stat totalment destruhit e derrocat, segons és notori e nos ho havem vist […] E axí nos lavors […] manam expressament […] lo dit monastir enderrocat no ésser reparat e a terra posat e fet més inhabitable que no ere”. Ordena que els frares puguin instal·lar-se sense entrebancs a l’hospital i que per a això puguin “transferir e portar del dit monastir enderrocat tota la menobre e altres cosses que hi són”.
Planta del convent.
M.C. i E.S.
Tot i l’enderroc per raons militars i el saqueig de materials per a les obres del nou estatge, les restes del convent del segle XIII, però, no han desaparegut de manera tan radical com sovint s’ha pensat. Ho demostren les característiques del temple que ens ha arribat, sobre les quals tornarem més endavant, i també el fet que poques dècades després la vella casa fos reconstruïda al mateix lloc. Segurament fou llavors que s’inventà o es renovà la tradició de la primera edificació per mans de sant Francesc, ignorant o prescindint que no fou fins el 1245 que els franciscans s’instal·laren en aquell indret. S’invocarà aquesta circumstància singular per justificar que, tot i els interessos destructors, les parts més velles de l’edifici es resistissin miraculosament a ser aterrades, i es recordarà la intervenció personal del sant d’Assís quan es recorri al papa perquè autoritzi la restauració del monestir i l’església dels franciscans cerverins. Una butlla d’Alexandre VI del 1496 atorgava aquesta llicència, sol·licitada pels habitants de Cervera no per a retornar-hi els franciscans conventuals, definitivament instal·lats a l’esmentat hospital, sinó per a fer-ne la seu d’una nova comunitat de frares observants, envers els quals ja el 1486 el consell municipal cerverí havia manifestat les seves simpaties. A l’entorn del 1500 es féu patent el plet entre conventuals i observants a l’entorn de la propietat del vell edifici i les seves terres. Tot i que inicialment es va fallar a favor dels primers, el gir que la política vaticana manifestà durant el pontificat de Lleó X respecte del protagonisme dels uns i dels altres va capgirar la situació a partir del 1516. Aquest mateix any fra Bartomeu Perpinyà s’adreçà al Consell i als vilatans de Cervera per demanar el seu ajut en la reedificació del vell monestir que, a partir d’ara, començà a ser conegut com a Santa Maria de Jesús o, simplement, convent de Jesús. Ben significatiu de la nova situació és el fet que, el 1521, el sant pare concedís indulgències en favor dels qui contribuïssin amb almoines “in opus reparationis domorum ordinis mendicatorum” de Cervera. El text papal esmenta la devoció que per la casa tenia el noble Lluís de Gilabert, obrer principal de la fàbrica que es reedificava, cosa que permet endevinar la iniciativa d’aquest senyor en les obres i en el suport pontifici obtingut. Un parent seu, Joan de Gilabert, senyor del castell i lloc de Tudela, castlà de la vila d’Àger i habitant de Cervera, consta el 1525 com un dels obrers encarregats de les tasques de reparació, i com a tal apareix pagant al mestre de cases cerverí Joan Barrufet uns diners que se li devien en raó de la tercera paga de l’obra feta a l’esmentat monestir de Santa Maria de Jesús.
No serien aquestes les darreres obres de remodelació fetes al conjunt al llarg dels segles en què, fins a l’exclaustració del 1835, hi visqué una comunitat de menorets. S’acostuma a datar al segle XVII el claustre classicista de dos pisos adossat al mur meridional del temple, parcialment conservat, tot i que en un estat deplorable, juntament amb les dependències que l’envolten. Ja del segle XVIII és la capella de Sant Antoni de Pàdua, un vast cos amb cúpula, creuer i cambril afegit el 1722 al costat oposat del temple medieval (el fet que modernament s’hagi traslladat a l’altar major el culte al patró dels paletes, en la festivitat del qual té lloc l’únic acte religiós que anualment es fa a l’església, motiva que en l’actualitat se la conegui també, equívocament, com a església de Sant Antoni de Pàdua). Però mentre que aquests afegits no afectaren directament l’obra gòtica, sí que ho feren les actuacions del segle XVI dirigides per Joan Barrufet. Tot i l’època, aquest arquitecte, que ja havia treballat per a Santa Maria de Cervera al darrer quart del segle XV, es mou de ple dins la tradició gòtica quan actua damunt les restes del vell edifici, on sembla possible discernir entre el que s’havia conservat i el que es feia aleshores.
Clau de volta del presbiteri, que presenta la figuració de la Mare de Déu amb el Nen a la falda.
ECSA - G.S.
Això ens duu, finalment, a fer-nos càrrec dels vestigis materials de conjunt per tal de detectar-hi, restats els afegits d’època moderna, les diferents fases d’edificació del temple gòtic. Aquest és format per una vasta nau única coberta amb tres grans voltes de creueria, amb un cor alt als peus, diverses capelles laterals i una capçalera poligonal de cinc costats. Sembla que cal considerar aquest absis, cobert amb volta de creueria, com el principal vestigi de la construcció inicial començada a mitjan segle XIII. En les seves cinc cares s’obren sengles finestrals biforats d’una alçada considerable, ara mig tapiats, que exteriorment són separats per contraforts esglaonats i que per dins es col·loquen entre els nervis de la volta de ventall, que descansen sobre els capitells d’unes columnetes angulars prolongades fins a terra. Els dos murs immediats a l’absis, coberts per la seva volta i paral·lels a la nau, no són idèntics. El del costat nord és completament cec, si exceptuem la porteta d’accés a l’escala de cargol que, adossada exteriorment a aquest mur fins al nivell de cobertes, és la causant que no fos possible fer-hi obertures. Al de la banda sud, en canvi, hi trobem un sisè finestral amb la mateixa forma i col·locació que els altres cinc, però amb menys alçada per tal d’encabir sota seu l’arcada d’accés a una capella que sembla contemporània de la construcció absidal. També ho semblen les dues portetes en arc de mig punt que el flanquegen, una de les quals és ara tapiada, i que deuen haver estat els antics accessos a la sagristia i a les dependències internes del convent.
Moltes de les altres capelles de la nau són, en canvi, afegits tardans. Al costat de l’epístola hi ha obertes –a més del forat d’una trona d’obra feta en un moment tardà– fins a sis capelles amb alçades, amplades i profunditats variables. Totes deuen ser modernes menys la segona comptant des del presbiteri, coberta amb una volta de creueria poc fonda i molt baixa, malgrat que l’arc amb què s’obre a la nau és una remodelació moderna que dificulta la comprensió d’aquest àmbit singular al qual tornarem a referir-nos i que algun cop ha estat descrit com l’antic portal de comunicació amb el claustre. Pel que fa a les capelles de l’evangeli, són quatre espais més grans i regulars coberts amb volta de creueria, als quals caldria afegir una cinquena capella destruïda al segle XVIII en bastir l’esmentat afegit barroc dedicat a sant Antoni. Tot i la regularitat aproximada visible en la planta, la forma com aquestes capelles s’obren a la nau mostra alçades i motllurats prou diferents perquè totes puguin pertànyer a un mateix moment. La més propera als peus resta sota el cor i no es desenvolupa correctament en alçada. Les dues següents, antigament comunicades amb un arc apuntat, s’emmarquen amb dos grans arcs del mateix tipus, gruixuts i sense motllures, i podrien correspondre a l’aspecte original de la darreria del segle XIII o bé ja del XIV si les hem de considerar afegides a la fàbrica original. També mostra indicis d’haver estat comunicada directament amb la capella immediata aquella més propera al cor, més alta que les restants. Crida també l’atenció pel motllurat del seu arc apuntat i per la presència al vèrtex d’aquest d’un escut amb una imatge de sant Francesc dret i amb les mans alçades, de factura probablement trescentista, contemporània de l’escut amb una torre que, entre altres de malmesos, flanqueja la capella.
Mènsula de l’interior de la nau, corresponent probablement a l’edifici del segle XIII.
ECSA - G.S.
De fet, tot el que hem vist fins ara no impediria pensar en una obra executada realment ja dins el segle XIV, si bé diversos indicis escultòrics ens indueixen a pensar que algunes parts corresponen a l’empresa endegada al segle anterior. El primer és la clau de volta del presbiteri, que representa una figuració de la Mare de Déu amb el Nen a la falda. Malgrat el repintat que la recobreix totalment, com passa amb una bona part dels murs interiors del temple, podem apreciar la factura d’aquest relleu. Tot i ser força mediocre, els plecs angulosos de les robes, les proporcions de les figures i el fons sobre el qual se situen, amb gallons radials, permeten suggerir les similituds amb un grup d’escultures de la Catalunya Nova atribuïdes a l’anomenat Mestre de Santa Tecla i datades genèricament a mitjan segle XIII (Español, 1988). Coordenades similars s’adiuen amb alguns trets de la capelleta de la banda de l’epístola coberta amb una volta de creueria i considerada per Duran i Sanpere l’antic portal de comunicació amb el claustre. El motllurat dels nervis de la seva volta inclou puntes de diamant com les que sovintegen en l’ornamentació de les portades de l’escola de Lleida o, més encara, a les arcades del claustre de la catedral de Tarragona (Camps, 1988, pàg. 23), als ulls de bou del qual hi ha, a més, uns dissenys calats que recorden l’entrellaç geomètric que orna la clau de volta de la nostra capelleta. Quant als capitells en què recolza la volta, la seva figuració amb animals enllaçats amb tiges perlejades s’adiu bé amb l’esmentat claustre tarragoní (Camps, 1988), com també amb altres obres doscentistes de tradició romànica.
Dues escultures més del temple cerverí obliguen a mantenir-nos dins aquesta datació alta. Es tracta de dues de les mènsules en forma de capitell en què descansen les voltes de la nau. Mentre que les restants peces amb la mateixa funció estan molt erosionades o bé són formades per motllurats d’aspecte més modern, dues de les mènsules encastades al mur nord són escultures d’interès. L’una té estructura coríntia, amb tres nivells de palmetes estriades, mentre que l’altra, més ben conservada, és coberta amb nous entrellaços perlejats, acabats amb fulles a la part alta (Duran i Sanpere, 1977, làm. LII). El seu aspecte permet invocar tant els referents esmentats en obres de la seu tarragonina o de l’escola lleidatana com l’escultura monumental cistercenca visible especialment a Poblet.
En tot cas, al marge de l’estudi minuciós de caràcter escultòric que ara no podem abordar, el que queda clar és que l’escultura confirma la datació primerenca d’una part de l’edifici. D’una banda, de la capçalera, malgrat que els capitells vegetals en què recolzen els nervis de la volta absidal tenen un aspecte més modern que els descrits. De l’altra, algunes peces incorporades als murs de la nau fan pensar que, si més no en part, els seus murs són també antics, fins i tot anteriors a l’absis si ens atenim només a l’estil de les escultures. Així, mentre que les peces adossades a la nau podrien ser de mitjan segle XIII, la capçalera seria ja de la segona meitat de la centúria, amb una plena assumpció dels procediments gòtics que, en el nostre cas, no exclourien els referents cistercencs si ens basem en les coincidències amb l’absis de Santa Maria de Benifassà, fet el 1264-76 (Dalmases – José, 1985, pàg. 83).
Els enderrocs del segle XV degueren afectar sens dubte la coberta de la nau i, probablement, també la façana i les dependències secundàries de l’edifici. La capçalera, una part del perímetre del temple i algunes de les capelles gòtiques van sobreviure i foren integrades en les obres de reconstrucció del primer quart del segle XVI. A la vista de l’estil i el format de les mènsules antigues de la nau, és segur que el primer sistema de coberta de l’església va ser a base d’embigats damunt arcs de diafragma, confirmant així recents teories que tendeixen a relativitzar el caràcter pioner dels ordes mendicants quant a l’ús de voltes de creueria a les naus (Ortoll, 1996). No sabem si aquestes foren afegides al temple cerverí durant el segle XIV, però no hi ha indicis que permetin suposar-ho. Sí sabem del cert, en canvi, que les tres grans voltes de planta quadrada que ara en cobreixen la nau a una gran alçada corresponen a l’obra dirigida pel mestre Barrufet. No solament ho suggereixen la seva forma i dimensions, així com el motllurat dels seus nervis, amb motllures còncaves clarament diferents del motllurat convex de l’obra antiga, sinó també les seves claus de volta, encerclades per garlandes de gust renaixentista que contenen imatges del cérvol heràldic de la vila, de sant Francesc i de sant Miquel. L’obra del segle XVI degué aprofitar tot el que s’havia conservat fins aleshores, incloent-hi parts importants dels murs perimetrals i alguns dels permòdols de l’antiga coberta, sobre els quals les noves nervadures recolzen de forma poc ajustada. També el cor alt, sostingut per una quarta volta de creueria rebaixadíssima, pertany a l’obra cinccentista, com ho demostra la imatge de la Immaculada esculpida de forma prou naïf a la seva clau de volta. A la mateixa empresa cal atribuir el portal i, potser, tota la zona dels peus del temple, on l’esmentat portal s’obre entre dues finestretes, en una reedificació que hauria inclòs la façana amb els contraforts angulars, com també la teulada que protegeix exteriorment les voltes.
Bibliografia consultada
Coll, 1738, pàg. 9 i 241-250; Villanueva, 1803-51, vol. IX, pàg. 27-29; Dalmases, 1890, pàg. 176 i seg.; Franquesa, 1891, pàg. 42-46; Barraquer, 1906, vol. I, pàg. 556-558; Arqués, 1932; Sanahuja, 1933 i 1959, pàg. 91-95 i 318-322; Duran i Sanpere, 1977, làm. LII; Propostes…; Webster, 1993, pàg. 29 i fig. 3-6; Sabaté, 1997; Salat – Cuñé, 1998, pàg. 28; Webster, 2000, pàg. 35; Turull, 2001, fig. 157 i 160.