Resultats de la cerca

Per tal de fer front a les amenaces del rei longobard Desideri, demanà l’ajuda de Carlemany, el qual vencé Desideri i atorgà al papa la seva protecció, no sense considerar una certa subjecció dels estats pontificis, que Adrià hagué de tolerar, així com l’oposició de la cort franca al concili II de Nicea VII ecumènic contra la iconoclàstia, que Adrià havia sancionat El papa envià a Carlemany els principals llibres litúrgics romans, i això fou motiu de la difusió d’aquesta litúrgia per Occident Igualment féu amb la regla de sant Benet Envià una carta als bisbes hispànics sobre l’adopcionisme

Estudià a Saragossa i a Roma 1765-74 Tornà a la península Ibèrica 1776 i treballà a Lleida a la seu nova, a Madrid, a Granada i a Jaén Fou el més destacat escultor de cambra de Carles IV des del 1793 Director d’escultura 1814 i primer escultor de cambra de Ferran VII 1816 Es conserven algunes obres seves de tema religiós, però les més representatives són, deixant de banda els retrats cortesans, la Venus 1793 de l' alameda d’Osuna avui a la collecció Bauer, Madrid i l' Hércules y Anteo 1808 als jardins d’Aranjuez

Catorzè duc de Frías Lluità contra Napoleó A les juntes de Daroca i Segòvia aconsellà a Ferran VII d’Espanya que jurés la constitució de Cadis Durant el Trienni Liberal fou ambaixador a Londres i membre del consell d’estat que dugué el rei a Andalusia vençuts els liberals, s’exilià a França 1823-28 El 1834 fou ambaixador de París, on assolí el reconeixement del govern d’Isabel II El 1838 fou president del govern i ministre d’estat Deixà obres literàries, com la llegenda Don Juan de Lanuza 1837 i l’oda La muerte de Felipe II 1842

Fill de Felip V d’Espanya i d’Isabel de Parma, el seu germà Carles VII de Nàpols li cedí la sobirania de Parma, Piacenza i la Toscana 1734, però el tractat de Viena 1738 atorgà Parma i Piacenza a Àustria i la Toscana al duc de Lorena El 1739 es casà amb Lluïsa Elisabet, filla de Lluís XV de França La pau d’Aquisgrà 1748 li reconegué els ducats de Parma, Piacenza i Guastalla, i, aconsellat per Du Tillot, desenvolupà la política illustrada S'alià amb Espanya i França pel tercer pacte de família 1761

Durant la primera etapa absolutista de Ferran VII fou capità general de Castella la Nova, ministre de la guerra i capità general de Granada Després de la revolta de Riego 1820, s’establí a Baiona i més tard a Tolosa, on organitzà la resistència al règim liberal La seva ineficàcia motivà l’escissió del grup que formà la Regència d’Urgell 1822 El 1823 entrà a Espanya amb els Cent Mil Fills de Sant Lluís Formà part de la regència d’Oiartzun, i fou nomenat capità general de Castella la Nova Al cap de poc temps fou apartat de tota activitat política

Inicià els estudis de dret a la Universitat de Cervera Participà en la primera guerra Carlina i s’exilià el 1840 Es doctorà en dret civil i canònic a la Universitat de Bolonya i residí a Montpeller, on exercí d’advocat, i a Nàpols, on fou conseller del pretendent carlí Carles VI Com a membre del consell privat del pretendent Carles VII, assistí a l’assemblea de Vevey 1870 Fou un partidari exaltat del legitimisme, tema sobre el qual publicà nombrosos opuscles, entre els quals Le droit legitime au trône de Saint-Ferdinand 1845 i Oh Roma feliz 1860

Fill de Felip Veciana i Dosset, es casà 1788 amb Helena de Pastoret i el succeí 1798 com a comandant quart dels mossos d’esquadra de Catalunya Com el seu pare, fou uns quants anys batlle de Valls Durant la guerra del Francès lluità contra Napoleó, però en acabar la guerra es posà al servei de l’absolutisme fou brigadier dels exèrcits de Ferran VII i collaborà, durant l’anomenada Dècada Ominosa, amb el comte d’Espanya quan aquest fou capità general de Catalunya Perseguí liberals i ultrareialistes i el 1828 fou nomenat tinent de rei de Tarragona

Sota Enric VII acomplí diverses missions diplomàtiques a Roma, a Flandes, a Escòcia, prop de Maximilià, etc i, en la seva absència, fou nomenat bisbe de Londres 1501 i arquebisbe de Canterbury 1503 Nomenat lord canceller 1504, conservà la seva posició sota Enric VIII, del qual celebrà el matrimoni amb Caterina d’Aragó i la coronació 1509 Fou substituït per Thomas Wolsey 1515 Reconegué el rei com a cap suprem de l’Església d’Anglaterra, bé que féu introduir en la llei de supremacia la clàusula “en tant que ho consent la llei de Crist” i protestà contra la nova legislació eclesiàstica

Professà al monestir de jerònims d’El Escorial 1825, d’on fou mestre de cerimònies, professor de grec i segon bibliotecari fou també confessor de Ferran VII Després de l’exclaustració 1835 continuà al servei d’El Escorial, d’on Isabel II el féu primer bibliotecari 1847 Després fou canonge i professor del seminari de Badajoz 1852, arxipreste d’Astorga i ardiaca de València 1867 Traduí del llatí El movimiento de España o sea historia de las Comunidades de Castilla de Juan Maldonado 1840, i és autor de diversos treballs sobre El Escorial 1849-59 i d’un catàleg dels seus manuscrits, inèdit

Estudià a l’Escola de Nobles Arts de Barcelona i a l’Escuela Superior de la Academia de San Fernando, a Madrid En escindir-se el gremi d’escultors i de tallistes a Barcelona, optà per acollir-se al gremi d’aquests darrers Durant l’ocupació napoleònica treballà a Mallorca són obra seva els medallons del presbiteri de l’església de la cartoixa de Valldemossa i el mausoleu del marquès de la Romana conservat a la seu de Palma Mallorca Posteriorment exercí els càrrecs de vicesecretari de l’Academia de San Fernando i d’escultor de cambra de Ferran VII