Resultats de la cerca

Vida Ha estat collaborador de les principals revistes culturals catalanes, entre les quals Destino , Catalònia , Revista de Catalunya , Barcelona Metròpoli Mediterrània  o Cultura Des del 1976, i durant 14 anys, formà part de la redacció del diari Avui , on s’endinsà en la branca del periodisme cultural i, d’una manera més intensa, en el musical-clàssic, disciplina en la qual fou pioner L’any 1984 fou nomenat director de la Revista Musical Catalana  -que el 1994 prengué el nom de Catalunya Música/Revista Musical Catalan a-, tasca en la qual cal destacar la seva original aportació a l’estudi…

Després d’haver estudiat el fagot a Barcelona amb Joan Carbonell, s’introduí en el terreny de la música antiga de la mà d’Enric Gispert Del 1980 al 1983 visqué a Basilea, on prosseguí els estudis de fagot modern, barroc i baixó al conservatori de la ciutat suïssa i a la Schola Cantorum A partir d’aquesta estada a Suïssa, començà a collaborar en grups dirigits per Nicolaus Harnoncourt o Philippe Herreweghe Posteriorment collaborà en formacions com Le Concert des Nations i Hespèrion XX o l’Orquestra de Cambra del Teatre Lliure Ha estat professor de fagot i de música de cambra en conservatoris…

Collaborà en El Correo Catalán  i El Correo Español , del qual fou redactor en cap Publicà La República en 191 1911, novella política molt popular al seu temps, Sátiras políticas 1913, La Peregrinación de la Lealtad 1913 i Vida de don Jaime de Borbón sd

Llicenciat en lletres i en arts dramàtiques Com a dramaturg es donà a conèixer amb una obra de teatre document sobre la història de Catalunya La setmana tràgica 1975, amb Lluís Pascual L’any 1976 codirigí Quiriquibú , de Joan Brossa en un muntatge d’una gran originalitat que causà un gran impacte, Home amb blues una suggestiva tria de poemes del segle X escenificats amb música de jazz i Onze de setembre , obra de la qual també és autor Posteriorment ha dirigit o codirigit molts altres muntatges Vapors 1983 de N Dunn, L’auca del senyor Esteve 1984, de S Rusiñol, Mel salvatge,…

Procedent del cinema amateur, entre 1974 i 1976 estudià cinema a París De retorn a Catalunya, treballà com a ajudant de direcció i dirigí dos curtmetratges El 1986 acceptà dirigir el llargmetratge L’escot —adaptació d’una novella de Maria Jaen— com a pas previ dels retrats històrics La teranyina 1989 i Havanera 1992 Posteriorment realitzà Parella de tres 1995

Entrà a l’escolania de Montserrat el 1886, i hi restà fins el 1894 Ingressà després a la comunitat, professà el 1900 i fou ordenat a Barcelona, el 1902 Juntament amb d’altres companys, inicià 1906 la “Revista Montserratina”, de la qual fou redactor i administrador El 1907 passà a Roma, on exercí càrrecs de govern en la congregació benedictina de Subiaco Elegit coadjutor de l’abat Deàs 1912, rebé la benedicció abacial el 1913 Promogué l’ús del català com a llengua de relació dins el monestir i impulsà la cultura dels seus monjos i la renovació de la vida monàstica creà pràcticament l’actual…

Germà d’Antoni M Marcet i Poal, ingressà, com ell, en l’orde benedictí, i residí a Montserrat Obtingué el títol de perit agrònom, i es dedicà a la botànica Estudià la flora montserratina, i publicà un gran nombre d’articles al “Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural” i la “Revista Montserratina” Collaborà a l' Enciclopedia Espasa , i publicà algunes obres pietoses Fou membre corresponent 1946 de la Secció de Ciències de l’Institut d’Estudis Catalans

Rebé la formació a l’Institut del Teatre, i l’amplià amb estades a centres d’Europa i a Nova York Posteriorment s’incorporà al collectiu de dansa Heura, on desenvolupà sobretot el vessant de coreògrafa entre el 1979 i el 1984 L’any 1985 fundà  Mudances , companyia pròpia amb la qual ha aconseguit una gran projecció Parallelament, amb altres coreògrafs, creà l’espai Bugé Ha obtingut els premis Ciutat de Barcelona d’arts escèniques 1993, el Premi Nacional de dansa de la Generalitat de Catalunya 1996 i el Premio Nacional de danza del Ministeri de Cultura espanyol 2010

Anà a Londres i a París, on creà i regentà el cabaret Sevilla, i el 1930 obrí el teatre Petit Moulin, dedicat als titelles El 1931 tornà a Catalunya i hi introduí el titella francès, adoptà el nom de Didó i, amb Teresa Riera, assolí una ràpida popularitat per la qualitat dels seus espectacles Era autor de les obres que presentava, les més populars de les quals foren recollides en el volum pòstum Teatre de putxinellis 1975 És l’introductor del titella francès a Catalunya

Es formà com a professor de català i exercí de professor durant la Generalitat Republicana Collaborà als diaris L’Acció  i El Dia Ja en la postguerra, el 1959 guanyà els Jocs Florals de la Llengua Catalana de París amb la composició Biografia Publicà les novelles Una societat limitada 1962 i Joventut alada 1964 els llibres de poemes La riuada 1966,  A dos corrents  1976, Enfilall de sonets  1988,  Reflexos vitals 1990, Escala de febrers  1996 i Doble llum pel meu balcó   El paraigua arraconat i altres contes  1992, publicada conjuntament amb Mercè Valero i els de prosa poètica A dos…