Resultats de la cerca

Una poliomielitis que patí durant la seva primera infantesa li afectà l’ús de les cames Començà els estudis de violí a quatre anys a la seva ciutat natal, i quan en tingué deu ja oferí nombrosos concerts i recitals al seu país Es perfeccionà a la Juilliard School de Nova York amb Ivan Galamian i Dorothy DeLay Debutà al Carnegie Hall el 1963 i un anys després guanyà el Concurs de Leventritt Aquest fou l’inici d’una espectacular carrera com a solista, amb actuacions regulars a Europa i Àsia amb les millors orquestres i els millors directors Tornà a Israel el 1965 i debutà a la Gran…

Fill de pare francès i mare irlandesa, entrà al Conservatorio della Pietà dei Turchini a la seva ciutat natal el 1806, on estudià primer violí, contrabaix i després cant A partir del 1812 cantà com a buffo napoletano al Teatro San Carlino de Nàpols interpretant òperes de V Fioravanti, D Cimarosa i altres El 1817 triomfà al Teatro alla Scala de Milà en el paper de Dandini a La Cenerentola de G Rossini El 1830 debutà a París i a Londres amb Il matrimonio segreto de D Cimarosa Ja sigui per les seves qualitats com a cantant o com a actor, Lablache es convertí en el baix més famós de…

Inicià la seva carrera com a cantaire d’un cor universitari, i continuà els estudis amb Irma González Després de debutar amb un petit paper a Fidelio , a partir del 1973 actuà ja com a protagonista a Manon , de Massenet, feu de Des Grieux i a La bohème , de Puccini, de Rodolfo El 1974 es traslladà a Europa per continuar la seva formació musical i s’especialitzà en el repertori per a tenor líric lleuger mozartià, interpretant personatges com Idomeneo, Belmonte, Ferrando, Ottavio, Tamino i Tito El 1978 debutà a l’Òpera de Viena amb La flauta màgica , que després interpretà a Salzburg amb H von…

Estudià amb F Redi a Florència i el 1716 aconseguí el seu primer èxit amb la representació de Dafne , d’E Astorga, a Parma Entre el 1720 i el 1750 actuà als principals teatres italians i de la resta d’Europa Cantà a la inauguració del Teatro San Carlo de Nàpols el 1737, i dos anys més tard a Madrid, amb Farinelli Uns deu anys després s’establí a Viena, on el 1749 gaudí d’un important èxit amb la Didone abbandonata , de N Jommelli Després del 1750 deixà de cantar en públic i durant la temporada 1751-52 fou responsable del vestuari del teatre de la cort de Viena També es dedicà a l’ensenyament…

JS Bach Suite IV per a violoncel sol en mi bemoll M , BWV 1010, bourrée II © Fototecacat/ Jesús Alises Documentada ja al segle XVI, la seva etimologia és controvertida Alguns musicòlegs pensen que fou introduïda a França pels boulgres o bulgares ‘búlgars’ D’altra banda, el verb bourrer designa l’acció de picar, batre, copejar, que podria estar relacionat amb el seu origen marcadament ritmat Possiblement introduïda a la cort de França per Margarida de Valois l’any 1555, ben aviat s’integrà a la suite instrumental M Praetorius, H Purcel, JS Bach i a l’òpera JB Lully, JPh Rameau…

Similar al de la follia o el passamezzo antic, aquest esquema es basava en l’estructura III-VII-i-V-III-VII-i-V-i, distribuïda isomètricament o bé alterada rítmicament per afegiment d’altres notes o acords Sovint presentava ritornelli entre les seves repeticions L’ús de l’expressió aria della romanesca per G Frescobaldi i d’altres suggereix que fou bàsicament una aria per cantare Es desenvolupà especialment a Itàlia i Espanya, sense que es pugui esbrinar la seva procedència El terme apareix per primer cop el 1546 en una collecció per a llaüt de M Phalèse i en els Tres libros de música d’A…

El seu concert de presentació tingué lloc el 1984 El primer director musical fou Edmon Colomer, director titular fins el 1995, any en què fou reemplaçat per Llorenç Caballero, que prengué el càrrec de director artístic Ja en l’etapa de Colomer, l’orquestra inicià la realització de sessions regulars de treball, anomenades trobades , per tot l’Estat, cadascuna de les quals fou dirigida en l’època de Caballero per un mestre convidat diferent Colomer tancà la seva llarga vinculació a la JONDE amb una històrica actuació al Royal Albert Hall de Londres, dins un popular cicle de…

Després d’abandonar el seu país d’origen, una part dels seus membres s’installaren a Itàlia, on el seu nom adoptà les variants Dieffopruchar i Dieffoprukhar, i la resta visqué a França De la branca francesa destacà sobretot Gaspard Tieffenbruck, Baviera 1514 - Lió 1571 El 1553 se n’anà de Tieffenbruck i viatjà cap a França per establir-se a Lió, on fou inscrit en el registre d’artesans com a Duiffoprougcar o Dufautbrocard De la seva obra sobreviuen quatre violins i violes da braccio molt ben construïts i adornats, amb una figura humana esculpida al cap, i també alguna viola de gamba Una viola…

Christian Ernst Meerane, Saxònia 1709 - Gera, Saxònia 1780 fou el primer membre dedicat a l’ofici i també el més destacat A ell s’atribueix la introducció d’alguns nous mecanismes que influïren en la fabricació posterior d’instruments de teclat Una de les seves creacions més notables fou el piano piramidal, una espècie de piano de cua que, amb les cordes baixes situades obliquament sobre la tapa harmònica central, permetia que aquestes fossin més llargues La innovació constituí un èxit i tingué els seus imitadors, ja que amb aquest sistema s’aconseguia una més gran riquesa…

El número d’or apareix en molts problemes geomètrics relatius a les divisions harmòniques de segments o a proporcions de rectangles, o entre mides Així, un rectangle té de proporció el número d’or si, i solament si, té la mateixa proporció del rectangle que resulta de treure del rectangle original un quadrat Aquest nombre és el límit dels quocients 1 ⁄ 1, 2 ⁄ 1, 3 ⁄ 2, 5 ⁄ 3 dels termes de la successió de Fibonacci i té una important presència en elements naturals i artístics, especialment en pintura i arquitectura, ja que que el número d’or és igual al cosinus de 36º i, per tant…