Resultats de la cerca

Filippo Taglioni Milà 1777 — Como 1871 actuà com a coreògraf a la majoria dels teatres europeus i muntà els ballets de les òperes de Meyerbeer La juive 1835 i Les Huguenots 1836 El seu germà Salvatore Taglioni Palerm 1789 — Nàpols 1868 actuà sempre a Nàpols, on estrenà la coreografia d' Il Barbiere di Siviglia 1808 La filla de Filippo, Maria Taglioni Estocolm 1804 — Marsella 1884, fou considerada la millor ballarina romàntica i la creadora de la dansa sobre les puntes Es retirà de la dansa 1848 i es dedicà a l’ensenyament

Llicenciat en filosofia i lletres 1959, des del 1965 fou catedràtic de llengua i literatura castellanes en diversos instituts de l’Estat espanyol Publicà reculls de poemes de to elegíac i existencial Hombre naciente 1955, Profecías del agua 1958, premi Adonais 1957, Como si hubiera muerto un niño 1961, premi Boscán 1960, Estar contigo 1973, premi Juan Ramón Jiménez 1974,   En la noche, Màlaga 1976, Primer y último oficio 1979, Premio Nacional de literatura 1980, a més d’algunes antologies Memorial de la noche , 1976 Las invisibles redes , 1989

Fou campió de Catalunya individual en cinc ocasions 1950, 1951, 1953, 1954, 1958, dues en dobles 1952, 1958, amb J Bartrolí i L Barril respectivament i tres en dobles mixtos 1951, amb MJ Riba 1958, 1964, ambdós amb P Barril En individuals, guanyà en dues ocasions la Copa del Rei 1951, 1952 i fou dues vegades campió d’Espanya 1951, 1954 En dobles fou campió d’Espanya 1949, amb E Fleischner 1951, amb J Bartrolí Escriví el llibre Cómo ganar un partido de tennis 1975, amb Noel Clarasó

Lde Galinsoga els anys quaranta, CPérez de Rozas ANC-Fons “Solidaridad Nacional” / GS Luis de Galinsoga, que dirigia el diari “ABC” de Sevilla des del juliol del 1936, fou nomenat, el mes d’abril del 1939, director de “La Vanguardia Española” Aquell diari de Sevilla glossava la noticia del nomenament per part del “supremo jerarca de la Prensa” —és a dir, el ministre de la Governació, Ramón Serrano Suñer— i destacava, entre els tòpics de rigor, que “la dirección del gran diario barcelonés — uno de los más importantes del mundo—” era “un puesto de responsabilidad y honor máximo en la profesión…

Féu feines de periodisme cultural, fou professor de ciències polítiques a la Universidad Complutense de Madrid, investigador del British Museum de Londres i actualment dirigeix l’Escuela de Letras de Madrid Es donà a conèixer amb La media distancia 1984, llibre al qual seguiren El final del cielo 1990, Falso movimiento 1992, Punto de fuga 1992, Ciegas esperanzas 2000, premio Nadal Nunca seré como te quiero 1995, Cristales 2002 i Un amor pequeño 2004, entre d’altres Pel conjunt de la seva novellística, se'l considera un dels escriptors amb més projecció de les darreres dècades

Estudià filosofia i dret a València i Madrid i fou catedràtic de psicologia, lògica i filosofia a l’institut de València 1879-1918 Afiliat al partit carlí 1889, en fou un dels caps més destacats a València, el representà sovint com a diputat a corts i fou senador Integrista, escriví una gran quantitat d’articles i les narracions El guerrillero, Bocetos de brocha gorda 1866, Los mayos 1879, Sacramento y concubinato 1884, Quien mal anda cómo acaba 1890, 1905, Murmuraciones de vecindad 1893, Parroco 1905, etc, de caràcter moralitzant, i els volums España y la masonería i La madre de DCarlos

Llicenciat a Barcelona el 1907 i doctorat a Madrid, fou deixeble de Josep-Antoni Barraquer i Roviralta Membre de la Sociedad Hispanoamericana de Oftalmología, del 1914 al 1920 exercí a l’Uruguai, el Brasil i l’Argentina Escriví nombrosos articles, conferències i treballs científics i de divulgació en català, castellà i portuguès, entre els quals destaquen Como se ensinha a ophtalmologia en Catalunha 1918, Màximes d’Higiene Ocular 1919, L’úlcera serpiginosa de la còrnia 1918 i L’origen de les ulleres 1931 El 1930 fou ponent del Sisè Congrés de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana

Miner, es traslladà a València a 21 anys per a exercir de mestre racionalista No tingué una excessiva pràctica organitzativa, però fou, en canvi, un important propagandista confederal a través d’una intensa activitat literària i assagística Collaborador assidu d' Estudios , escriví un gran nombre de novelles socials — Los Galeotes del Amor, Los sombríos, Como el caballo de Atila, Un puente sobre el abismo , etc— i obres doctrinals — Hacia una nueva organización social 1932, La Revolución actual española 1937, etc—,…

Resident a Monòver des d’infant, fou funcionari de correus des del 1907 Dirigí el diari local El Clarín i collaborà amb tots els periòdics monovers del seu temps, com també amb l’alacantí El Día 1915-37 President del Casino de Monòver 1930, a l’inici dels anys trenta es traslladà a Madrid, on ocupà un alt càrrec a l’empresa Correos y Telégrafos Els anys cinquanta fou corresponsal del diari ABC als Països Baixos, i hi publicà articles sobre pintura flamenca És autor de diverses obres, com Poética española 1949, Cómo es Azorín 1953 i El romanticismo literario europeo 1964

Llicenciat en filosofia i lletres, és autor d’una obra poètica marcada per l’entusiasme vital i un lirisme hedonista que inclou les influències de Cernuda, Kavafis i un cert dandisme decadent Sublime solarium 1971, El viaje a Bizancio 1978, Hymnica 1979, Huir del invierno 1981, premi de la Crítica, Como a lugar extraño 1990, Asuntos de delirio 1996, Celebración del libertino 1998 i Las herejías privadas 2001 Tot i que es considera sobretot un poeta, també ha escrit diferents assaigs i novelles, algunes de les quals són Chicos 1989, El burdel de Lord Byron 1995 i El charlatán…